El TC i la mort del català

El 1990, els professors Rafanell i Rossich van publicar un famós article en què s’afirmava sense embuts que, si no canviaven molt les coses, el català s’extingiria en 50 anys. En el seu moment, quan encara es parlava que la llengua estava en ple procés de normalització i es donava per fet que el futur no podia ser altra cosa que millor, aquest funest presagi es va rebre poc menys que com una boutade. Ara, quan falten 33 anys per a que es produeixi aquesta suposada extinció, l’ocurrència no fa tant de riure. Al contrari, en els darrers anys el debat sobre la hipotètica mort del català ha transcendit l’àmbit estrictament acadèmic i l’ha assumit la opinió pública més o menys informada (quatre gats, tantmateix). I les opinions pessimistes, a més, han fet fortuna. Tanta que el secretari de Política Lingüística, Miquel Pueyo, s’ha vist obligat a escriure un llibre per desmentir que el català estigui en procés de desaparició. I per demanar que se’n deixi de parlar.

L’argument principal de Pueyo per demanar-nos tal cosa, a més d’una sèrie de dades que afirmen que el català es transmet eficaçment de pares a fills i que els immigrants (perdó, els nouvinguts) l’aprenen i l’usen, és que afirmar que la llengua està en seriós perill és contraproduent i paralitzador. Home, la idea era tota una altra. Quan gent tan respectada com Carme Junyent o com Joan Solà van afegir-se al debat amb prediccions igualment pessimistes, està clar que el que pretenien no era desmoralitzar ningú, sinó donar un toc d’atenció: si no en preníem mesures serioses (i aquesta segona persona es refereix, sobretot, al Govern), el català es moriria sense remissió.

Tants anys de rotllo apocalíptic han servit per a alguna cosa. Els mitjans de comunicació són majoritàriament en castellà, el cinema en català és una broma i les pel·lícules en altres llengües ni es doblen ni se subtitulen. Però, almenys, l’Estatut diu ara ben clar que conèixer el català és un deure i no només un dret. Pot semblar simbòlic, però si una llengua oficial no és obligatòria, ja em diràs de què serveix. I com a mínim ja podem demanar un cigaló en qualsevol bar de Catalunya i confiar que ens el portaran. O, que si no ens el porten, ens podem indignar amb tota la cobertura legal del món.

La prova del nou que la mesura no és només simbòlica és que és precisament un dels punts de l’Estatut que el Tribunal Constitucional està plantejant-se anular. Sí després de tants anys i tantes fatigues, quan sembla que comencem a fer bé les coses, ens vinguessin a prohibir una cosa tan bàsica com aquesta, què podríem fer? S’accepten propostes.

Publicat a eldebat.cat