420 a 16

El darrer article, aquí.

El cinema català, en castellà

La darrera (i interessant) pel·lícula dirigida per la Silvia Munt, Pretextos, que arribarà a les pantalles el proper 13 de juny, té una característica ben cridanera per als espectadors catalans. Està ambientada en una Barcelona on tothom parla en castellà. Artistes, intel·lectuals, jubilats i cambrers, tothom. I no només això, sinó que la retolació dels establiments és, no ja bilingüe, sinó monolingüe en castellà i les obres de teatre de risc també es representen en la llengua de Cervantes.

No ens n'hem d'estranyar. La indústria del cinema de casa nostra, fins fa ben poc, raquítica, ha crescut admirablement en els darrers anys. Però, tampoc no ens enganyem, el percentatge de pel·lícules rodades en català és tan testimonial com sempre. Per això cada cop és més normal veure films amb equip, producció (i subvenció) catalanes parlats només en castellà. Com ara, per posar un altre exemple, Cobardes, del televisiu i excubano José Corbacho, rodat en un l'Hospitalet on el català és senzillament inexistent i en comptes de Mossos d'Esquadra hi ha Guàrdia Civil. Però mentre en aquest cas, segons explicava el seu director, la intenció era ambientar el film en una ciutat indeterminada (i ben espanyola, això sí), a Pretextos les coses queden més clares. No tant perquè els intèrprets principals es diguin Munt, Madaula i Marull. Sinó per un parell d'escenes on ens mostren ben clarament, primer, la Sagrada Família i, després, una enorme pancarta d'"Aturem la guerra".

No cal dir-ho, fer la pel·lícula en castellà és una opció ben legitima de la directora i dels productors. Que deuen haver pensat, amb molt bon criteri, que prou malament està el mercat cinematogràfic per als films d'autor com per fiar-ho tot al mercat català, necessàriament reduït per òbvies raons demogràfiques (i de les altres).

Però, posats a ser cosmopolites, no cal passar necessàriament per Madrid. Com s'han encarregat de demostrar els productors catalans més eixerits, els que més han contribuït a fer créixer la indústria, i que, en els darrers anys, s'estan fent d'or participant en un grapat de films de gran pressupost a l'Amèrica Llatina (Sultanes del Sur, el gran èxit de l'any passat al minúscul mercat mexicà, per exemple) o, fins i tot, rodades directament en anglès i concebudes per a un públic internacional. Com la propera de Woody Allen, sense anar més lluny.

Perquè, no ho oblidem, per molt que ens vulguem creure que de debò hi ha una Espanya plural, els productes culturals catalans (i els no culturals, de vegades també: recordem el famós boicot al cava) tenen una nul·la acceptació Ebre enllà. Fins i tot traduïts, el que molesta és el seu origen. Per això hi ha escriptors catalans que venen més en alemany que en castellà, per això els intents d'alguns grups del país per passar-se a cantar en castellà han estat sempre un fracàs i per això tots els exhibidors madrilenys saben que estrenar un film inequívocament català (en l'idioma que sigui) és poc menys que un suïcidi econòmic. I per això també (i tant de bo m'equivoqui), la darrera obra de la Munt, que pot agradar tant a un cinèfil novaiorquès com a un de Berlín, passarà sense pena ni glòria pels cinemes espanyols.

Cosa que és un nou argument en contra d'aquesta gran fal·làcia, que molts s'obstinen a mantenir, que ve a dir que en un món globalitzat on, cada cop més, l'únic mercat és ja tot el planeta, els catalans hem de fer bondat i hem d'abaixar el cap per mantenir el mercat espanyol i que ens surtin els números.

'Público' ignora la premsa en català

Sempre m'ha fet gràcia veure als informatius matinals de les televisions espanyoles, quan fan un repàs a les portades de la premsa del dia, com acostumen a començar pel que diu El País, després segueixen amb El Mundo, ABC, La Razón i, si els queda espai, potser El Periódico o La Vanguardia. Només un dels dos, el que més ràbia els faci aquell dia. Fa gràcia, perquè aquests dos diaris barcelonins són, de fet, el tercer i quart diari generalista i de pagament (el que se sol considerar com a premsa seriosa, vaja) més venuts de l'Estat. Però, a les televisions espanyoles, els deu semblar que, com que no són de Madrid, és premsa regional i que no cal parlar-ne.

El nou diari Público, potser perquè té capital català al darrere, o potser perquè busca identificar-se amb allò que en diuen "l'Espanya plural", sempre ha estat una mica diferent a la resta de mitjans estatals en el seu tracte a Catalunya. Recordo un dia, per exemple, que van fer un reportatge força correcte sobre la situació del català en què parlaven de la immersió lingüística en un to neutre, cosa que té molt de mèrit en segons quines latituds. I fins i tot s'atreveixen a donar-li un espai a en López Tena, perquè hi digui la seva.

