Al cinema, en castellà

El Govern va anunciar l'altra dia que dedicarà una sèrie de milions per doblar pel·lícules al català. O sigui, que les poques, poquíssimes produccions que s'estrenen en català a Catalunya (l'any 2006, només un 2,6 per cent, és a dir, 22 títols; la pràctica totalitat dels quals estaven dirigits a un públic infantil) les paguem de la nostra butxaca. Perquè si no, les distribuïdores ni s'ho plantejarien.

Si bé en d'altres aspectes de la cultura la situació del català és més o menys acceptable, amb tots els matisos que hi vulguem posar, en això del cinema la cosa fa la mateixa pena de sempre. A les multinacionals, que lògicament només pensen en el seu compte de resultats, el debat sobre la mort de la llengua els importa ben poc. I si la gent ja s'ha acostumat a anar al cinema en castellà, vés per què s'haurien de complicar la vida. Davant d'aquesta innegable realitat, la nostra resposta ha estat la de sempre: negociar molt i, al final, acabar pagant.

Fa cosa de deu anys, però, semblava que això podia canviar. L'executiu convergent d'aleshores va tenir un inesperat atac de bon govern quan preparava la llei del Català i es va plantejar molt seriosament d'incloure una quota lingüística per al cinema. Que, lamentablement, es va tirar enrere a la que les distribuïdores nordamericanes van pressionar una mica amb dos arguments que van acollonir molt. Les més agressives (Disney, concretament) amenaçaven de no estrenar a Catalunya. La resta van dir que, si les obligaven a fer servir el català, subtitularien en comptes de doblar. El primer argument era un farol que no s'ho creien ells mateixos ni borratxos. Per allò que hem dit abans del compte de resultats, evidentment. El segon, en canvi, era molt més creïble i feia molta més por. El que temia el Govern era una situació en què les grans superproduccions nordamericanes s'estrenessin doblades al castellà en unes sales i subtitulades en català en d'altres. I que, com que se suposa que el públic plebeu prefereix no llegir al cinema, les versions castellanes guanyarien per golejada a la taquilla. Amb gran vergonya nacional i grans riallades dels tertulians madrilenys.

Potser sí. O potser no, que la gent és més llesta del que sembla. En tot cas, 10 anys després resulta que només tenim, entre versions originals, doblades i subtitulades, un patètic 2,6% d'estrenes en català. Potser els nostres governs haurien de tenir una més d'ambició i una mica menys de tendència al vol gallinaci, d'una vegada per totes.

Publicat a eldebat.cat