Els autèntics enemics
En algun moment del Llibre Roig es diu una cosa tan òbvia com que és fonamental reconèixer qui són els amics i qui els enemics i que equivocar-se en aquest sentit (sobretot si estàs fent una revolució) pot tenir conseqüències funestes. Ara està molt desprestigiat, i quan algú parla d’un llibre de tapes vermelles ben segur que pensa més aviat en la Guia Michelin. Però si a les escoles de negocis llegeixen Sun Tzu, doncs un servidor també pot citar Mao i quedar-se tan ample. I el cas és que, en els darrers mesos, hem vist com la nostra classe política donava repetides mostres d’aquesta perillosa tendència a confondre les amistats. En un grau cada cop més preocupant a mesura que s’apropen les eleccions.
Com ara el reagrupador Carretero, que ha cregut que, just abans d’uns comicis de pronòstic incert, el que més li convenia al seu partit és que es creés un corrent d’opinió crític amb la direcció del partit i molt poc crític amb la direcció d'algun partit rival. Si acceptem pàgina web com a corrent d’opinió, és clar. O com l’alcalde de Barcelona i d’altres líders socialistes amb perfil propi (perdó?) respecte al montillisme, que aprofita la menor ocasió per fer lloances de Madrid i per explicar com és d’important aquesta ciutat per a Barcelona, mentre no s’oblida de deixar anar alguns gestos filoespanyolistes aquí i allà. Segurament perquè els estrategs del partit han pensat que, per fer front a la seva principal amenaça electoral (Ciutadans), el millor és apropar-s’hi i allunyar-se, en canvi, dels socis de govern. O com el cercle dur de CiU, i molt concretament el seu líder, que just després de les eleccions al Parlament, la campanya de les quals es va basar en bona part en el suposat sucursalisme del PSC, no va tenir cap problema d’anar a demanar audiència a Madrid (quina mania que té tothom amb Madrid) perquè en Zapatero els tragués les castanyes del foc.
En canvi la dreta espanyola, qui sap si per influència de Piqué, deu haver llegit Mao amb molta més atenció, perquè no té cap dubte de qui són i qui no són els seus màxims enemics. Els terroristes de qui tan parlen i que els obliguen a manifestar-se cada setmana? Potser sí, però res a veure amb el diari més llegit de l’Estat i la ràdio més escoltada, que aquests sí que són més dolents que la tinya de debò.
Publicat a eldebat.cat
Com ara el reagrupador Carretero, que ha cregut que, just abans d’uns comicis de pronòstic incert, el que més li convenia al seu partit és que es creés un corrent d’opinió crític amb la direcció del partit i molt poc crític amb la direcció d'algun partit rival. Si acceptem pàgina web com a corrent d’opinió, és clar. O com l’alcalde de Barcelona i d’altres líders socialistes amb perfil propi (perdó?) respecte al montillisme, que aprofita la menor ocasió per fer lloances de Madrid i per explicar com és d’important aquesta ciutat per a Barcelona, mentre no s’oblida de deixar anar alguns gestos filoespanyolistes aquí i allà. Segurament perquè els estrategs del partit han pensat que, per fer front a la seva principal amenaça electoral (Ciutadans), el millor és apropar-s’hi i allunyar-se, en canvi, dels socis de govern. O com el cercle dur de CiU, i molt concretament el seu líder, que just després de les eleccions al Parlament, la campanya de les quals es va basar en bona part en el suposat sucursalisme del PSC, no va tenir cap problema d’anar a demanar audiència a Madrid (quina mania que té tothom amb Madrid) perquè en Zapatero els tragués les castanyes del foc.
En canvi la dreta espanyola, qui sap si per influència de Piqué, deu haver llegit Mao amb molta més atenció, perquè no té cap dubte de qui són i qui no són els seus màxims enemics. Els terroristes de qui tan parlen i que els obliguen a manifestar-se cada setmana? Potser sí, però res a veure amb el diari més llegit de l’Estat i la ràdio més escoltada, que aquests sí que són més dolents que la tinya de debò.
Publicat a eldebat.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada