'Pero mira como beben'

Aprofitant que tenia festa i que dissabte em van tocar 100 euros a la rifa de Nadal, aquesta tarda l'he dedicat al consumisme més, diguem-ne, eixelebrat. I, com cada any en aquesta data, m'he tornat a sorprendre de la quantitat de comerços que tanquen a mitja tarda (o, directament, ja no obren) perquè han de preparar el sopar de Nadal. Sorprèn, perquè els catalans, almenys durant el darrer segle, poc que sopem, la nit de Nadal. I, per tant, hi ha ben poca cosa per preparar. Tot i que això canvia a cada família, la tradició diu que avui se sopa més o menys com sempre (potser amb algun petit caprici), es va a la Missa del Gall i, encabat, es fa un ressopó, ja de matinada, amb torrons, neules, carquinyolis o el que sigui. I, a casa, com que mon pare és d'aquells vells anticlericals de tota la vida (gràcies a Déu), fins i tot la missa que ens estalviem.

Diguin el que diguin les nostres tradicions, cada any et trobes més botigues tancades el dia 24 a la tarda i més amics i companys de feina que, la setmana abans, comenten com s'atiparan d'allò més amb el sopar de la Nochebuena. Que és una altra bonica tradició introduïda al nostre país per les successives onades d'immigrants espanyols del segle XX. I que darrerament s'hi està implantant cada cop més, perquè els darrers nouvinguts, tant d'Amèrica Llatina com de l'Est d'Europa, també fan la festa grossa aquesta nit. Que a Catalunya la gent s'afarti la nit del 24 o el migdia del 25, que mengi pollastre farcit o gambes a la planxa, per al país i el seu futur, és ben indiferent. Però, tot plegat, no és només una anècdota. És un símptoma. Ara passa amb el Nadal, l'endemà passarà amb la llengua. I l'últim, que apagui el llum.

En la primera escena de El declivi de l'imperi americà, que no és pas cap obra mestra, però que a mi sempre m'ha agradat molt, hi surt un professor dient una gran veritat als seus alumnes. Que en història només hi ha tres coses importants: el nombre, el nombre i, finalment, el nombre. I que per això els negres de Sud-àfrica acabarien guanyant i els dels EUA, en canvi, ho tenien pelut. No sé si li va agradar tant la pel·lícula com a mi, però el president Pujol, això de la demografia ho tenia molt clar. I també tenia una estratègia clara i contundent al respecte: que els catalans tinguéssim tots tres fills.

N'hi ha altres camins, però. La meva àvia, que era analfabeta i mai no va aprendre a parlar en català (ni tant sols en castellà estàndard, de fet), sí que va veure clares quatre coses només arribar a Catalunya. I per això ens convidava a tota la família a menjar una au al forn el 25 i a canelons el 26. I per això, ara mateix la seva filla està tallant uns torrons i alguna altra fotesa per a aquesta nit, i demà hauré de matinar per ajudar-la amb l'escudella. Sembla evident que afavorir la integració és molt més efectiu (i practicable) que la reproducció massiva que propugnava en Pujol. Però, errònia o no, era una estratègia. Ara no en tenim cap, els immigrants, si s'integren, ho fan com a espanyols, i a ningú no sembla importar-li el més mínim. I qui dia passa, any empeny, fins a l'ensulsiada final.

Qüestió de símbols

L'Institut Català de les Dones s'ha gastat la bonica quantitat de 900.000 euros en una campanya per prevenir la violència masclista entre els joves. O, com diu la pròpia institució en un català molt més planer i més entenedor, per "fer arribar a la població jove i adolescent de Catalunya missatges que els puguin ajudar a detectar i allunyar-se de conductes de domini, possessió, control i agressivitat, que poden aparèixer en les primeres relacions sentimentals i que són naturalitzades a la nostra societat com a inherents a les relacions entre dones i homes".

Una iniciativa molt lloable. Aquestes coses, com abans es previnguin, millor. Per tal que el missatge arribi al seu target, l'ICD ha preparat un espot de televisió, una falca de ràdio i tres cartells que intenten adoptar un estil juvenil, però sense caure en tòpics i procurant tractar els joves com a éssers més o menys intel·ligents. Fins aquí, tot perfecte.

El que passa és que, potser per aquestes mateixes ànsies de semblar moderns i juvenils, a una de les noies de l'anunci li han fet dur un collar de gos al coll. Una mena de penjoll que, si no ha canviat la moda en els darrers cinc minuts, diria que no és pas gaire habitual entre la canalla. Els collars de gos, de fet, només són extremadament populars en dos col·lectius (humans) ben diferents. Per una banda, entre els punkis, que ara fa exactament 20 anys, i per allò de provocar, van començar a passejar-se ben cofois pels carrers de Londres adornats d'aquesta forma. Per l'altra, aquesta mena de collars també estan molt sol·licitats entre els aficionats al sadomaso, la dominació, el BDSM, o digueu-li com vulgueu, pels quals és un símbol inequívoc de submissió (i fins i tot, d'esclavitud) d'aquell qui el porta. Com que la noia en qüestió, més que una punki a punt de destapar xibeques, el que recorda és a una de les cantants de Macedònia, en el seu cas potser ens hauríem d'inclinar per la segona opció.

No passa res. Tothom es diverteix com pot i aquí pau i després glòria. Però sorprèn una mica que, en un text on el concepte de llibertat és repeteix fins a cinc vegades, la simbologia ens apunti tant poderosament cap a la submissió. I encara sorprèn més venint com ve d'una institució tan hàbil a l'hora d'interpretar la iconografia d'altri, i capaç de veure violacions múltiples i d'altres barrabassades allà on molta gent, per molt que hi miri, no hi veu res de res.

Carod, una de freda i una de calenta

En Carod-Rovira sempre m'ha recordat a aquells futbolistes una mica genialoides que hi havia abans, que alternaven partits horribles amb dies que justificaven el preu de l'entrada amb una sola jugada. No parlo de cracks indiscutibles que s'adormen als llorers, com el Ronaldinho, sinó més aviat de tipus com aquell Mágico González que jugava al Cadis (potser el recordaran els més granadets), que normalment anava mamat o de ressaca però de vegades sorprenia i es marcava un parell de jugades de traca i mocador. Doncs, en només dos dies, el nostre impagable vicepresident ha donat algunes mostres d'això que diem.

Diumenge, en la jornada de clausura de la Fira de Frankfurt, es deixava endur per la seva coneguda tendència a regalar titulars i anunciava a bombo i platerets que Catalunya tindria un pavelló propi a la propera Biennal de Venècia. Cosa que està per veure. La precipitació de l'anunci l'ha portat a barallar-se amb en Bargalló, perquè diu que aquest l'havia informat malament. I Bargalló, en un gest digne de latituds més nòrdiques, va i presenta la dimissió. Que no l'hi han acceptat, però ja veurem com acaba tot plegat. I encara molt més greu: que, si no ho tenim lligat del tot, això de la Biennale, no fa cap falta anar-ho esbombant, a veure si ara hi haurà pressions al més alt nivell (ja sabem des d'on) i ens quedem un altre cop amb un pam de nas. Com amb l'hoquei.

En canvi, avui dimarts, només fa uns minuts, Carod ha estat apoteòsic al programa de TVE1 Tengo una pregunta para usted, aquest que presenta el Lorenzo Milà i en què tot de ciutadans espanyols anònims interroguen els polítics. Una exhibició. No tant per les seves dots per a la retòrica, que ningú no li discuteix, sinó perquè en cap moment no ha canviat el discurs pel fet de dirigir-se a tot l'Estat. A diferència de la gran majoria de polítics catalans d'avui i de sempre (i no direm noms), en Carod no acostuma a dir una cosa a Catalunya i una altra a fora. Per això ha anat a un programa a Madrid, on li han fet les previsibles preguntes capcioses, i lluny de voler vendre una imatge amable de Catalunya a qualsevol preu (no fos cas que s'enfadessin), ha repetit sense embuts i amb normalitat el que creuen un 38% dels catalans: que en aquesta Espanya, que no ens vol, ja no hi tenim lloc. Fins i tot emprenyant-se, si cal. Com quan ha esbroncat (però ben esbroncats) dos preguntadors castellans (de Castella-Lleó, s'entén) que, per dos cops, han insistit en dir-li José Luis. I en Carod els ha recordat que ell no es diu pas així, i que si Espanya no demostra un mínim de respecte ni en aquesta qüestió tan senzilla, ja em diràs que hi fem. A la segona, fins i tot s'ha guanyat els aplaudiments del públic, que ja té mèrit.

Algú pot argumentar (i amb molta raó) que aquests discurs tan bonic i tan coherent no l'aplica gaire estrictament quan insisteix a fer possible el tripartit. Però, si algú ha vist tot el programa, i concretament el polític, també català, que l'ha precedit, crec que estarà d'acord que la diferència és abismal. Sobren les paraules. Que potser hauria de governar amb aquests altres, en Carod?

El silenci dels instituts

En la última setmana (llarga), s'ha parlat molt, d'això del vel a les escoles. La polèmica va esclatar quan es va saber que hi havia una nena marroquina a Girona que els seus pares no volien que es tragués el hiyab per anar a classe, com exigien les normes de l'escola. I que, finalment, el Departament d'Educació va ordenar a la direcció del centre que l'hi deixessin anar (amb mocador) perquè la criatura no perdés més dies de classe.

A petita escala, l'afer és una repetició del gran debat que va haver-hi fa uns anys a França, i que allà es va resoldre amb una llei que prohibia els símbols religiosos massa evidents a les escoles públiques. Per allò de la laïcitat. Aquí, com que del laïcisme no en fem una religió, les opinions han estat molt més diverses. Hi ha qui ha posat en primer lloc la llibertat personal dels pares (i no exclusivament religiosa) per escollir el que creuen que és el millor per a la seva filla. Hi ha qui, tot el contrari, s'ha referit al vel com a element que limita la llibertat personal, tenint en compte que en moltes ocasions a les noies se'ls imposa de dur-lo.

