Els no nacionalistes es treuen la careta

A Catalunya ja sabem que, igual que hi ha nacionalistes catalans, hi ha nacionalistes espanyols. Però, més enllà de l’Ebre, aquesta distinció era desconeguda fins ara. Fins i tot entre els mateixos interessats, aquells que, abans que permetre que la principal companyia energètica de l’Estat tingui la seu a Barcelona, prefereixen vendre-la a uns alemanys. O que, aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid, es dediquen a fer boicot al cava català a la mínima excusa. O que dediquen moltes més energies a preocupar-se del nivell de castellà que tenen els nens catalans que no del que tenen els seus propis fills. Tant se val. Això no és ser nacionalista, on va a parar. Això és ser normal. En el mateix sentit de normalitat que entén l’exseleccionador espanyol de futbol José Antonio Camacho, que un cop, quan entrenava l’Espanyol i un periodista li va fer una pregunta en català, li va respondre amb un “a mi no me hables en catalán, a mi háblame normal” que li va sortir del fons del cor.

Fa molts anys que juguen a amagar aquesta evidència, que són gent clarament nacionalista, d’un nacionalisme força agressiu, a més. I ho havien aconseguit amb un èxit notable. Fins el passat dissabte, que es van treure la careta en públic sense cap mena de vergonya. Almenys els del PP. Perquè, com se’n diu d’això de manifestar-se onejant milers de banderes espanyoles (aquest cop, gairebé totes constitucionals, menys mal), de veure el teu líder quadrat gairebé militarment mentre escolta l’himne i, per acabar-ho d’adobar, d’acabar la concentració amb tres sonors vives a Espanya? Ves per on, la vergonyosa manifestació de dissabte encara pot tenir algun punt positiu, i és que després d’una sortida de l’armari tant espectacular ara ja sabem de quin peu calcen. Si no fes tanta por, fins i tot ens n’hauríem d’alegrar.

Publicat a eldebat.cat