Fins a avui, que a l'hora de parlar del darrer EGM, i com que en la única dada que destaquen amb els seus 188.000 lectors, és que superen en vendes a Barcelona a La Razón i ABC (només faltaria), s'han oblidat de dir que tant l'Avui com El Punt venen més que ells a casa nostra. Com que són en català, no hi compten?

No han entès res

La direcció d'ERC, tot i la seva contrastada preparació intel·lectual i acadèmica, fa gairebé dos anys que no entenen res de res. O, més ben dit, no han entès una única cosa, però fonamental: que els seus votants no aproven el segon tripartit. El primer, aquest sí que l'aprovaven. Perquè, qui més qui menys, tothom en aquest país estava d'acord que calia un canvi de rumb després de 23 anys de pujolisme, especialment després de les dues últimes legislatures. I perquè Maragall, a la seva manera, representava la part catalanista del PSC. Per això, a les eleccions al Parlament del 2003, ERC encara es va mantenir força bé.

El segon tripartit ja és tota una altra cosa. Després de ser expulsats del Govern a mitja legislatura, i després que Zapatero i els del Baix enviessin Maragall a casa seva, ningú no va entendre perquè ERC va fer com si no hagués passat res i va convertir Montilla en president a canvi de no res. I, si de debò calia manar (per construir la majoria social que ha de dur a la independència des del govern, com diu aquest discurs tan bonic que té la direcció d'ERC) el que era imprescindible era marcar un perfil propi ben clar i aconseguir els màxims avenços en matèria lingüística, autogovern, finançament, i desplegament de l'Estatut. Que, els que no tenim la clarividència estratègica d'en Puigcercós, modestament, creiem que és el que ha de fer un partit independentista quan és al Govern. I, no menys important, vendre aquests avenços com a propis. Cosa que ERC, amb els seus crònics problemes de comunicació, difícilment podia fer.

Perquè, per explicar la desfeta de les darreres eleccions, a tota aquesta cadena d'errors hi hem d'afegir encara una no gens menyspreable influència externa, la de la implacable campanya de descrèdit engegada des de l'entorn convergent. Una campanya adreçada directament i des del primer dia contra ERC, hàbilment executada, com una pluja fina (però ben feta), des de mitjans i opinadors afins (pocs, però d'aquells que creen opinió), i destinada exclusivament a trencar el tripartit pel seu cantó més feble i recuperar el Govern. Peti qui peti. Sense importar que, pel camí, els partits d'obediència catalana poguessin perdre presència en favor del PSC i el PP, com així ha estat.

Molt poc patriòtic, tot plegat, és clar. Però potser la responsabilitat més gran la té la direcció d'ERC, precisament per haver regalat l'argument per a tots aquests atacs.

La importància dels matisos

Com era previsible, els partits d'obediència catalana, en conjunt (CiU ha salvat els mobles pels pèls), han perdut pes en aquestes eleccions davant dels d'àmbit estatal, que han sumat més de dos terços dels diputats catalans. Especialment el PSC, que ha repetit el seu rècord de 25 escons de l'any 82 i ara és, més que mai, el partit hegemònic a Catalunya. Però la paradoxa del cas és que els catalans han votat, més que mai, en clau catalanista.

Des del sobiranisme és habitual dir (com fa sovint l'admiradíssim Joan Arnera, per exemple), que el PSOE i el PP, en la seva política nacional respecte a Catalunya, són exactament el mateix. I és cert, però amb matisos. És cert pel que fa al fons de la qüestió, perquè, arribat el moment, i en qüestions de debò fonamentals, tots dos partits no dubtarien ni un segon a imposar la seva raó d'Estat per entendre's-hi i perjudicar els interessos catalans. Però no és menys cert que amb el PSOE es pot pactar un Estatut (encara que després te'l raspallin), mentre que el PP el que fa és sabotejar-lo al Constitucional. I que els socialistes no juguen la carta de l'anticatalanisme per esgarrapar vots a les espanyes i que, al menys de moment, no es plantegen atacar la nostra política lingüística. Mentre que el PP va deixar ben clara la seva intenció (electoralista, o no) de carregar-se el sistema d'immersió lingüística, que és l'única raó que el català encara no sigui una llengua en vies d'extinció.

Perquè ja sabem que aquí hi ha molt d'autoodi. Però, així i tot, és evident que no ens estimem tan poc com per premiar amb 25 diputats el caos de Rodalies, les apagades de l'estiu, l'adjudicació dels espais a la T-Sud o a la retallada de l'Estatut. Els catalans que han votat ara en massa el PSC i que no ho feien abans, no l'han votat pas perquè siguin una colla de babaus a qui se'ls pot prendre el pèl impunement, ni perquè s'hagin deixat entabanar (bé, una mica sí) per la por al llop pepero. Aquests votants, moderadament catalanistes, són els mateixos que donaven majories absolutes a CiU en temps de Pujol, els mateixos que es declaren "tan catalans com espanyols" a les enquestes i que ja els va bé el nivell d'autogovern que tenim, mentre que ningú no vingui a tocar-nos els nassos i disminuir-lo encara més.

