Carod, una de freda i una de calenta

En Carod-Rovira sempre m'ha recordat a aquells futbolistes una mica genialoides que hi havia abans, que alternaven partits horribles amb dies que justificaven el preu de l'entrada amb una sola jugada. No parlo de cracks indiscutibles que s'adormen als llorers, com el Ronaldinho, sinó més aviat de tipus com aquell Mágico González que jugava al Cadis (potser el recordaran els més granadets), que normalment anava mamat o de ressaca però de vegades sorprenia i es marcava un parell de jugades de traca i mocador. Doncs, en només dos dies, el nostre impagable vicepresident ha donat algunes mostres d'això que diem.

Diumenge, en la jornada de clausura de la Fira de Frankfurt, es deixava endur per la seva coneguda tendència a regalar titulars i anunciava a bombo i platerets que Catalunya tindria un pavelló propi a la propera Biennal de Venècia. Cosa que està per veure. La precipitació de l'anunci l'ha portat a barallar-se amb en Bargalló, perquè diu que aquest l'havia informat malament. I Bargalló, en un gest digne de latituds més nòrdiques, va i presenta la dimissió. Que no l'hi han acceptat, però ja veurem com acaba tot plegat. I encara molt més greu: que, si no ho tenim lligat del tot, això de la Biennale, no fa cap falta anar-ho esbombant, a veure si ara hi haurà pressions al més alt nivell (ja sabem des d'on) i ens quedem un altre cop amb un pam de nas. Com amb l'hoquei.

En canvi, avui dimarts, només fa uns minuts, Carod ha estat apoteòsic al programa de TVE1 Tengo una pregunta para usted, aquest que presenta el Lorenzo Milà i en què tot de ciutadans espanyols anònims interroguen els polítics. Una exhibició. No tant per les seves dots per a la retòrica, que ningú no li discuteix, sinó perquè en cap moment no ha canviat el discurs pel fet de dirigir-se a tot l'Estat. A diferència de la gran majoria de polítics catalans d'avui i de sempre (i no direm noms), en Carod no acostuma a dir una cosa a Catalunya i una altra a fora. Per això ha anat a un programa a Madrid, on li han fet les previsibles preguntes capcioses, i lluny de voler vendre una imatge amable de Catalunya a qualsevol preu (no fos cas que s'enfadessin), ha repetit sense embuts i amb normalitat el que creuen un 38% dels catalans: que en aquesta Espanya, que no ens vol, ja no hi tenim lloc. Fins i tot emprenyant-se, si cal. Com quan ha esbroncat (però ben esbroncats) dos preguntadors castellans (de Castella-Lleó, s'entén) que, per dos cops, han insistit en dir-li José Luis. I en Carod els ha recordat que ell no es diu pas així, i que si Espanya no demostra un mínim de respecte ni en aquesta qüestió tan senzilla, ja em diràs que hi fem. A la segona, fins i tot s'ha guanyat els aplaudiments del públic, que ja té mèrit.

Algú pot argumentar (i amb molta raó) que aquests discurs tan bonic i tan coherent no l'aplica gaire estrictament quan insisteix a fer possible el tripartit. Però, si algú ha vist tot el programa, i concretament el polític, també català, que l'ha precedit, crec que estarà d'acord que la diferència és abismal. Sobren les paraules. Que potser hauria de governar amb aquests altres, en Carod?