Qüestió de símbols

L'Institut Català de les Dones s'ha gastat la bonica quantitat de 900.000 euros en una campanya per prevenir la violència masclista entre els joves. O, com diu la pròpia institució en un català molt més planer i més entenedor, per "fer arribar a la població jove i adolescent de Catalunya missatges que els puguin ajudar a detectar i allunyar-se de conductes de domini, possessió, control i agressivitat, que poden aparèixer en les primeres relacions sentimentals i que són naturalitzades a la nostra societat com a inherents a les relacions entre dones i homes".

Una iniciativa molt lloable. Aquestes coses, com abans es previnguin, millor. Per tal que el missatge arribi al seu target, l'ICD ha preparat un espot de televisió, una falca de ràdio i tres cartells que intenten adoptar un estil juvenil, però sense caure en tòpics i procurant tractar els joves com a éssers més o menys intel·ligents. Fins aquí, tot perfecte.

El que passa és que, potser per aquestes mateixes ànsies de semblar moderns i juvenils, a una de les noies de l'anunci li han fet dur un collar de gos al coll. Una mena de penjoll que, si no ha canviat la moda en els darrers cinc minuts, diria que no és pas gaire habitual entre la canalla. Els collars de gos, de fet, només són extremadament populars en dos col·lectius (humans) ben diferents. Per una banda, entre els punkis, que ara fa exactament 20 anys, i per allò de provocar, van començar a passejar-se ben cofois pels carrers de Londres adornats d'aquesta forma. Per l'altra, aquesta mena de collars també estan molt sol·licitats entre els aficionats al sadomaso, la dominació, el BDSM, o digueu-li com vulgueu, pels quals és un símbol inequívoc de submissió (i fins i tot, d'esclavitud) d'aquell qui el porta. Com que la noia en qüestió, més que una punki a punt de destapar xibeques, el que recorda és a una de les cantants de Macedònia, en el seu cas potser ens hauríem d'inclinar per la segona opció.

No passa res. Tothom es diverteix com pot i aquí pau i després glòria. Però sorprèn una mica que, en un text on el concepte de llibertat és repeteix fins a cinc vegades, la simbologia ens apunti tant poderosament cap a la submissió. I encara sorprèn més venint com ve d'una institució tan hàbil a l'hora d'interpretar la iconografia d'altri, i capaç de veure violacions múltiples i d'altres barrabassades allà on molta gent, per molt que hi miri, no hi veu res de res.