Alguns veuen en el vel un problema afegit per a la integració dels immigrants musulmans. D'altres, en canvi, creuen que respectar l'opció de dur el vel és un factor més de diversitat i afavoreix la convivència. Hi ha qui ha posat l'accent en el dret a l'educació, i per tant aprova la decisió del Govern. I hi ha qui ha fet notar que, per aquesta mateixa regla de tres, els pares tenen l'obligació d'escolaritzar els fills i no poden decidir així com així de no portar la nena a l'escola. S'ha dit que el vel és un tret cultural (a més de religiós) al qual els musulmans tenen el dret de no renunciar-hi. I, per contra, també s'ha recordat que no tots els els creients d'aquesta religió creuen que sigui obligatori, ni de bon tros, i que no està tant clar que ho digui l'Alcorà.

Amb més o menys encert, i des de postures contraposades, gairebé tothom ha dit la seva. Hem pogut llegir i escoltar opinions de polítics de tots colors, d'experts en educació, en mediació i en l'Islam, d'associacions de pares (mares i pares, perdó) i d'opinadors de tota mena. Alguns han aprofitat per fer-ne populisme barat i d'altres han deixat anar reflexions ben assenyades. Però, d'entre tota la marea d'opinions sobre el tema, sobta no trobar-ne cap de l'Institut Català de les Dones (ni del seu equivalent espanyol, per cert). Cap opinió, ni en un sentit, ni en l'altre. Ni tant sols han cregut necessari sortir-se'n per la tangent dient que és un assumpte molt delicat i que no és pot emetre un veredicte definitiu. Silenci total.

Potser és que creuen que això del vel (que recordem-ho, només el porten éssers humans de sexe femení) no entra dins de les seves competències. O potser és que estan massa enfeinats empaitant anuncis discriminatoris. Sobre la qual cosa, per cert, sí que tenen un criteri clar i contundent.

La Peri Rossi i el cambrer Ismaïl

Pocs dies abans que Catalunya Ràdio decidís prescindir dels serveis de la Cristina Peri Rossi perquè no parlava en català en antena, i que El Mundo i ella mateixa muntessin un sidral considerable, amb acusacions de persecució lingüística, recollida de signatures i tota la resta, un servidor es disposava a demanar un entrepà i una coca-cola al bar de l'aeroport de Girona. Un fet molt poc transcendent, és cert. Però l'anècdota moralitzant que volia explicar és que el cambrer que em va atendre, que es deia Ismaïl i tenia un fort accent àrab (o amazigh, o el que sigui, però de per allà), ho va fer tota l'estona en un català força correcte. I no sé si la memòria em traeix, però diria que fins i tot va fer servir algun pronom feble.

Cap sorpresa. A Girona, especialment fora de la capital, els immigrants aprenen el català en quatre dies. I el fan servir. No tant perquè els hi ho exigeixin a la feina (que potser també), sinó perquè de seguida veuen que el parla tothom, que és la llengua d'ús normal i que, sense el català, ho tindrien més pelut per fer una vida social en condicions. Tot el contrari del que passa a Barcelona, on és perfectament possible viure, treballar i fins i tot prosperar sense dir una paraula en català en tot el sant dia. Però on, de vegades, en canvi, es fa difícil demanar un tallat, comprar mig quilo de préssecs o que et posin una multa de trànsit sense recórrer al castellà.

Podem criticar la Peri Rossi perquè, després de 33 anys entre nosaltres, no vol parlar la llengua del país a la ràdio (la ràdio nacional, recordem-ho, i que paga els sous amb diners públics, recordem-ho, també). Fins i tot podem criticar els intel·lectuals patris que s'han donat pressa a solidaritzar-s'hi, ja sigui per amistat o perquè, sincerament, creuen que la dona té raó. I, sobretot, podem criticar la CCRTV, que per una cosa que fan bé en qüestions de llengua, van i ho espatllen amb una vergonyosa rectificació.

Però, en realitat, tot això són collonades i el problema de fons és un altre. En els països normals, la gent que ve de fora, ja siguin cambrers amb els estudis mínims o poetes de prestigi, al final acaben parlant la llengua que s'hi troben. Amb total normalitat, a tot arreu i en totes les circumstàncies. I sense que ningú no els hi obligui, perquè no cal. Per això les llengües dels països normals seguiran gaudint de bona salut per molts anys i la nostra, si no ens posem seriosos d'una vegada, ja veurem.

Recomanació

Aquests dies ha saltat una notícia realment escandalosa. Que les facultats de medicina catalanes estan plenes de no catalans (un 46%), molts dels quals, segons sembla, tenen menys mèrits acadèmics per obtenir la plaça que els d'aquí. Tot plegat, mentre al país falten metges per tot arreu i els hem d'importar. Ja se n'ha parlat molt, del tema, però crec que ningú no ho ha fet tan encertadament com el blocaire Elies, que en fa un diagnòstic precís i punyent. Resumint-lo: el sistema és tan pervers que l'esforç (també econòmic) per crear un ensenyament universitari de qualitat no es premia amb més oportunitats per als nostres estudiants, sinó a l'inrevés. Per no parlar de la inevitable qüestió lingüística. Llegiu-lo, que val la pena.

L'Elies sempre diu coses interessants al seu bloc. De vegades el trobo massa crític amb el tripartit (cosa que està molt bé, d'altra banda) i massa poc amb Convergència (que també es mereixen els seus pals). Però, ben mirat, els qui manen també són els que més han de rebre, no?

PS: Al Pinyol d'Oliva també parlen d'això dels metges i encara hi afegeixen un altre problema: els pocs que estudien aquí, encabat se'n van a treballar a l'estranger. La solució que proposa sembla molt políticament incorrecta, però escolta, que té la seva lògica. I, si hem de fer cas a la tele, als EUA (com a mínim a Alaska) ja fa temps que fan una cosa semblant

Felicitem-nos

Un parell de dies després del nou acord de finançament, que sembla que (finalment) compleix amb l'Estatut i amb les exigències que havien fet un any enrere els partits catalans i la Cambra de Comerç, m'ha sorprès trobar ben pocs articles d'opinió sobre aquest fet. En diaris de paper, digitals i blocs (especialment en blocs) s'ha passat relativament de puntetes sobre la qüestió, que ha tingut molta menys repercussió que qualsevol anunci d'un futur referèndum o que l'enèsima sortida de to d'en Duran. De fet, diria que ha tingut més repercussió el lamentable to pidolaire del president Montilla dissabte a Gavà que l'acord en sí.

Potser és que el tema no és tan important com sembla, perquè, en realitat, l'únic que ha passat és que el govern espanyol ha complert (finalment) la llei. Però cony, que són 826 milions de més. I d'acord que s'ha de veure si es compleix (sembla que hi clàusules que ho asseguren), però, després de tant de temps queixant-nos (i amb raó) que les inversions no eren el que tocaven, dic jo que ens n'hauríem d'haver alegrat una mica més. Potser el que ha passat, per allò que dèiem fa uns dies de la política i el futbol (i que també comentaven uns dies després per aquí, i molts dies abans, per allà), és que hi ha una certa resistència entre el col·lectiu opinador a parlar bé del Govern, ni tant sols quan l'encerten, i molt menys dels estimats sociates. Com que m'he llevat de bon humor perquè avui tinc festa, des d'aquí proposo una sortida honorable per a tothom: no felicitem al Govern ni als socialistes per aquest acord, felicitem al país. En conjunt

Perquè l'acord l'han tancat el tripartit i ZP, cert. Però no hagués estat possible sense la pressió i la mobilització que ha fet bona part dels catalans (incloent-hi innumerables articles d'opinió) des de fa temps. Des d'abans que s'aprovés l'Estatut, de fet. I és cert que, en última instància, tot plegat és una jugada de Zapatero per conservar els seus 21 diputats catalans al Congrés, que tanta falta li faran. Però, al capdavall, això també és mèrit nostre: a Madrid s'han adonat que no ens poden seguir enganyant (tant) i pretendre que, a sobre, els votem. I, per seguir repartint felicitacions, concedim-li també la seva part a en Mas, que s'ha donat pressa a atorgar-se part del merit de l'acord, perquè no.

Malgrat les nostres baralletes internes (lògiques i, de fet, ben saludables), quan els catalans fem una mica de pinya per algun objectiu comú, normalment ens en sortim. Ara que això de la pasta està més o menys solucionat per als propers anys, hem de seguir endavant, que hi ha més feina a fer. Hi ha uns aeroports que hem de gestionar nosaltres, hi ha unes autopistes que no estaria malament rescatar, hi ha un PIB que s'hauria d'apujar i un corrent de deslocalització que s'ha de combatre d'alguna forma. Hi ha poca música en català i encara menys cinema. Seguim-nos barallant, perquè no, i seguim fent feina.

El que Deu ha unit

Un servidor no s'ha refiat mai gaire dels flirtejos constants d'UDC amb la idea de trencar CiU i anar per lliure. Més aviat em semblen una operació cosmètica i electoralista. Tant per als uns, que apareixen com a més centrats davant del suposat catalanisme radical que hauria seduït a Artur Mas, com per als altres. Justament perquè així es potencia la idea d'un Mas tan sobiranista que fins i tot posa nerviosos els seus socis.

Però ves a saber, que de més verdes en maduren. L'altra dia en Duran Lleida va sortir amb una metàfora molt ben trobada. Va comparar CiU amb un matrimoni veterà i no gaire ben avingut i va venir a dir que, si no comparteixen un projecte de futur comú, millor separar-se. Que UDC i CDC se separin finalment o que decideixin seguir-se aguantant una temporada (pels votants, que no en tenen cap culpa), no és una cosa que em preocupi gaire. Ja s'ho faran, que són prou grandets. Potser sí que seria bo pel país que CDC es deslliurés del llast filoespanyolista d'en Duran i companyia. Però, al cap i a la fi, el país també és prou gran i s'ha de saber espavilar independentment del que facin els partits.

Sorprèn una mica sentir tot un democristià fent aquests lloances del divorci. Però és que els temps han canviat, i fins i tot els qui santifiquen les festes comprenen que, diguin el que diguin els mossèns, quan dos cònjuges no s'hi avenen és millor deixar-ho córrer. I tan amics. I és que avui en dia, ni els més rosegaaltars defendrien que, (per posar un exemple del tot improbable i exagerat), una dóna a qui el seu marit la maltracta, li pren els diners del sou el dia 1 per gastar-se'ls en vi i només li'n deixa una mica perquè pugui fer la compra i anar tirant, que aquesta pobra senyora no tingui dret a separar-se d'una vegada.

