Un nou model urbà

Ja fa bastants mesos, sense esperar a la inauguració de la línia del TGV a Tarragona, que les immobiliàries madrilenyes anuncien apartaments a Salou a tres hores de la capital espanyola. A Lleida no tenen platja però, des que hi arriba el TGV, els preus de l’habitatge han començat a pujar notablement. No tant perquè estan connectats a gran velocitat amb Madrid sinó perquè l’any que ve (si Déu vol) ho estaran també amb Barcelona.

I és que constructores i immobiliàries s’estan fregant les mans imaginant el que passarà quan Barcelona estigui separada per només mitja horeta de res de Tarragona i no gaire més de Lleida i de Girona. Preveuen un èxode massiu de professionals de classe mitjana que fugiran de la ciutat i dels seus preus inversemblants i correran a instal·lar-se a comarques. També a preus exagerats, per cert.

La perspectiva però, no només sembla positiva pels professionals de la totxana. Perquè es evident que és molt millor que els barcelonins que marxen facin créixer els nuclis urbans de la resta de capitals catalanes (també Perpinyà, compte), contribuint així a l’equilibri territorial, que no que s’escampin com bolets pel Baix Llobregat o pel Maresme. Com passa fins ara, seguint una pauta de creixement horitzontal insostenible que crea problemes seriosos de manca d’equipaments, de trànsit i, de passada, d’inseguretat. I que és una mala còpia d'un pretès model ideal nordamericà que, per cert, als EUA ja fa temps que s’estan replantejant.

Publicat a eldebat.cat