'Pero mira como beben'
Aprofitant que tenia festa i que dissabte em van tocar 100 euros a la rifa de Nadal, aquesta tarda l'he dedicat al consumisme més, diguem-ne, eixelebrat. I, com cada any en aquesta data, m'he tornat a sorprendre de la quantitat de comerços que tanquen a mitja tarda (o, directament, ja no obren) perquè han de preparar el sopar de Nadal. Sorprèn, perquè els catalans, almenys durant el darrer segle, poc que sopem, la nit de Nadal. I, per tant, hi ha ben poca cosa per preparar. Tot i que això canvia a cada família, la tradició diu que avui se sopa més o menys com sempre (potser amb algun petit caprici), es va a la Missa del Gall i, encabat, es fa un ressopó, ja de matinada, amb torrons, neules, carquinyolis o el que sigui. I, a casa, com que mon pare és d'aquells vells anticlericals de tota la vida (gràcies a Déu), fins i tot la missa que ens estalviem.
Diguin el que diguin les nostres tradicions, cada any et trobes més botigues tancades el dia 24 a la tarda i més amics i companys de feina que, la setmana abans, comenten com s'atiparan d'allò més amb el sopar de la Nochebuena. Que és una altra bonica tradició introduïda al nostre país per les successives onades d'immigrants espanyols del segle XX. I que darrerament s'hi està implantant cada cop més, perquè els darrers nouvinguts, tant d'Amèrica Llatina com de l'Est d'Europa, també fan la festa grossa aquesta nit. Que a Catalunya la gent s'afarti la nit del 24 o el migdia del 25, que mengi pollastre farcit o gambes a la planxa, per al país i el seu futur, és ben indiferent. Però, tot plegat, no és només una anècdota. És un símptoma. Ara passa amb el Nadal, l'endemà passarà amb la llengua. I l'últim, que apagui el llum.
En la primera escena de El declivi de l'imperi americà, que no és pas cap obra mestra, però que a mi sempre m'ha agradat molt, hi surt un professor dient una gran veritat als seus alumnes. Que en història només hi ha tres coses importants: el nombre, el nombre i, finalment, el nombre. I que per això els negres de Sud-àfrica acabarien guanyant i els dels EUA, en canvi, ho tenien pelut. No sé si li va agradar tant la pel·lícula com a mi, però el president Pujol, això de la demografia ho tenia molt clar. I també tenia una estratègia clara i contundent al respecte: que els catalans tinguéssim tots tres fills.
N'hi ha altres camins, però. La meva àvia, que era analfabeta i mai no va aprendre a parlar en català (ni tant sols en castellà estàndard, de fet), sí que va veure clares quatre coses només arribar a Catalunya. I per això ens convidava a tota la família a menjar una au al forn el 25 i a canelons el 26. I per això, ara mateix la seva filla està tallant uns torrons i alguna altra fotesa per a aquesta nit, i demà hauré de matinar per ajudar-la amb l'escudella. Sembla evident que afavorir la integració és molt més efectiu (i practicable) que la reproducció massiva que propugnava en Pujol. Però, errònia o no, era una estratègia. Ara no en tenim cap, els immigrants, si s'integren, ho fan com a espanyols, i a ningú no sembla importar-li el més mínim. I qui dia passa, any empeny, fins a l'ensulsiada final.