Aquest dret tan fonamental el tenim tots molt clar, pel que es veu. Amb maltractaments entremig o simplement perquè no hi ha un projecte en comú. Tant per a les persones com per als partits. Però no pugem més amunt, perquè els uns segueixen insistint que el nostre destí està lligat (pels segles dels segles i perquè sí) al país veí, i els altres no diuen ni que sí, ni que no, ni tot el contrari, no fos cas que encara emboliquéssim més la troca. Tot plegat, sense deixar de ser els campions del nacionalisme, és clar. I no com aquests altres, que diuen que volen fer no sé què d'un referèndum. Però no n'hem de fer cas, perquè ja sabem tots que són uns traïdors i uns venuts.

'Vaya, vaya'

Tot i que ja l'han enllaçat en molts altres llocs, no puc estar-me de recomanar aquesta entrada del bloc de la Carme-Laura Gil sobre la darrera campanya estival de l'Ajuntament de Barcelona, la del anunci del "Vaya, vaya, a Barcelona hi ha sis platges" (en rodona a l'original). Val la pena llegir-lo per l'anàlisi que en fa, precís i punyent. I per la mala llet que s'hi gasta, que també té la seva gràcia.

Per ficar-hi cullerada, diria que el problema real, el que sí que és preocupant de debò, no és tant el lamentable ús de la llengua que ha fet l'Ajuntament en aquesta campanya. Molt pitjor és que el publicista de torn, si hagués volgut fer servir una tornada d'una cançó de l'estiu qualsevol (i de qualsevol estiu) en català, ho hagués tingut molt magre.

La Carme-Laura Gil no és que fos sant de la meva devoció quan era consellera. Més aviat al contrari. Gairebé tot el que llegia d'ella m'irritava força. Bàsicament pel seu, diguem-ne, liberalisme, i per la seva dèria amb les escoles concertades. Ara que ja no s'hi dedica, a manar, i sí a escriure, la llegeixo molt més de gust. I de vegades, com en aquest cas, també la trobo molt encertada.

Le drapeau catalan

El passat dissabte, el 33 va emetre la final de la Challenge Cup, una de les principals competicions del Rugbi a XIII europeu, entre els anglesos del St. Helens i els catalans del Catalans Dragons, de Perpinyà. Un encert. Però no va emetre la interpretació prèvia d'Els Segadors, per la qual cosa li han caigut pals de tot arreu. És cert que els informatius de TVC estan concebuts en clau espanyola i que cada cop s'hi parla més castellà, però semblava estrany que "la nostra" practiqués una variant tant extrema de l'autoodi. I, en efecte, si fem cas a aquesta notícia, sembla que l'explicació de l'omissió de l'himne és molt més planera. Gràcies a Déu.

També a Radio Catalunya, just a sota, hi havia una altra notícia encara més interessant, també sobre la final de Wembley. En ella, l'autor es felicita de la publicitat que ha representat l'esdeveniment pel rugbi a XIII a la Catalunya Sud, on aquest esport és pràcticament desconegut (i el rugbi a XV, més o menys igual). També lamenta la nul·la repercussió del matx als mitjans francesos, segurament pel fet que hi jugava un equip català i no un de parisenc, posem per cas. I, finalment s'alegrava del fet que a Wembley no s'hi hagués vist cap bandera francesa i sí, en canvi, moltes de catalanes.

El que hagués estat estrany és el contrari. A la Catalunya Nord, de banderes catalanes, no en falten pas. Te les trobes a tot arreu. Qualsevol associació, qualsevol comerç, d'una cotilleria a una línia d'autobusos interurbans, sembla que els falta alguna cosa si no s'adornen amb les quatre barres i l'adjectiu catalan. Fins al punt que un cossí meu d'Elna, quan es va casar a la catedral, van posar una senyera a l'altar. Això sí, la llengua, de parlar-la, ben poca cosa. Fins i tot els propis Catalans Dragons, que tenen la samarreta (i les graderies de l'estadi) quatribarrades i Els Segadors com a himne, tenen també el seu web íntegrament en francès.

A la Catalunya Nord, la situació no dóna per més i s'han de conformar amb aquestes mostres de catalanisme simbòlic. Preocupar-se pels símbols està molt bé. Serveix per reforçar la identitat col·lectiva i és una cosa que fan tots els països amb normalitat. Però, si ens oblidem que el referent real que representen és el que importa de debò, aquí a baix correm el risc d'acabar com els nostres veïns del Nord. Que els saludes dient bon dia i et responen bon jour.

La política, com el futbol

Jordi Pujol no vol ni ha volgut mai la independència de Catalunya. No m'ho invento pas, ho diu molt clarament ell mateix en una entrevista que publicava ahir dimenge l'Avui. "Jo no he advocat per la independència ni ho faig ara". Això és el que diu. Textualment. Més clar, l'aigua. Però encara ha dit més coses. Com ara que està molt preocupat per la "hostilitat" de la societat espanyola respecte a Catalunya i que la culpa és, en bona part, nostra. Per haver-los provocat amb això de l'Estatut i amb el que hem fet "durant els últims tres-quatre anys". Des que ell ja no mana, vaja.

Que Pujol no té res de sobiranista, això ja ho sabíem tots plegats de fa molt de temps. I els dirigents del seu partit (em refereixo als de CDC; dels d'Unió, val més que ni en parlem), tres quarts del mateix. Com es va veure amb l'oferta (demagògica i de calçotada, és cert, però oferta al cap i a la fi) que els van fer des d'ERC, de fer en Mas president si convocava un referèndum per l'autodeterminació, i que CiU, com era de preveure, no es va ni molestar a considerar-la. La cúpula convergent, en general, està molt a gust a Espanya i no els parlis de sortir-se'n. La militància i els votants, això ja és una altra cosa. N'està ple de sobiranistes de debò que, ves a saber per què, encara creuen que són al millor partit possible. No els criticarem pas. També hi ha molts catalanistes de debò ben contents amb el PSC, i a veure qui els convenç del contrari. Deu ser que això de ser d'un partit és com ser d'un equip de futbol, que és per a tota la vida.

Pensi el que pensi la militància, el model de CiU sempre ha estat el mateix. L'anar fent típic dels 23 anys de pujolisme (sobretot, dels darrers), aquell anar negociant els pressupostos any rere any, i alternar les declaracions catalanistes (d'un catalanisme simbòlic) dels dissabtes a Bellaterra amb una molt poca exigència amb els governs de Madrid, no fos cas que es disgustessin. Això, si fa no fa, és el que va venir a dir l'altre dia en Montilla quan va deixar anar allò que CiU, quan estava al poder, estava "obsessionada" pel debat sobre la identitat més que pel debat "sobre el país real". Per dir això li han caigut molts pals. Alguns, ben merescuts, perquè la identitat d'un país (no normal) com el nostre és una qüestió fonamental. Però, deixant de banda la poca traça d'en Montilla a l'hora de parlar en públic, el missatge de fons segueix sent vàlid. Els governs de CiU no es van ocupar com calia de totes aquestes qüestions que ara ens preocupen tant. Com ara el dèficit fiscal, la manca d'inversions i d'infraestructures o la gestió de l'aeroport. O la llengua, que CiU sempre hi legislava amb una excessiva prudència.

Si no ens preocupem d'aquestes qüestions cabdals, si som més aviat tebis en qüestions lingüístiques i si, a sobre, no ens volem separar, què ens queda? Ben poca cosa. Si fa no fa, ens queda un PSC lleugerament més conservador i amb un catalanisme simbòlic més marcat (un alcalde de CiU no hagués sortit mai amb allò del fino i el pescaíto, com l'Hereu a la Fira d'Abril. Hauria pagat la Fira igualment, però s'hauria quedat calladet). Tot plegat, un magre equipatge per anar pel camí de ser un país normal.

Però, per alguna estranya raó (que deu tenir a veure amb allò que dèiem del futbol), si ERC pacta amb el PSC són uns botiflers que ens porten a l'ensulsiada general. I si ho hagués fet amb CiU, en canvi, ara estaríem davant d'una època gloriosa per a Catalunya i, amb una mica de sort, a les mateixes portes de la independència.

La profecia

Com que el cosmopolitisme es cura viatjant, la meva xicota i un servidor vam anar el cap de setmana a La Rioja. A veure la seva família i, no menys important, a atipar-nos de pinxos al mític carrer Laurel de Logronyo. I vet aquí que, en la barra d'un bar de copes d'aquesta bonica ciutat, la profecia de Francesc Pujols que dona títol a aquest humil bloc es va acomplir un cop més.

Concretament quan el propietari del local, després d'una bona estona de sentir parlar un idioma estrany, va venir cap a nosaltres amb un pretext qualsevol i va aprofitar per preguntar-nos d'on érem. Tot va ser dir-li que érem catalans que se li va il·luminar la cara i ràpidament va treure uns gotets i unes ampolles d'aiguardent (blanc i d'herbes). A partir d'aquell moment, aquest simpàtic admirador del nostre país va desatendre completament els seus parroquians i es va passar la resta de la nit donant-nos conversa i convidant-nos a copes diverses. El punt culminant va ser quan, després de fer una encesa defensa del cava català en què mig es va excusar pel boicot de fa uns anys (en nom seu i de tota la DO), es va capficar a obrir una ampolla d'un freixenet que li havien portat nou, a veure que em semblava. Que no era gaire bo, la veritat, però s'agraeix la intenció. No cal dir que, a l'hora de pagar, el preu va ser més aviat simbòlic.

Anècdotes apart, i amb tot pagat o no, és evident que els catalans podem anar amb el cap ben alt pel món i sense avergonyir-nos de res. És a dir, exactament igual que un italià, un noruec o un alemany, només faltaria. I això inclou també a les espanyes, on (com és molt normal) no comparteixen gaire les nostres aspiracions nacionals, però si hi vas sense complexos i sense canviar el discurs et tracten generalment prou bé. És més, encara m'atreviria a dir que ens tenen un cert respecte i una mica d'admiració. Potser precisament, ja veus tu, pel fet de tenir quatre coses una mica clares.

Per això és difícil d'entendre perquè hi ha tants catalans, no pas anònims, sinó gent amb càrrecs, amb influència i amb poder real, obsessionats a fer-s'ho perdonar. Molt sovint, sense necessitat de sortir del país, que encara és més greu.

Que s'ha engreixat la Terribas?

Fins fa ben pocs dies (ara ja l'han canviat) es podia veure a les nostres televisions un curiós anunci de la sidra irlandesa Magners. Curiós, no pas pel seu contingut, bastant convencional. Més aviat perquè gairebé tots hi veiem les figures allargades, com en un quadro del Greco. La raó és que l'anunci en qüestió s'emetia en format panoràmic, 16/9, per les cadenes tradicionals, que (encara) emeten tots els seus programes en el típic format quadrat 4/3.

A primera vista, això podria semblar una gran relliscada de l'agència de publicitat encarregada del cas. De no ser, és clar, que els creatius de l'assumpte, en un atac de genialitat, decidissin emetre el seu anunci en aquest format amb tota la intenció, perquè el gaudissin en tot el seu esplendor i en les proporcions correctes els feliços posseïdors d'una tele panoràmica. Que, se suposa, deuen formar part d'aquest fantasmagòric sector de consumidors, el dels joves (segurament urbans) moderns i amb un cert poder adquisitiu, a qui tots els productes de consum diuen dirigir-se.

El problema és que, precisament perquè cap cadena de televisió tradicional emet en format panoràmic, és lògic pensar que qui estigui veient TV3 o Telecinco en el seu flamant aparell panoràmic el tindrà correctament configurat per al format 4/3. Amb la qual cosa, la hipòtesi de la relliscada monumental torna a guanyar consistència. Però els publicistes són genis per naturalesa (o per causa química) i tot el que fan té una explicació. Deuen haver detectat (ja sigui en un bar, veient un partit del Barça en Pay per view o a casa d'un amic també jove i urbà) el curiós fenomen pel qual 9 de cada deu dels propietaris d'una d'aquestes teles panoràmiques, que els han costat una pasta, no s'han parat a pensar en aquestes minúcies i ni s'estranyen de veure que, de sobte, tots els presentadors dels informatius semblen escultures d'en Botero.

El mem

Això dels mems que corren per Internet, no sé fins a quin punt aporta alguna cosa. Però no fa mal a ningú. I a més, si et conviden des d'aquí a fer-ne circular un, qui s'hi podria negar?

Recomana'm un bloc en català: El Galliner de l'Alguer de Paolo
No és dels millors ni dels més ben escrits. Ni tant sols està actualitzat. Però el porta un alguerès que diu quatre veritats desacomplexades sobre la nostra llengua que haurien de fer posar-se vermell a més d'un mandarí.

Recomana’m un bloc en un altre idioma: Fogonazos
D'on treu aquest senyor tantes històries inversemblants? Imprescindible

Recomana’m un post interessant: Sirventès (doble) en prosa
Un bonic exemple de com dir el nom del porc (per part de tots dos) amb contundència, elegància i poques paraules (l'un més que l'altre). El massatge citat s'ha perdut al ciberespai, però crec recordar que, més que massatge, semblava una succió.

Recomana’m un Web: Think Geek
Una bonica col·lecció d'andròmines inútils. És clar que, si tingués quartos de sobres, me les comprava totes

Recomana’m una eina d’internet: Biblija
El meu cool hunter de capçalera m'ha assegurat que la penúltima tendència de moda és el coneixement de les Escriptures. O fer-ho veure. I per a aquest darrer propòsit, aquesta pàgina és utilíssima. Per exemple: que no te'n recordes de quin és el passatge evangèlic que menys llegeixen els democratacristians, i encara menys els cristians liberals i neocons? Doncs busques un parell de paraules clau, et voilà:

Mt 19,24

Recomana'm un video/Recomana'm un audio: How we used to Live
I a més, amb la lletra.

Ecologistes de paraula

Avui hem suat la samarreta a la feina. Literalment, perquè s’ha espatllat l’aire condicionat i l’edifici d’oficines on treballo (com el 90 per cent dels que hi ha al país) és un cub d’acer i vidre sense finestres, a ple sol. Cosa que potser és una bona idea a Estocolm, o fins i tot a la City de Londres, per allò d’estalviar en calefacció. Però que en les nostres latituds és un atemptat al seny i al més elemental ecologisme.

Fa ja unes quantes dècades que es parla d’ecologisme. Cada cop més, fins al punt que els partits ecologistes estan en vies de desaparició, perquè l’ecologisme ha entrat en l’agenda dels governs i dels partits majoritaris i qui més qui menys s’adorna amb el verd en les seves sigles o obre un departament o un ministeri de Medi Ambient. Fins i tot l’exvicepresident del país més contaminant del planeta s’ha reconvertit en apòstol de l’ecologisme i en fa bandera (i negoci). És clar que, com passa sovint, com més se’n parla del que sigui, menys se’n fa. Només uns quants anys enrere, quan la preocupació general pel medi ambient era molt menor, les ampolles de vidre de les begudes no s’havien de reciclar perquè eren totes reutilitzables, la gent anava al forn amb la seva pròpia bossa del pa (de roba) i als llocs de treball, als bars i als restaurants, a l’estiu, ens refrescàvem deixant entrar l’aire del carrer i no pas gastant electricitat.

Després d'estar suant com un porc tot el sant dia, i per acabar-ho d'adobar, un servidor gairebé agafa una galipàndria a l'autobús. Es pot admetre que els empresaris grans i petits del món occidental s’hagin tornat bojos tots plegats i prefereixin llençar els diners en la factura de la llum abans que obrir una finestra. Però, tenint en compte com en són d’ecologistes els nostres governants, cal que al transport públic es faci exactament el mateix?

L'impecable discurs de Ciutadans

Tot el discurs de Ciutadans-Partido de la Ciudadanía es basa en una gran mentida, en la idea que el castellà està perseguit a Catalunya. És una mentida tant evident que gairebé no cal ni perdre temps donant-hi voltes. Però també és un discurs molt hàbil i molt difícil de rebatre.

Si un marcià es teletransportés aquí a baix un parell de dies, potser tornaria al seu planeta amb la conclusió que la llengua de Catalunya és el castellà. Perquè en aquest país es pot viure en castellà les 24 hores del dia sense massa problemes. Amb les molt concretes excepcions de l'ensenyament a primària i d'aspectes tant formals com la retolació de les botigues, la comunicació institucional i poca cosa més. Que són precisament les qüestions que el partit de Rivera i companyia ataca sistemàticament. Amb gran habilitat per la seva part i amb un discurs fals, però formalment impecable. Perquè si bé qualsevol que tingui dos dits de front se n'adona que la immersió lingüística és imprescindible per evitar la creació de dues comunitats separades per la llengua (i, mig termini, per evitar la desaparició del català), no és menys cert que les llei del país diuen ben clar que totes dues llengües són oficials i que els catalans tenen el mateix dret d'usar una i l'altra.

D'aquí a fer-se un bonic ideari (aparentment) no nacionalista, que demana l'estricte bilingüisme i la neutralitat de l'administració en qüestions lingüístiques només hi ha un petit pas. Si fins ara ningú no l'havia donat i no havia sorgit un partit com Ciutadans és per pura casualitat. I perquè existia un consens tàcit (i ben fràgil, com s'ha vist) entre totes les forces polítiques, PP català inclòs, que consagrava el model lingüístic vigent des de fa un quart de segle. Potser a canvi de no anar més enllà en d'altres reivindicacions.

El discurs de Ciutadans, minoritari però molt sorollós, ataca la mateixa línia de flotació del futur del català: és la llengua feble del país, però qualsevol tímid intent de protegir-la ens converteix automàticament en bruts i irracionals nacionalistes que no respecten la llibertat personal. Si Martí l'Humà hagués tingut millor gens, i els seus fills més bona salut, ara no estaríem perdent el temps (ni l'energia) en aquestes discussions bizantines, l'idioma oficial seria l'idioma propi del país i ni als menys nacionalistes els hi passaria pel cap discutir-ho. El passat ja no es pot canviar, però el futur. és clar, nomes depèn de nosaltres.

La victòria del populisme

Tot i que encara falta la segona volta, ja es pot avançar que el guanyador de les eleccions franceses serà Jean Marie Le Pen. Aquesta afirmació pot semblar una boutade. I ho és, però no del tot. A primera vista pot semblar que, com han interpretat alguns, l'autèntic derrotat de les presidencials franceses sigui, precisament, Le Pen i el seu Front Nacional, que ha perdut bona part del vot que fa cinc anys el va fer passar a la segona ronda. Potser sí. Però fixem-nos també en com el populisme lepenià ha impregnat el discurs dels candidats majoritaris. De tots, perquè fins i tot Royal exhortava fa poc els francesos a penjar la tricolor al menjador i no se li queia la cara de vergonya. Però molt especialment de Sarkozy, que des dels inicis de la seva llarga cursa cap a l'Elisi ha intentat robar-li terreny a la ultradreta fent de l'autoritat, la seguretat i el control de la immigració els principals arguments del seu programa. I no li ha anat pas malament.

El discurs populista dóna cada cop més vots als qui el practiquen. I al tanto, que això no passa només a França. També entre nosaltres es dóna el curiós fenomen que les classes baixes voten ara a la dreta. Potser perquè, per allò de la llei del pèndol, ara toca que el pensament dretà (i perdó per la paradoxa) domini la cosmovisió d'Occident. Potser perquè la desindustrialització i la deslocalització d'empreses han deixat a la cuneta i sense perspectives de futur bona part de la classe treballadora europea, que està disposada a acceptar qualsevol solució màgica. Com ara expulsar els immigrants, que es veu que són els autèntics culpables de tot plegat.

Però potser també és l'esquerra qui té una bona part de responsabilitat. Perquè mai no ha tingut un discurs articulat sobre la immigració que anés més enllà d'un confús multiculturalisme. Perquè encara que el treballador autòcton no llegeixi les pàgines d'economia dels diaris, tampoc no és tan tonto i sempre ha intuït que, a més mà d'obra disponible, menys sou. I des de l'esquerra no ha hagut ningú, en els darrers deu o quinze anys, que li oferís una explicació raonable al respecte. I ja se sap, si a casa no et donen el que et fa falta...

Publicat a eldebat.cat

Al cinema, en castellà

El Govern va anunciar l'altra dia que dedicarà una sèrie de milions per doblar pel·lícules al català. O sigui, que les poques, poquíssimes produccions que s'estrenen en català a Catalunya (l'any 2006, només un 2,6 per cent, és a dir, 22 títols; la pràctica totalitat dels quals estaven dirigits a un públic infantil) les paguem de la nostra butxaca. Perquè si no, les distribuïdores ni s'ho plantejarien.

Si bé en d'altres aspectes de la cultura la situació del català és més o menys acceptable, amb tots els matisos que hi vulguem posar, en això del cinema la cosa fa la mateixa pena de sempre. A les multinacionals, que lògicament només pensen en el seu compte de resultats, el debat sobre la mort de la llengua els importa ben poc. I si la gent ja s'ha acostumat a anar al cinema en castellà, vés per què s'haurien de complicar la vida. Davant d'aquesta innegable realitat, la nostra resposta ha estat la de sempre: negociar molt i, al final, acabar pagant.

Fa cosa de deu anys, però, semblava que això podia canviar. L'executiu convergent d'aleshores va tenir un inesperat atac de bon govern quan preparava la llei del Català i es va plantejar molt seriosament d'incloure una quota lingüística per al cinema. Que, lamentablement, es va tirar enrere a la que les distribuïdores nordamericanes van pressionar una mica amb dos arguments que van acollonir molt. Les més agressives (Disney, concretament) amenaçaven de no estrenar a Catalunya. La resta van dir que, si les obligaven a fer servir el català, subtitularien en comptes de doblar. El primer argument era un farol que no s'ho creien ells mateixos ni borratxos. Per allò que hem dit abans del compte de resultats, evidentment. El segon, en canvi, era molt més creïble i feia molta més por. El que temia el Govern era una situació en què les grans superproduccions nordamericanes s'estrenessin doblades al castellà en unes sales i subtitulades en català en d'altres. I que, com que se suposa que el públic plebeu prefereix no llegir al cinema, les versions castellanes guanyarien per golejada a la taquilla. Amb gran vergonya nacional i grans riallades dels tertulians madrilenys.

Potser sí. O potser no, que la gent és més llesta del que sembla. En tot cas, 10 anys després resulta que només tenim, entre versions originals, doblades i subtitulades, un patètic 2,6% d'estrenes en català. Potser els nostres governs haurien de tenir una més d'ambició i una mica menys de tendència al vol gallinaci, d'una vegada per totes.

Publicat a eldebat.cat

La bossa del pa i la doctrina neoliberal

Fins fa no gaires anys, com que als forns no donaven bosses de plàstic, quan la gent hi anava duia sempre una bossa de roba específica per a posar-hi les barres i els panets. La bossa de pa de tota la vida, vaja. I, ja un cop a casa, el pa es guardava en aquesta mateixa bossa, on es conservava cruixent i en bones condicions fins a l'endemà. Però vet aquí que, a partir d'un cert moment, forns i ciutadans van començar a fer servir bosses de plàstic. Fins i tot per guardar el pa a casa. Cosa que, a més de ser molt poc ecològica, fa que en menys de dues hores el pa agafi una consistència com de xiclet francament desagradable. Per què es va abandonar una solució tradicional i que funcionava de tota la vida per una altra que només té inconvenients? Potser per una raó tan poderosa com que tothom ho feia, era més modern i així, com qui no vol la cosa, es va decidir que les bosses del pa de roba eren cosa del passat.

També fins fa no gaires anys, el estats d'Europa Occidental tenien en mans públiques la major part dels subministraments que ara en diuen estratègics: energia, comunicacions, transports ferroviari i poca cosa més. Una solució que, tenint en compte que el continent venia d'un dels seus períodes més llargs de benestar, no deuria ser pas tan dolenta. Però a partir d'un cert moment, els governs van començar a desprendre's del seu patrimoni. En ocasions, molt per sota del preu de mercat.

Els motius d'aquesta canvi radical són diversos. En principi, la teoria diu que així es fomenta la competència, que hauria d'incentivar les rebaixes de preus i la innovació tecnològica. Tot i que, en la pràctica, el consumidor ni s'hagi assabentat i tot i que les empreses privatitzades es dediquin a maximitzar el benefici per la via més fàcil, la de reduir les inversions. I, també en teoria, se suposa que les empreses privades estan més ben gestionades, cosa que no deixa de ser un dogma de fe molt poc científic. En realitat, un sospita que el motiu principal de tot plegat és que tothom ho fa, que és el futur, i que ara la moda és dir que un sector públic fort és una cosa obsoleta. Ho diu la doctrina, no cal pensar-hi més.

És clar que la doctrina pot variar i els savis econòmics (que fa unes dècades tenien uns dogmes ben diferents) també poden canviar d'opinió qualsevol dia. De la mateixa forma que ara hi ha qui s'ha adonat que les bosses de pa de tota la vida són més eficients que les de plàstic per guardar-hi el pa i, de propina, més sostenibles. El problema és que, mentre que fer una campanya per convèncer els veïns de fer servir una bossa o una altra és una cosa ben fàcil, renacionalitzar una empresa privatitzada, en canvi, només es pot fer amb molt diner públic pel mig. O amb molts pebrots. I d'una forma o l'altre, al final acaba sortint per un ull de la cara.

Publicat a eldebat.cat

Els autèntics enemics

En algun moment del Llibre Roig es diu una cosa tan òbvia com que és fonamental reconèixer qui són els amics i qui els enemics i que equivocar-se en aquest sentit (sobretot si estàs fent una revolució) pot tenir conseqüències funestes. Ara està molt desprestigiat, i quan algú parla d’un llibre de tapes vermelles ben segur que pensa més aviat en la Guia Michelin. Però si a les escoles de negocis llegeixen Sun Tzu, doncs un servidor també pot citar Mao i quedar-se tan ample. I el cas és que, en els darrers mesos, hem vist com la nostra classe política donava repetides mostres d’aquesta perillosa tendència a confondre les amistats. En un grau cada cop més preocupant a mesura que s’apropen les eleccions.

Com ara el reagrupador Carretero, que ha cregut que, just abans d’uns comicis de pronòstic incert, el que més li convenia al seu partit és que es creés un corrent d’opinió crític amb la direcció del partit i molt poc crític amb la direcció d'algun partit rival. Si acceptem pàgina web com a corrent d’opinió, és clar. O com l’alcalde de Barcelona i d’altres líders socialistes amb perfil propi (perdó?) respecte al montillisme, que aprofita la menor ocasió per fer lloances de Madrid i per explicar com és d’important aquesta ciutat per a Barcelona, mentre no s’oblida de deixar anar alguns gestos filoespanyolistes aquí i allà. Segurament perquè els estrategs del partit han pensat que, per fer front a la seva principal amenaça electoral (Ciutadans), el millor és apropar-s’hi i allunyar-se, en canvi, dels socis de govern. O com el cercle dur de CiU, i molt concretament el seu líder, que just després de les eleccions al Parlament, la campanya de les quals es va basar en bona part en el suposat sucursalisme del PSC, no va tenir cap problema d’anar a demanar audiència a Madrid (quina mania que té tothom amb Madrid) perquè en Zapatero els tragués les castanyes del foc.

En canvi la dreta espanyola, qui sap si per influència de Piqué, deu haver llegit Mao amb molta més atenció, perquè no té cap dubte de qui són i qui no són els seus màxims enemics. Els terroristes de qui tan parlen i que els obliguen a manifestar-se cada setmana? Potser sí, però res a veure amb el diari més llegit de l’Estat i la ràdio més escoltada, que aquests sí que són més dolents que la tinya de debò.

Publicat a eldebat.cat

Digueu-li feixisme

La recent decisió del govern xinès de reconèixer i protegir la propietat privada ha estat molt celebrada pels opinadors occidentals com a un nou pas del gegant asiàtic cap al capitalisme i, com que se suposa que són conceptes que han d’anar plegats per força, cap a la democràcia. No ens enganyéssim. Primer que la Xina ja fa ben bé un parell de dècades que és plenament capitalista. D'un capitalisme tant salvatge que, de fet, un dels objectius de la nova llei és protegir els camperols que veien com els confiscaven les terres perquè les empreses hi construïssin les seves fàbriques. I en quant a avenços cap a la democràcia i el respecte pels drets humans, bé, permeteu que em rigui.

Així doncs, si la Xina no és un país comunista (i fa molts anys que no ho és, que ningú no es deixi enganyar pel nom del partit únic) i tampoc no és una democràcia capitalista, què és doncs? Vegem-ho una mica. El sistema xinès es caracteritza, simplificant molt, per tres grans trets:

En primer lloc, per una economia capitalista, com ja hem vist. Que, lluny de moure’s pels cànons del liberalisme dominant a tot el món, manté un paper destacat per a l’aparell de l’Estat, amb tota la seva immensa burocràcia. En segon lloc, per un nacionalisme exageradament agressiu. No tant per la invasió i colonització del Tibet ni per les seves reivindicacions sobre Taiwan com per un altre factor més eteri. Que és que els xinesos, en general, comparteixen la idea-força que l'antiga igualtat i les llibertats individuals es poden sacrificar per buscar l’alt objectiu de fer un altre cop de la Xina la primera potència del planeta. Com ho ha estat durant la major part de la història, de fet: els darrers segles són només una anècdota. I, finalment, per un govern dictatorial, que es passa els drets humans per un lloc que jo em sé (aprofitant que el món hi gira l’esquena, que el negoci és el negoci), que és líder mundial en execucions des de fa dècades i al qual això de la llibertat d’expressió li sona, amb perdò, a xino.

Tenim un capitalisme amb una forta intervenció estatal, un govern autoritari que prohibeix la dissidència i elimina la conflictivitat laboral i un nacionalisme ferotge que cobreix i amaga tot plegat. Com es diu la pel·lícula?

Publicat a eldebat.cat

Reproduir-se costa

Justament l’endemà que els diputats espanyols aprovessin la llei d’Igualtat (amb la sonora abstenció, per motius inconfessables, del PP), s’han publicat els resultats d’una enquesta del CSIC que afirma que una de cada quatre dones deixa de treballar després de casar-se. Una de cada quatre, no sembla massa, però resulta que és un percentatge lleugerament superior al que es donava els anys seixanta. L’estudi també diu que el 58 per cent de les dones espanyoles (i a Catalunya deu ser un percentatge semblant, no som tant diferents en això) consideren que tenir fills és un obstacle en la seva vida laboral. I, per a un altre 17 per cent, l’obstacle és insalvable i abandonen definitivament la feina. No anem gaire bé, doncs.

