Digueu-li feixisme
La recent decisió del govern xinès de reconèixer i protegir la propietat privada ha estat molt celebrada pels opinadors occidentals com a un nou pas del gegant asiàtic cap al capitalisme i, com que se suposa que són conceptes que han d’anar plegats per força, cap a la democràcia. No ens enganyéssim. Primer que la Xina ja fa ben bé un parell de dècades que és plenament capitalista. D'un capitalisme tant salvatge que, de fet, un dels objectius de la nova llei és protegir els camperols que veien com els confiscaven les terres perquè les empreses hi construïssin les seves fàbriques. I en quant a avenços cap a la democràcia i el respecte pels drets humans, bé, permeteu que em rigui.
Així doncs, si la Xina no és un país comunista (i fa molts anys que no ho és, que ningú no es deixi enganyar pel nom del partit únic) i tampoc no és una democràcia capitalista, què és doncs? Vegem-ho una mica. El sistema xinès es caracteritza, simplificant molt, per tres grans trets:
En primer lloc, per una economia capitalista, com ja hem vist. Que, lluny de moure’s pels cànons del liberalisme dominant a tot el món, manté un paper destacat per a l’aparell de l’Estat, amb tota la seva immensa burocràcia. En segon lloc, per un nacionalisme exageradament agressiu. No tant per la invasió i colonització del Tibet ni per les seves reivindicacions sobre Taiwan com per un altre factor més eteri. Que és que els xinesos, en general, comparteixen la idea-força que l'antiga igualtat i les llibertats individuals es poden sacrificar per buscar l’alt objectiu de fer un altre cop de la Xina la primera potència del planeta. Com ho ha estat durant la major part de la història, de fet: els darrers segles són només una anècdota. I, finalment, per un govern dictatorial, que es passa els drets humans per un lloc que jo em sé (aprofitant que el món hi gira l’esquena, que el negoci és el negoci), que és líder mundial en execucions des de fa dècades i al qual això de la llibertat d’expressió li sona, amb perdò, a xino.
Tenim un capitalisme amb una forta intervenció estatal, un govern autoritari que prohibeix la dissidència i elimina la conflictivitat laboral i un nacionalisme ferotge que cobreix i amaga tot plegat. Com es diu la pel·lícula?
Així doncs, si la Xina no és un país comunista (i fa molts anys que no ho és, que ningú no es deixi enganyar pel nom del partit únic) i tampoc no és una democràcia capitalista, què és doncs? Vegem-ho una mica. El sistema xinès es caracteritza, simplificant molt, per tres grans trets:
En primer lloc, per una economia capitalista, com ja hem vist. Que, lluny de moure’s pels cànons del liberalisme dominant a tot el món, manté un paper destacat per a l’aparell de l’Estat, amb tota la seva immensa burocràcia. En segon lloc, per un nacionalisme exageradament agressiu. No tant per la invasió i colonització del Tibet ni per les seves reivindicacions sobre Taiwan com per un altre factor més eteri. Que és que els xinesos, en general, comparteixen la idea-força que l'antiga igualtat i les llibertats individuals es poden sacrificar per buscar l’alt objectiu de fer un altre cop de la Xina la primera potència del planeta. Com ho ha estat durant la major part de la història, de fet: els darrers segles són només una anècdota. I, finalment, per un govern dictatorial, que es passa els drets humans per un lloc que jo em sé (aprofitant que el món hi gira l’esquena, que el negoci és el negoci), que és líder mundial en execucions des de fa dècades i al qual això de la llibertat d’expressió li sona, amb perdò, a xino.
Tenim un capitalisme amb una forta intervenció estatal, un govern autoritari que prohibeix la dissidència i elimina la conflictivitat laboral i un nacionalisme ferotge que cobreix i amaga tot plegat. Com es diu la pel·lícula?
Publicat a eldebat.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada