La bossa del pa i la doctrina neoliberal
Fins fa no gaires anys, com que als forns no donaven bosses de plàstic, quan la gent hi anava duia sempre una bossa de roba específica per a posar-hi les barres i els panets. La bossa de pa de tota la vida, vaja. I, ja un cop a casa, el pa es guardava en aquesta mateixa bossa, on es conservava cruixent i en bones condicions fins a l'endemà. Però vet aquí que, a partir d'un cert moment, forns i ciutadans van començar a fer servir bosses de plàstic. Fins i tot per guardar el pa a casa. Cosa que, a més de ser molt poc ecològica, fa que en menys de dues hores el pa agafi una consistència com de xiclet francament desagradable. Per què es va abandonar una solució tradicional i que funcionava de tota la vida per una altra que només té inconvenients? Potser per una raó tan poderosa com que tothom ho feia, era més modern i així, com qui no vol la cosa, es va decidir que les bosses del pa de roba eren cosa del passat.
També fins fa no gaires anys, el estats d'Europa Occidental tenien en mans públiques la major part dels subministraments que ara en diuen estratègics: energia, comunicacions, transports ferroviari i poca cosa més. Una solució que, tenint en compte que el continent venia d'un dels seus períodes més llargs de benestar, no deuria ser pas tan dolenta. Però a partir d'un cert moment, els governs van començar a desprendre's del seu patrimoni. En ocasions, molt per sota del preu de mercat.
Els motius d'aquesta canvi radical són diversos. En principi, la teoria diu que així es fomenta la competència, que hauria d'incentivar les rebaixes de preus i la innovació tecnològica. Tot i que, en la pràctica, el consumidor ni s'hagi assabentat i tot i que les empreses privatitzades es dediquin a maximitzar el benefici per la via més fàcil, la de reduir les inversions. I, també en teoria, se suposa que les empreses privades estan més ben gestionades, cosa que no deixa de ser un dogma de fe molt poc científic. En realitat, un sospita que el motiu principal de tot plegat és que tothom ho fa, que és el futur, i que ara la moda és dir que un sector públic fort és una cosa obsoleta. Ho diu la doctrina, no cal pensar-hi més.
És clar que la doctrina pot variar i els savis econòmics (que fa unes dècades tenien uns dogmes ben diferents) també poden canviar d'opinió qualsevol dia. De la mateixa forma que ara hi ha qui s'ha adonat que les bosses de pa de tota la vida són més eficients que les de plàstic per guardar-hi el pa i, de propina, més sostenibles. El problema és que, mentre que fer una campanya per convèncer els veïns de fer servir una bossa o una altra és una cosa ben fàcil, renacionalitzar una empresa privatitzada, en canvi, només es pot fer amb molt diner públic pel mig. O amb molts pebrots. I d'una forma o l'altre, al final acaba sortint per un ull de la cara.
Publicat a eldebat.cat
També fins fa no gaires anys, el estats d'Europa Occidental tenien en mans públiques la major part dels subministraments que ara en diuen estratègics: energia, comunicacions, transports ferroviari i poca cosa més. Una solució que, tenint en compte que el continent venia d'un dels seus períodes més llargs de benestar, no deuria ser pas tan dolenta. Però a partir d'un cert moment, els governs van començar a desprendre's del seu patrimoni. En ocasions, molt per sota del preu de mercat.
Els motius d'aquesta canvi radical són diversos. En principi, la teoria diu que així es fomenta la competència, que hauria d'incentivar les rebaixes de preus i la innovació tecnològica. Tot i que, en la pràctica, el consumidor ni s'hagi assabentat i tot i que les empreses privatitzades es dediquin a maximitzar el benefici per la via més fàcil, la de reduir les inversions. I, també en teoria, se suposa que les empreses privades estan més ben gestionades, cosa que no deixa de ser un dogma de fe molt poc científic. En realitat, un sospita que el motiu principal de tot plegat és que tothom ho fa, que és el futur, i que ara la moda és dir que un sector públic fort és una cosa obsoleta. Ho diu la doctrina, no cal pensar-hi més.
És clar que la doctrina pot variar i els savis econòmics (que fa unes dècades tenien uns dogmes ben diferents) també poden canviar d'opinió qualsevol dia. De la mateixa forma que ara hi ha qui s'ha adonat que les bosses de pa de tota la vida són més eficients que les de plàstic per guardar-hi el pa i, de propina, més sostenibles. El problema és que, mentre que fer una campanya per convèncer els veïns de fer servir una bossa o una altra és una cosa ben fàcil, renacionalitzar una empresa privatitzada, en canvi, només es pot fer amb molt diner públic pel mig. O amb molts pebrots. I d'una forma o l'altre, al final acaba sortint per un ull de la cara.
Publicat a eldebat.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada