Boicot als treballadors

Fa pocs dies, les joventuts d’un dels nostres sindicats van celebrar una jornada al voltant del boicot “com a eina d’acció sindical”, segons deien ells mateixos. És significatiu que siguin precisament els joves els qui s’hagin adonat que el món ha canviat i que la forma de pressió tradicional dels treballadors, la vaga, serveix de ben poc avui en dia. Perquè quan del que es tracta ja no és que t’apugin uns quants euros el sou, sinó d’evitar que la propietat plegui i s’endugui la fàbrica a la Xina, ja em diràs quina importància té una vaga més o menys.

La idea és que, en una societat postindustrial on el consum està deslligat de la producció, el treballador ja no és tan valuós per la seva força de treball (que és perfectament substituïble en qualsevol moment), com per la seva capacitat de consumir. I si, posem per cas, hi hagués un acord general de no comprar productes de certes marques, potser les empreses diguem-ne, deslocalitzadores, s’ho pensarien dos cops abans de començar a tancar fàbriques. Els treballadors europeus i americans encara no han acabat de veure la jugada, però les empreses (que en aquestes coses sempre van uns quants anys per endavant) ja ho han entès perfectament. Per això procuren amagar sempre que poden on es fabriquen de debò els seus productes, perquè intueixen que val més que no se sàpiga molt, això.

De tant en quant se sent parlar del boicot com a recurs i les administracions, invariablement, no dubten a fer tot de crides a la calma i a argumentar que no cal arribar a aquests extrems. Potser no. Però s’hauria de veure qui està boicotejant a qui en realitat. Perquè, sinó, com en podríem dir d’un moviment organitzat (ho ensenyen a les escoles de negocis) que es dedica a desmantellar sistemàticament milers de llocs de treball a Occident, encara que això vulgui dir a carregar-se el seu mercat principal, només per millorar unes dècimes el compte de resultats?

Publicat a eldebat.cat