Des del punt de vista sobiranista, és clar, tot plegat és un plantejament de poca volada i un error greu, que l'únic que fa és allunyar el dia que serem un país normal d'una vegada. Però, si algú vol atreure (de debò) aquest votants tèbiament catalanistes a posicions nacionals més clares i més desacomplexades, encara seria un error més gran no prendre nota del missatge d'aquestes eleccions. I, com que aquests catalans que han votat PSC com un sol home, per molt que els ignorem, no s'esvairan pas per art de màgia, caldrà comptar amb ells, també, si volem ser un país normal algun dia.

Sobre el vot en blanc

Aquest matí, mentre esmorzava, m'he endut un ensurt força important. Concretament, al llegir l'article d'en Sala i Martin a La Vanguardia. I no pas perquè deixés anar cap animalada ultraliberal, com seria normal, sinó perquè m'he sorprès estant gairebé del tot a favor del que hi deia. Preocupant.

Però al Cèsar el que és del Cèsar, i encara que sigui de la colla de la FCO i dugui unes americanes horribles, si l'home té raó, té raó. I avui en tenia més que un sant quan deia que ERC, que va ser expulsada humiliantment (recordem-ho) del primer tripartit, no ha dubtat a mantenir el PSC al poder a canvi de pràcticament no-res. Bé, els d'ERC sempre s'hi defensen amb la tesi que s'avança millor cap a la independència des del govern que des de l'oposició. I jo me'ls crec, és clar. Com també crec que aquest gran sacrifici el fan per patriotisme, i no pas perquè els seients del Govern són molt còmodes i costa aixecar-se'n. Però, fins i tot amb tanta bona fe, a ningú no se li escapa (ni al Carod ni al Puigcercós, no crec que se'ls hi escapi) que, amb aquesta estratègia, el que estan aconseguint és engreixar una formació clarament contrària a la sobirania de Catalunya com és el PSC. No està malament, per a uns independentistes.

En Sala i Martin és molt llest perquè és liberal i dóna classes a Amèrica (quan, si sempre és per aquí fent política?). Però molts antics votants d'ERC menys llestos que ell també han arribat a les mateixes conclusions i s'han plantejat molt seriosament canviar de vot aquest diumenge. Què votaran, llavors? Que potser votaran CiU, que a més dels seus abundants antecedents en claudicacions de tota mena, ara té un candidat que, aquesta mateixa tarda, durant el seu acte central de campanya, ha repetit cinc cops en dos minuts l'expressió "el president del Govern" referint-se a Zapatero? Difícilment. Per això ha guanyat força la idea que votar en blanc (o nul, o a RC, que ve a ser el mateix) és la opció més sobiranísticament correcta en aquests moments.

No dic que no. I, si el diumenge el vot en blanc creix de manera apreciable, la minoria hiperpolitizada del país podrà passar-se mesos analitzant el fenomen del dret i del revés en tertúlies, articles i blogs sobiranistes. I podrà treure interessants conclusions sobre el toc d'atenció que (suposadament) això representa per als partits. Però, i la resta, les masses poc concienciades, que amb prou feines voten quan toca i que tendeixen a apuntar-se al cavall guanyador, quina conclusió en trauran quan vegin que a Catalunya només han crescut els partits d'obediència espanyola?

Qüestió de fons

Aquests dies s'ha sabut que un dels diaris més prestigiosos del món (si no el que més), el New York Times, té un pla per reduir personal (i despeses) i acomiadar 100 dels seus 750 redactors. No és que el diari estigui perdent diners, ni molt menys, sinó que aquest any n'han guanyat menys del que pensaven. Només 143 milions de dòlars de res.

A mi em preocupa molt, tot plegat. I no només perquè jo també em guanyi les garrofes ajuntant lletres. Això és irrellevant, perquè la moda del downsizing, com li'n diuen, s'està imposant arreu del món com una plaga bíblica, i tant se val que treballis en un banc, en un despatx d'advocats o en una fàbrica de coixinets metàl·lics, que al final t'afectarà d'una manera o una altra.

El més curiós del cas és que la direcció de l'empresa editora està més aviat en contra d'aquesta reducció de plantilla, perquè considera que, amb menys mà d'obra, es perdrà qualitat i al diari li costarà més augmentar les vendes en un futur. Mal va qui no pensa per l'endemà, que diuen. Però tant li fot, i s'ha imposat el criteri de dos fons d'inversions que controlen part del capital, que el que volen és augmentar el valor de les accions, polir-se-les després i ja te les compondràs. Perquè aquest és, justament, el seu model de negoci.

O sigui que, si algun dia voleu contractar un fons de pensions (per si un cas, que diuen que la Seguretat Social farà un pet un dia o un altre) doncs endavant. Però penseu-hi abans, només un segon, perquè podríeu estar contribuint que, d'aquí uns quants anys, us acomiadin amablement. Perquè algú haurà decidit que cal fer servir els vostres estalvis per apujar artificialment d'una dècima el valor d'unes accions. I els amics ultraliberals que venen alegrement doctrina com si fos ciència empírica, que s'ho pensin més encara.