La llei recentment aprovada és modèlica en molts aspectes. En primer lloc perquè no es tracta de discriminació positiva, aquest concepte que costa tant de vendre en els temps liberals que vivim. Seguint l'exemple de països tan modèlics com Suècia o Finlàndia, el que fa és establir una proporció màxima del 60 per cent per a qualsevol dels sexes. Que s’ha d’aplicar obligatòriament en llistes electorals, consells d’administració (una oportuna patadeta al famós sostre de vidre) i en les administracions públiques. Excel·lent, però això no evitarà que segueixi havent massa dones que deixen de treballar quan són mares.

Potser per una raó tant senzilla com que, si no tens un sou una mica decent, surt més a compte deixar de treballar i quedar-se a casa amb el nadó que no pas pagar una guarderia. Quedar-se a casa la dona, s’entén, que és el que acostumen a decidir quasi totes les parelles en casos així. I quan els nens són una mica més grandets i entren i surten de l’escola a unes hores que la major part d'adults en edat laboral estan treballant, si no hi ha uns avis disponibles (i amb bona salut), tampoc no és un gran negoci gastar-se més de la meitat del sou en un cangur.

Posats a copiar els nòrdics, per què no fem com ells, que tenen guarderies públiques i gratuïtes disponibles per a tothom a partir dels sis mesos? Potser perquè, per moltes lleis espectaculars que s’aprovin, en realitat no hi ha una voluntat política real d’assolir la igualtat entre sexes? O potser perquè aquests tristos problemes econòmics de les classes mitges i baixes queden molt lluny de la sensibilitat dels nostres legisladors?

Publicat a eldebat.cat

Els no nacionalistes es treuen la careta

A Catalunya ja sabem que, igual que hi ha nacionalistes catalans, hi ha nacionalistes espanyols. Però, més enllà de l’Ebre, aquesta distinció era desconeguda fins ara. Fins i tot entre els mateixos interessats, aquells que, abans que permetre que la principal companyia energètica de l’Estat tingui la seu a Barcelona, prefereixen vendre-la a uns alemanys. O que, aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid, es dediquen a fer boicot al cava català a la mínima excusa. O que dediquen moltes més energies a preocupar-se del nivell de castellà que tenen els nens catalans que no del que tenen els seus propis fills. Tant se val. Això no és ser nacionalista, on va a parar. Això és ser normal. En el mateix sentit de normalitat que entén l’exseleccionador espanyol de futbol José Antonio Camacho, que un cop, quan entrenava l’Espanyol i un periodista li va fer una pregunta en català, li va respondre amb un “a mi no me hables en catalán, a mi háblame normal” que li va sortir del fons del cor.

Fa molts anys que juguen a amagar aquesta evidència, que són gent clarament nacionalista, d’un nacionalisme força agressiu, a més. I ho havien aconseguit amb un èxit notable. Fins el passat dissabte, que es van treure la careta en públic sense cap mena de vergonya. Almenys els del PP. Perquè, com se’n diu d’això de manifestar-se onejant milers de banderes espanyoles (aquest cop, gairebé totes constitucionals, menys mal), de veure el teu líder quadrat gairebé militarment mentre escolta l’himne i, per acabar-ho d’adobar, d’acabar la concentració amb tres sonors vives a Espanya? Ves per on, la vergonyosa manifestació de dissabte encara pot tenir algun punt positiu, i és que després d’una sortida de l’armari tant espectacular ara ja sabem de quin peu calcen. Si no fes tanta por, fins i tot ens n’hauríem d’alegrar.

Publicat a eldebat.cat

El TC i la mort del català

El 1990, els professors Rafanell i Rossich van publicar un famós article en què s’afirmava sense embuts que, si no canviaven molt les coses, el català s’extingiria en 50 anys. En el seu moment, quan encara es parlava que la llengua estava en ple procés de normalització i es donava per fet que el futur no podia ser altra cosa que millor, aquest funest presagi es va rebre poc menys que com una boutade. Ara, quan falten 33 anys per a que es produeixi aquesta suposada extinció, l’ocurrència no fa tant de riure. Al contrari, en els darrers anys el debat sobre la hipotètica mort del català ha transcendit l’àmbit estrictament acadèmic i l’ha assumit la opinió pública més o menys informada (quatre gats, tantmateix). I les opinions pessimistes, a més, han fet fortuna. Tanta que el secretari de Política Lingüística, Miquel Pueyo, s’ha vist obligat a escriure un llibre per desmentir que el català estigui en procés de desaparició. I per demanar que se’n deixi de parlar.

L’argument principal de Pueyo per demanar-nos tal cosa, a més d’una sèrie de dades que afirmen que el català es transmet eficaçment de pares a fills i que els immigrants (perdó, els nouvinguts) l’aprenen i l’usen, és que afirmar que la llengua està en seriós perill és contraproduent i paralitzador. Home, la idea era tota una altra. Quan gent tan respectada com Carme Junyent o com Joan Solà van afegir-se al debat amb prediccions igualment pessimistes, està clar que el que pretenien no era desmoralitzar ningú, sinó donar un toc d’atenció: si no en preníem mesures serioses (i aquesta segona persona es refereix, sobretot, al Govern), el català es moriria sense remissió.

Tants anys de rotllo apocalíptic han servit per a alguna cosa. Els mitjans de comunicació són majoritàriament en castellà, el cinema en català és una broma i les pel·lícules en altres llengües ni es doblen ni se subtitulen. Però, almenys, l’Estatut diu ara ben clar que conèixer el català és un deure i no només un dret. Pot semblar simbòlic, però si una llengua oficial no és obligatòria, ja em diràs de què serveix. I com a mínim ja podem demanar un cigaló en qualsevol bar de Catalunya i confiar que ens el portaran. O, que si no ens el porten, ens podem indignar amb tota la cobertura legal del món.

La prova del nou que la mesura no és només simbòlica és que és precisament un dels punts de l’Estatut que el Tribunal Constitucional està plantejant-se anular. Sí després de tants anys i tantes fatigues, quan sembla que comencem a fer bé les coses, ens vinguessin a prohibir una cosa tan bàsica com aquesta, què podríem fer? S’accepten propostes.

Publicat a eldebat.cat

El legislador hiperactiu

Sembla que finalment no arribarà la sang al riu i els veïns i els visitants de la bonica ciutat de Tenerife podran celebrar tranquil·lament el seu carnaval, com fan (diuen) des del segle XVIII. Tranquil·lament, entre moltes cometes, perquè ja han avisat que la d’enguany serà una edició especialment sorollosa, com a reacció a l’intent d’un jutge local de prohibir, arran d’una denúncia d’un grup de veïns, i basant-se estrictament en el que diu la llei del Soroll, els actes nocturns que superessin els 55 decibels. És a dir, tots els actes nocturns, perquè aquests 55 decibels és més o menys el soroll que fa una conversa normal entre dues persones.

Com que les protestes dels veïns (excepte els denunciants, és clar) i de les autoritats han estat descomunals, al final un altre jutge ha revocat la mesura amb gran celeritat basant-se en uns quants tecnicismes jurídics. Però amb tot aquest enrenou el Govern canari (i d’altres) ja estan parlant d’introduir alguna modificació a la llei del Soroll perquè aquesta quedi suspesa en segons quines dates assenyalades. D’altra forma, qualsevol ciutadà amargat i misantrop, amb una simple denúncia, podria carregar-se balls de Festa Major, focs d’artifici i, si m’apures, trobades de grallers sempre que vulgui.

Tot i que podríem estar d’acord amb això dels grallers, és evident que el dret individual al descans no pot passar tan radicalment per davant del dret col·lectiu a divertir-se. Dintre d’un ordre, és clar que sí. Però això és el que diu la llei, que més de dues persones parlant ja és contaminació acústica. Potser el problema és que ja fa temps que es legisla massa de cara a la galeria. I, amb això del soroll, que es veu que deu donar vots, o això creuen els polítics, més encara. Per això tenim una llei que, si s’apliqués estrictament, hauria de prohibir el trànsit en gairebé tots els carrers de les nostres ciutats. Si algun ciutadà misantrop (i vianant) s’anima a posar les oportunes denúncies, encara riurem.

Publicat a eldebat.cat

Una estratègia coherent

S’ha criticat molt aquests dies la decisió d’ajusticiar Saddam Hussein. No tant per raons òbvies de rebuig a la pena de mort sinó pel fet que, d’aquesta manera, s’estava creant un màrtir. Però els EUA (i el seu govern titella a l’Iraq, que és qui, en teoria, ha executat Saddam) saben el que fan, oi? Vegem-ho.

Immediatament desprès de l’atemptat de l’11 de setembre de 2001, el govern nordamericà va decidir envair l’Afganistan per atacar el terrorisme islàmic en el seu feu i donar així un cop decisiu contra Al-Qaeda i Bin Laden, els responsables de l’atac contra les torres bessones. El resultat, com ja és sabut, és que Bin Laden va seguir campant i gravant vídeos, que l’estructura d’Al-Qaeda, diuen, és més poderosa que aleshores i que el terrorisme no ha minvat gens a la zona.

Com que rectificar és de savis, en el cas de’Iraq els EUA ho van voler fer una mica millor. Amb el pretext aquell de les armes de destrucció massiva (que, com ja es veia venir, tampoc no n’han trobat) i la invasió conseqüent han aconseguit que un país més aviat tebi en qüestions religioses, on les noies anaven a la universitat amb els cabells al vent, hagi abraçat en massa l’islamisme radical. I no només l’Iraq, sinó que, de rebot, el terrorisme islàmic s’ha multiplicat a tot el món àrab.

No es pot descartar que l'estupidesa humana hi jugui un paper important. Però tal cúmul de despropòsits per part de la garn superpotència sembla difícil d’explicar, fins i tot amb el president que els hi ha tocat en sort. Tant que dóna la impressió que l’objectiu fos precisament atiar el terrorisme, amb ves a saber quin fosc objectiu. O bé que, tot plegat, no siguin més que els efectes col·laterals (i, per tant, negligibles) d’un pla ben calculat per assegurar-se el subministrament de petroli a bon preu i, de passada, guanyar una influència decisiva gairebé al pati del darrera de la Xina.

I no estic segur de quina de les dues opcions acollona més.

Publicat a eldebat.cat

Separar-se

A Catalunya ens costa molt fer les coses. I no perquè siguem un país de gent mandrosa, evidentment. Sinó perquè qualsevol petita conquesta, que en un país normal seria cosa de bufar i fer ampolles, aquí es complica i s'allarga més que l'obra de la Seu. O que els treballs de Sísif. Com ara els esforços que ha costat tenir a Barcelona un trist organisme regulador d'abast estatal (la CMT, concretament), després d'àrdues negociacions d'alt nivell que ves a saber quina contrapartida política han comportat. I patint fins l'últim dia, no fos cas que el Tribunal Suprem ens tragués el caramel de la boca.

