Separar-se

A Catalunya ens costa molt fer les coses. I no perquè siguem un país de gent mandrosa, evidentment. Sinó perquè qualsevol petita conquesta, que en un país normal seria cosa de bufar i fer ampolles, aquí es complica i s'allarga més que l'obra de la Seu. O que els treballs de Sísif. Com ara els esforços que ha costat tenir a Barcelona un trist organisme regulador d'abast estatal (la CMT, concretament), després d'àrdues negociacions d'alt nivell que ves a saber quina contrapartida política han comportat. I patint fins l'últim dia, no fos cas que el Tribunal Suprem ens tragués el caramel de la boca.

Més exemples: tenim la capacitat (i les ganes) de tenir un aeroport de categoria internacional, probablement el més important del Sud d'Europa, però ens costa Déu i ajuda, no ja trobar el finançament, sinó que ens en donin el permís. Ens conviden amb grans honors a ser els protagonistes a Francfort i encara estem discutint en quines llengües presentar-nos, no fos cas que s'ofengués algú. Fem una llei perquè una part (no pas tot) del cinema que s'estrena a les nostres sales sigui en català i no la podem aplicar perquè les multinacionals no s'hi avenen. En alguns casos, ni que els hi paguem el doblatge. Fem un gran enrenou per tenir seleccions nacionals però resulta que, per poder tenir un equip en un esport on som una potència mundial absoluta, hem de fer la rocambolesca jugada d'anar a competir pel títol sudamericà.

Encara trobaríem molts més casos, és clar. Més exemples de la molta energia que malgasta el país per fer cada pas endavant i per obtenir cada minúscula conquesta. Unes conquestes que (només és una idea) si ens separéssim d'una vegada i per sempre, ens vindrien totes donades. De la nit al dia i sense tant d'esforç.

Publicat a eldebat.cat