La victòria del populisme

Tot i que encara falta la segona volta, ja es pot avançar que el guanyador de les eleccions franceses serà Jean Marie Le Pen. Aquesta afirmació pot semblar una boutade. I ho és, però no del tot. A primera vista pot semblar que, com han interpretat alguns, l'autèntic derrotat de les presidencials franceses sigui, precisament, Le Pen i el seu Front Nacional, que ha perdut bona part del vot que fa cinc anys el va fer passar a la segona ronda. Potser sí. Però fixem-nos també en com el populisme lepenià ha impregnat el discurs dels candidats majoritaris. De tots, perquè fins i tot Royal exhortava fa poc els francesos a penjar la tricolor al menjador i no se li queia la cara de vergonya. Però molt especialment de Sarkozy, que des dels inicis de la seva llarga cursa cap a l'Elisi ha intentat robar-li terreny a la ultradreta fent de l'autoritat, la seguretat i el control de la immigració els principals arguments del seu programa. I no li ha anat pas malament.

El discurs populista dóna cada cop més vots als qui el practiquen. I al tanto, que això no passa només a França. També entre nosaltres es dóna el curiós fenomen que les classes baixes voten ara a la dreta. Potser perquè, per allò de la llei del pèndol, ara toca que el pensament dretà (i perdó per la paradoxa) domini la cosmovisió d'Occident. Potser perquè la desindustrialització i la deslocalització d'empreses han deixat a la cuneta i sense perspectives de futur bona part de la classe treballadora europea, que està disposada a acceptar qualsevol solució màgica. Com ara expulsar els immigrants, que es veu que són els autèntics culpables de tot plegat.

Però potser també és l'esquerra qui té una bona part de responsabilitat. Perquè mai no ha tingut un discurs articulat sobre la immigració que anés més enllà d'un confús multiculturalisme. Perquè encara que el treballador autòcton no llegeixi les pàgines d'economia dels diaris, tampoc no és tan tonto i sempre ha intuït que, a més mà d'obra disponible, menys sou. I des de l'esquerra no ha hagut ningú, en els darrers deu o quinze anys, que li oferís una explicació raonable al respecte. I ja se sap, si a casa no et donen el que et fa falta...

Publicat a eldebat.cat

Al cinema, en castellà

El Govern va anunciar l'altra dia que dedicarà una sèrie de milions per doblar pel·lícules al català. O sigui, que les poques, poquíssimes produccions que s'estrenen en català a Catalunya (l'any 2006, només un 2,6 per cent, és a dir, 22 títols; la pràctica totalitat dels quals estaven dirigits a un públic infantil) les paguem de la nostra butxaca. Perquè si no, les distribuïdores ni s'ho plantejarien.

Si bé en d'altres aspectes de la cultura la situació del català és més o menys acceptable, amb tots els matisos que hi vulguem posar, en això del cinema la cosa fa la mateixa pena de sempre. A les multinacionals, que lògicament només pensen en el seu compte de resultats, el debat sobre la mort de la llengua els importa ben poc. I si la gent ja s'ha acostumat a anar al cinema en castellà, vés per què s'haurien de complicar la vida. Davant d'aquesta innegable realitat, la nostra resposta ha estat la de sempre: negociar molt i, al final, acabar pagant.

Fa cosa de deu anys, però, semblava que això podia canviar. L'executiu convergent d'aleshores va tenir un inesperat atac de bon govern quan preparava la llei del Català i es va plantejar molt seriosament d'incloure una quota lingüística per al cinema. Que, lamentablement, es va tirar enrere a la que les distribuïdores nordamericanes van pressionar una mica amb dos arguments que van acollonir molt. Les més agressives (Disney, concretament) amenaçaven de no estrenar a Catalunya. La resta van dir que, si les obligaven a fer servir el català, subtitularien en comptes de doblar. El primer argument era un farol que no s'ho creien ells mateixos ni borratxos. Per allò que hem dit abans del compte de resultats, evidentment. El segon, en canvi, era molt més creïble i feia molta més por. El que temia el Govern era una situació en què les grans superproduccions nordamericanes s'estrenessin doblades al castellà en unes sales i subtitulades en català en d'altres. I que, com que se suposa que el públic plebeu prefereix no llegir al cinema, les versions castellanes guanyarien per golejada a la taquilla. Amb gran vergonya nacional i grans riallades dels tertulians madrilenys.

Potser sí. O potser no, que la gent és més llesta del que sembla. En tot cas, 10 anys després resulta que només tenim, entre versions originals, doblades i subtitulades, un patètic 2,6% d'estrenes en català. Potser els nostres governs haurien de tenir una més d'ambició i una mica menys de tendència al vol gallinaci, d'una vegada per totes.

Publicat a eldebat.cat

La bossa del pa i la doctrina neoliberal

Fins fa no gaires anys, com que als forns no donaven bosses de plàstic, quan la gent hi anava duia sempre una bossa de roba específica per a posar-hi les barres i els panets. La bossa de pa de tota la vida, vaja. I, ja un cop a casa, el pa es guardava en aquesta mateixa bossa, on es conservava cruixent i en bones condicions fins a l'endemà. Però vet aquí que, a partir d'un cert moment, forns i ciutadans van començar a fer servir bosses de plàstic. Fins i tot per guardar el pa a casa. Cosa que, a més de ser molt poc ecològica, fa que en menys de dues hores el pa agafi una consistència com de xiclet francament desagradable. Per què es va abandonar una solució tradicional i que funcionava de tota la vida per una altra que només té inconvenients? Potser per una raó tan poderosa com que tothom ho feia, era més modern i així, com qui no vol la cosa, es va decidir que les bosses del pa de roba eren cosa del passat.

També fins fa no gaires anys, el estats d'Europa Occidental tenien en mans públiques la major part dels subministraments que ara en diuen estratègics: energia, comunicacions, transports ferroviari i poca cosa més. Una solució que, tenint en compte que el continent venia d'un dels seus períodes més llargs de benestar, no deuria ser pas tan dolenta. Però a partir d'un cert moment, els governs van començar a desprendre's del seu patrimoni. En ocasions, molt per sota del preu de mercat.

Els motius d'aquesta canvi radical són diversos. En principi, la teoria diu que així es fomenta la competència, que hauria d'incentivar les rebaixes de preus i la innovació tecnològica. Tot i que, en la pràctica, el consumidor ni s'hagi assabentat i tot i que les empreses privatitzades es dediquin a maximitzar el benefici per la via més fàcil, la de reduir les inversions. I, també en teoria, se suposa que les empreses privades estan més ben gestionades, cosa que no deixa de ser un dogma de fe molt poc científic. En realitat, un sospita que el motiu principal de tot plegat és que tothom ho fa, que és el futur, i que ara la moda és dir que un sector públic fort és una cosa obsoleta. Ho diu la doctrina, no cal pensar-hi més.

És clar que la doctrina pot variar i els savis econòmics (que fa unes dècades tenien uns dogmes ben diferents) també poden canviar d'opinió qualsevol dia. De la mateixa forma que ara hi ha qui s'ha adonat que les bosses de pa de tota la vida són més eficients que les de plàstic per guardar-hi el pa i, de propina, més sostenibles. El problema és que, mentre que fer una campanya per convèncer els veïns de fer servir una bossa o una altra és una cosa ben fàcil, renacionalitzar una empresa privatitzada, en canvi, només es pot fer amb molt diner públic pel mig. O amb molts pebrots. I d'una forma o l'altre, al final acaba sortint per un ull de la cara.

Publicat a eldebat.cat

Els autèntics enemics

En algun moment del Llibre Roig es diu una cosa tan òbvia com que és fonamental reconèixer qui són els amics i qui els enemics i que equivocar-se en aquest sentit (sobretot si estàs fent una revolució) pot tenir conseqüències funestes. Ara està molt desprestigiat, i quan algú parla d’un llibre de tapes vermelles ben segur que pensa més aviat en la Guia Michelin. Però si a les escoles de negocis llegeixen Sun Tzu, doncs un servidor també pot citar Mao i quedar-se tan ample. I el cas és que, en els darrers mesos, hem vist com la nostra classe política donava repetides mostres d’aquesta perillosa tendència a confondre les amistats. En un grau cada cop més preocupant a mesura que s’apropen les eleccions.

Com ara el reagrupador Carretero, que ha cregut que, just abans d’uns comicis de pronòstic incert, el que més li convenia al seu partit és que es creés un corrent d’opinió crític amb la direcció del partit i molt poc crític amb la direcció d'algun partit rival. Si acceptem pàgina web com a corrent d’opinió, és clar. O com l’alcalde de Barcelona i d’altres líders socialistes amb perfil propi (perdó?) respecte al montillisme, que aprofita la menor ocasió per fer lloances de Madrid i per explicar com és d’important aquesta ciutat per a Barcelona, mentre no s’oblida de deixar anar alguns gestos filoespanyolistes aquí i allà. Segurament perquè els estrategs del partit han pensat que, per fer front a la seva principal amenaça electoral (Ciutadans), el millor és apropar-s’hi i allunyar-se, en canvi, dels socis de govern. O com el cercle dur de CiU, i molt concretament el seu líder, que just després de les eleccions al Parlament, la campanya de les quals es va basar en bona part en el suposat sucursalisme del PSC, no va tenir cap problema d’anar a demanar audiència a Madrid (quina mania que té tothom amb Madrid) perquè en Zapatero els tragués les castanyes del foc.

En canvi la dreta espanyola, qui sap si per influència de Piqué, deu haver llegit Mao amb molta més atenció, perquè no té cap dubte de qui són i qui no són els seus màxims enemics. Els terroristes de qui tan parlen i que els obliguen a manifestar-se cada setmana? Potser sí, però res a veure amb el diari més llegit de l’Estat i la ràdio més escoltada, que aquests sí que són més dolents que la tinya de debò.

Publicat a eldebat.cat