Més exemples: tenim la capacitat (i les ganes) de tenir un aeroport de categoria internacional, probablement el més important del Sud d'Europa, però ens costa Déu i ajuda, no ja trobar el finançament, sinó que ens en donin el permís. Ens conviden amb grans honors a ser els protagonistes a Francfort i encara estem discutint en quines llengües presentar-nos, no fos cas que s'ofengués algú. Fem una llei perquè una part (no pas tot) del cinema que s'estrena a les nostres sales sigui en català i no la podem aplicar perquè les multinacionals no s'hi avenen. En alguns casos, ni que els hi paguem el doblatge. Fem un gran enrenou per tenir seleccions nacionals però resulta que, per poder tenir un equip en un esport on som una potència mundial absoluta, hem de fer la rocambolesca jugada d'anar a competir pel títol sudamericà.

Encara trobaríem molts més casos, és clar. Més exemples de la molta energia que malgasta el país per fer cada pas endavant i per obtenir cada minúscula conquesta. Unes conquestes que (només és una idea) si ens separéssim d'una vegada i per sempre, ens vindrien totes donades. De la nit al dia i sense tant d'esforç.

Publicat a eldebat.cat

Soroll de primera i de segona

Ja fa temps que l'ajuntament de Barcelona es preocupa amb especial atenció de lluitar contra el soroll a la ciutat. Especialment si el xivarri el causen els noctàmbuls que s'entesten a divertir-se més enllà de certes hores. La darrera actuació en aquest sentit ha estat ordenar el tancament de La Paloma, la centenària sala de ball del Raval, que haurà de tancar les seves portes l'u de gener si no fa les apropiades reformes per insonoritzar el local. Unes reformes que, ja ho han dit els propietaris, són massa cares i no els surt a compte fer, per la qual cosa prefereixen tancar definitivament.

És la mateixa decisió que van prendre, fa un parell d'anys, els propietaris de la sala Cibeles, un altre ball històric on s'han divertit generacions de barcelonins i que també va haver de plegar pel mateix motiu. En el seu lloc, on encara ara hi ha l'edifici original (també centenari), s'hi farà un asèptic i silenciós gimnàs.

És una gran notícia que l'ajuntament es preocupi amb tant d'interés pel descans dels ciutadans, així com està molt bé veure amb quina celeritat es pren en consideració les queixes dels veïns afectats pel soroll nocturn. Però hi ha uns quants dubtes que ens venen al cap. Com ara fins a quin punt tenen (moralment) dret uns veïns que acaben d'arribar al barri a queixar-se d'un local que fa cent anys que és un clàssic de la gresca de la ciutat. O, també, si en farien el mateix cas als veïns de (posem per cas) la Gran Via o el carrer Aragó si es queixessin del soroll dels cotxes que hi circulen les 24 hores del dia. Un soroll que (els hi ho puc assegurar) és molt més desagradable que el que puguin fer quatre (o quatre-cents) borratxos cada dissabte a la nit.

Publicat a eldebat.cat

Un nou model urbà

Ja fa bastants mesos, sense esperar a la inauguració de la línia del TGV a Tarragona, que les immobiliàries madrilenyes anuncien apartaments a Salou a tres hores de la capital espanyola. A Lleida no tenen platja però, des que hi arriba el TGV, els preus de l’habitatge han començat a pujar notablement. No tant perquè estan connectats a gran velocitat amb Madrid sinó perquè l’any que ve (si Déu vol) ho estaran també amb Barcelona.

I és que constructores i immobiliàries s’estan fregant les mans imaginant el que passarà quan Barcelona estigui separada per només mitja horeta de res de Tarragona i no gaire més de Lleida i de Girona. Preveuen un èxode massiu de professionals de classe mitjana que fugiran de la ciutat i dels seus preus inversemblants i correran a instal·lar-se a comarques. També a preus exagerats, per cert.

La perspectiva però, no només sembla positiva pels professionals de la totxana. Perquè es evident que és molt millor que els barcelonins que marxen facin créixer els nuclis urbans de la resta de capitals catalanes (també Perpinyà, compte), contribuint així a l’equilibri territorial, que no que s’escampin com bolets pel Baix Llobregat o pel Maresme. Com passa fins ara, seguint una pauta de creixement horitzontal insostenible que crea problemes seriosos de manca d’equipaments, de trànsit i, de passada, d’inseguretat. I que és una mala còpia d'un pretès model ideal nordamericà que, per cert, als EUA ja fa temps que s’estan replantejant.

Publicat a eldebat.cat

Català de baixa velocitat

Mentre que per aquí a baix sembla que encara no ens hem posat totalment d’acord sobre per on ha de passar i on ha de parar el TGV, una mica més al nord ho tenen tot força més clar. Al Roselló fa temps que estan entusiasmats amb la perspectiva que el 2009 (si Déu vol) el nou tren deixi Barcelona i Perpinyà a una hora justa de trajecte. És clar que també hi ha qui dubta. Mentre que l’alcalde, Jean Paul Alduy, està encantat amb les noves perspectives de negoci que s’obren, un recent estudi que ha donat molt a parlar a Perpinyà manté que el TGV ocasionarà un èxode massiu de rossellonesos que vindran a Barcelona els caps de setmana a fer turisme cultural com bojos.

És una teoria força lògica. Entre els habitants de moltes comarques relativament properes a Barcelona sempre ha estat habitual baixar (o pujar) a Barcelona per anar de compres, a sopar, al teatre o al cinema. Fa molts anys que es fa i es la cosa més natural, en tots els països de les nostres dimensions, que qui viu relativament a prop s’hi apropi de tant en quant a gaudir de les oportunitats que dóna la capital. La novetat important és que, si es confirmen aquestes previsions, hi haurà una gens menyspreable quantitat de rossellonesos que, tot d’una, hauran convertit Barcelona en la seva capital a efectes pràctics, s’hi deixaran caure sovint i, vulguis que no, potser decideixen que no seria mala idea recuperar la llengua aquella que sons pares ja no els van ensenyar perquè no portava enlloc.

Si totes aquestes previsions optimistes es compleixen i, d’aquí a dos anys, hi ha una gernació de catalans del nord que es maten per baixar (ara sí) a Barcelona els dissabtes i, després de les compres pertinents, posem per cas que volen anar a sopar i després, al cinema, ¿quantes pel·lícules en la nostra llengua els podríem oferir?

Si parlem d’aquest cap de setmana, només deu, la meitat de les quals són dirigides a un públic infantil. Potser no els estem ajudant gaire.

Publicat a eldebat.cat

Antisistemes de paraula

Tot i que Xavier Trias considera que és una vergonya i que Fernández Díaz hi veu motius pel cessament immediat, gairebé tot el que va dir ahir Imma Mayol és força raonable. És raonable preocupar-se perquè l’accés a l’habitatge és ara molt més difícil que fa 20 anys. És raonable pensar que, si el mercat no ha pogut solucionar aquesta situació, les administracions han de fer-hi alguna cosa. És molt raonable voler prendre mesures (en forma de cànon o del que sigui) perquè la quantitat exagerada de pisos buits que hi ha al país entrin al mercat de lloguer.

I és raonable, i a més conseqüent amb tot plegat, pensar que okupar una casa o una fàbrica buida de fa molts anys, rehabilitar-la i fins i tot fer-hi activitats pel barri no hauria de ser delicte. No ho va ser fins que va entrar en vigor el nefast codi penal de 1995, no ho és en països seriosos com França o Alemanya i, en el nostre, hauria de deixar de ser-ho. Com que Imma Mayol té aquestes perilloses idees, no dubta a qualificar-se a ella mateixa, en un atac sobtat de segolenisme, d’antisistema.

És curiós que una persona tan ben integrada al poder encara pugui creure que està fora del sistema. Però el que pugui pensar d’ella mateixa la senyora Mayol, ben mirat, és el de menys. El que compta són els actes. I el que li hauríem de tirar en cara, per tant, no són aquests excessos verbals, sinó que, en tots els anys que fa que és al govern de Barcelona (i ja en són uns quants) ha permès que l’Ajuntament fes una política d’habitatge totalment oposada al que ara predica.

Publicat a eldebat.cat

Rebels de pa sucat amb oli

Aquest dissabte va actuar al Palau Sant Jordi de Barcelona, davant 16.000 seguidors (ple absolut) el grup RBD, una creació de laboratori integrada pels actors de la sèrie mexicana de televisió Rebelde. Pels qui no la coneguin, aquesta sèrie (un dels mols plagis descarats que ha sofert l’original argentina, Rebelde way) està triomfant entre els adolescents de mig món mostrant les peripècies dels alumnes d’una escola d’elit, d’aquelles que és obligatori l’uniforme amb vestit i corbata. La rebel·lia d’aquests joves estudiants consisteix principalment a dur la corbata fluixa i el cabell curosament despentinat (ells) i a vestir amb botes de taló d’agulla i uniformes de la coneguda marca Dostallesmenys (elles).

Ens podria sobtar que una, diguem-ne, proposta artística d’aquesta categoria pugui omplir el Sant Jordi. Però, en plena època OT, està clar que els gustos musicals del nostre poble estan sota mínims i ja no s’hi pot fer res. També podria semblar estrany que les històries d’uns nens de casa bona amb ben poca cosa dins del cap tinguin tant d’èxit entre nosaltres (i no precisament entre les classes acomodades). Però és prou sabut que, encara que sembli estrany, gairebé tothom prefereix identificar-se en la ficció amb gent molt més rica que ell. És un fenomen comprensible, però no tant en adolescents que, segons diuen, van de rebels per la vida. Sembla ser que les tradicionals ànsies de rebel·lió de la joventut, que de tota la vida (almenys en les darreres dècades) s’han traduït en un desig de canviar el món, ara s’expressen (amb el mateix desordre i la mateixa empenta adolescent) en el desig de prosperar i ascendir en l’escala social.

La generació que, fa trenta anys, de jovenets, eren tots trosquistes i maoistes han canviat la revolució permanent per les privatitzacions i el llibre roig per la Guia Michelin. Si aquests esquerranosos ens han portat al món ultraliberal d’avui en dia, fa feredat pensar de què pot ser capaç la canalla que escolta RBD d’aquí a uns anys.

Publicat a eldebat.cat

El tramvia fantasma

L’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, està molt amoïnat per la onada d’incidències a la xarxa de rodalies de RENFE. Més que res perquè, des que els trens s’espatllen dia sí i dia no, hi ha 50.000 vehicles de més circulant cada dia per Barcelona, cosa que complica encara més el trànsit per la ciutat, que ja és complicat de per sí. Per això ha demanat la revisió del pla d’infrastructures metropolità amb caracter urgent per incrementar-ne la dotació.

Amb desastres a RENFE o sense ells, les entrades i sortides de Barcelona son un calvari monumental des de fa anys. Semblava que la cosa s’arreglava una mica quan van fer els rondes. Però en aquests quinze, anys, entre la diàspora dels urbanites cap als seus adossats suburbans, el creixement de la població i l’augment del nombre de vehicles, les rondes també s’han col·lapsat. No falla. Fer més vies de circulació, igual que fer més carrils, només serveix per a augmentar el volum del tràfic, com no es cansen de recordar els experts en mobilitat. La única soluciño, doncs, és augmentar el transport públic i, alhora, aplicar mesures dissuasòries.

De dissuasori, allò de l’àrea verda ja ho sembalva. Però no deu haver fet molt d’efecte, perquè certes vies de Barcelona van cada cop més plenes. No ja a les nou del matí, sinó gairebé tot el dia. Una d’elles és la Diagonal, que abandona la ciutat transcorrent en paral·lel al trambaix, el fabulós tramvia que, deien, havia de solucionar no sé quants problemes de circulació. I que circula relativament buit a l’hora que, pel seu costat, l’embús és inenarrable. Més o menys el mateix que ocorre amb el Tram Besós, a l’altra banda de la ciutat, al seu pas per la Gran Via.

Potser és perquè als barcelonins no els agraden els tramvies. Podria ser, fa cinquanta anys, ja en van fer vaga, i es veu que va ser una cosa molt sonada. O podria ser perquè l’ajuntament encara no s’ha decidit a unir els dos tramvies pel tram que faltra a la diagonal, tot i els estudis que demostren que d’aquesta manera es duplicarien el nombre d’usuaris, amb el consegüent estalvi en cost del transport públic i en una cosa potser més intangible, però igual d’important econòmicament, com és la disminució del temps de desplaçament.

La cosa més curiosa és que aquest traçat ja va quedar aprovat al Pla Director d’Infrastructures de 1999. Però, quan només quedava decidir si el traçat aniria en superfície o soterrat, l’Ajuntament va vetar el projecte i l’ha ajornat sine die. Potser perquè en un moment donat es va decidir que l’explotació del tramvia la faria un altre organisme. O potser perquè no s’atreveixen a assumir el cost electoral de tenir un dels carrers més cèntrics i transitats de Barcelona en obres durant una temporada. No sé quina de les dues opcions em dóna més ganes de confiar en el govern municipal, sincerament.

Publicat a eldebat.cat

El carril bici fantasma

La setmana passada els barcelonins van rebre la nova edició de la guia de la ciutat. La guia, que aquest any està dissenyada en un bonic color negre, s’ha convertit ja en un clàssic de totes les cases de Barcelona des que l’Ajuntament la va començar a repartir, ara fa 16 anys. També crida l’atenció la periodicitat de la guia: cada quatre anys, justament uns mesos abans de les eleccions municipals. Deu ser casualitat.

De tots els múltiples i utilíssims apartats de la guia, un dels més interessants és, sens dubte, el plànol dels carrils bici de la ciutat. El plànol en qüestió mostra una trama urbana digna d'Amsterdam o de Copenhague: farcida de carrils bici. Dividits, com és ja tradicional, en dues categories: existents i previstos. I, com és fàcil d’imaginar, l’extensió dels carrils previstos supera (de molt) la dels existents. I si agafem la guia del 2003, veurem que ja aleshores passava el mateix i que els carrils bici pels quals es podia circular de debò eren molts menys que els que sortien al mapa, perquè l’ajuntament hi havia inclòs els que encara eren un projecte. I si algú conserva les guies anteriors, podrà comprovar que això sempre ha estat així. De fet, hi ha alguns trams que segueixen estant previstos (i presents a les successives edicions de la guia de la ciutat) des de l'any 1991. Està clar que l’Ajuntament de Barcelona és molt previsor.

Publicat a eldebat.cat

Nos ancêtres les gaulois

Molts dels musulmans britànics voldrien regir-se per la llei islàmica. Sobretot els més joves. Segons una enquesta que s’ha fet pública aquests dies, els joves musulmans del regne unit (bona part d’ells, immigrants de segona generació) preferirien, en un percentatge bastant alt, regir-se per la sharia abans que per les lleis del seu país i voldrien que les dones anessin pel carrer cobertes amb el vel islàmic. Amb totes les prevencions que cal prendre davant d’una enquesta, no hi ha dubte que es tracta d’una pèssima notícia. Sobretot per als britànics, és clar. Però també és un senyal molt clar que el model multiculturalista, típic de la Gran Bretanya, no ha funcionat a l’hora d’integrar la immigració.

Durant molts anys, les institucions i la societat britànica han procurat respectar al màxim les particularitats dels seus immigrants, fins i tot impartint el corresponent ensenyament religiós a les escoles. Això ha fet que conservin la seva identitat de forma admirable. Però, per contra, també els ha impedit una autèntica integració en el país d’acollida. Un cas contrari és el de França. El seu model pretén assimilar l’immigrant i convertir-lo en un bon francès devot dels valors republicans, incloent-hi mesures tan polèmiques com la de prohibir el mocador islàmic a les escoles. Tot plegat molt jacobí, això que ens fa tanta ràbia als catalans, i molt poc respectuós amb les identitats respectives dels nouvinguts. I tampoc no podem dir que la societat francesa sigui una bassa d’oli pel que fa a la immigració. Tots recordem els disturbis que hi va haver als barris de la perifèria de París fa uns mesos. La diferència és què, mentre a París els descontents es dedicaven a cremar cotxes, a Londres posaven bombes al metro. I no és el mateix.

Publicat a eldebat.cat

Boicot als treballadors

Fa pocs dies, les joventuts d’un dels nostres sindicats van celebrar una jornada al voltant del boicot “com a eina d’acció sindical”, segons deien ells mateixos. És significatiu que siguin precisament els joves els qui s’hagin adonat que el món ha canviat i que la forma de pressió tradicional dels treballadors, la vaga, serveix de ben poc avui en dia. Perquè quan del que es tracta ja no és que t’apugin uns quants euros el sou, sinó d’evitar que la propietat plegui i s’endugui la fàbrica a la Xina, ja em diràs quina importància té una vaga més o menys.

La idea és que, en una societat postindustrial on el consum està deslligat de la producció, el treballador ja no és tan valuós per la seva força de treball (que és perfectament substituïble en qualsevol moment), com per la seva capacitat de consumir. I si, posem per cas, hi hagués un acord general de no comprar productes de certes marques, potser les empreses diguem-ne, deslocalitzadores, s’ho pensarien dos cops abans de començar a tancar fàbriques. Els treballadors europeus i americans encara no han acabat de veure la jugada, però les empreses (que en aquestes coses sempre van uns quants anys per endavant) ja ho han entès perfectament. Per això procuren amagar sempre que poden on es fabriquen de debò els seus productes, perquè intueixen que val més que no se sàpiga molt, això.

De tant en quant se sent parlar del boicot com a recurs i les administracions, invariablement, no dubten a fer tot de crides a la calma i a argumentar que no cal arribar a aquests extrems. Potser no. Però s’hauria de veure qui està boicotejant a qui en realitat. Perquè, sinó, com en podríem dir d’un moviment organitzat (ho ensenyen a les escoles de negocis) que es dedica a desmantellar sistemàticament milers de llocs de treball a Occident, encara que això vulgui dir a carregar-se el seu mercat principal, només per millorar unes dècimes el compte de resultats?

Publicat a eldebat.cat

Com interpretar un anunci

Desprès d’un parell de dies d’intensa polèmica, finalment la firma Dolce & Gabbana ha fet cas de les repetides exigències de l’Institut de la Dona (el català i l’espanyol) i ha retirat el seu polèmic anunci. Dóna la sensació, des de fa uns anys, que aquests organismes dediquen una energia extraordinària a descobrir manifestacions sexistes en la publicitat, la televisió i el cinema, i potser no tanta a analitzar (ja no diem a solucionar) per què el salari femení és, de mitjana, força inferior al masculí o per què hi ha tantes dones que són sistemàticament acomiadades de la feina quan es queden embarassades. Per posar dos exemples.

Però, fins i tot deixant de banda aquestes consideracions (i fent obvietat del poc respecte per la llibertat d'expressió que han demostrat alguns), també criden molt l’atenció les interpretacions que diuen que l’anunci en qüestió incita a la violència contra les dones, que redueix la dona a un objecte sexual o, ja posats, que vulnera els drets humans. Tot perquè hi surt un noi agafant dels canells una noia i hi ha quatre més que s’ho miren, en el que molts han vist, immediatament, la representació estilitzada d’una violació múltiple. Vaja, n’hauríem de parlar molt. Com acostuma a passar en les representacions artístiques de qualsevol tipus, la fotografia de l’anunci és suficientment ambigua com perquè la interpretació depengui en bona part de l’espectador. I, de la mateixa manera que hi ha qui hi veu de manera tant diàfana (tant com per amenaçar d’anar als tribunals, com ha fet l’Institut Català de les Dones) que a la noia estan a punt de forçar-la cinc desaprensius, també es pot interpretar, amb la mateixa lògica, que és ella qui està a punt de beneficiar-se, un rere l’altre, tots aquests homes tant atlètics i atractius.

Si aquest anunci hagués aparegut fa uns quants anys, abans que el puritanisme més ranci comencés a disfressar-se de feminisme i de progressisme políticament correcte, segur que la segona interpretació hagués estat la preferida del públic i la crítica. I tothom (excepte quatre carques) hagués alabat el publicista de Dolce & Gabbana per mostrar una dona independent, segura de la seva sexualitat i que trencava amb una pila d’estereotips imposats per segles de repressió masclista. Hem anat molt cap enrere.

Publicat a eldebat.cat