Digueu-li feixisme

La recent decisió del govern xinès de reconèixer i protegir la propietat privada ha estat molt celebrada pels opinadors occidentals com a un nou pas del gegant asiàtic cap al capitalisme i, com que se suposa que són conceptes que han d’anar plegats per força, cap a la democràcia. No ens enganyéssim. Primer que la Xina ja fa ben bé un parell de dècades que és plenament capitalista. D'un capitalisme tant salvatge que, de fet, un dels objectius de la nova llei és protegir els camperols que veien com els confiscaven les terres perquè les empreses hi construïssin les seves fàbriques. I en quant a avenços cap a la democràcia i el respecte pels drets humans, bé, permeteu que em rigui.

Així doncs, si la Xina no és un país comunista (i fa molts anys que no ho és, que ningú no es deixi enganyar pel nom del partit únic) i tampoc no és una democràcia capitalista, què és doncs? Vegem-ho una mica. El sistema xinès es caracteritza, simplificant molt, per tres grans trets:

En primer lloc, per una economia capitalista, com ja hem vist. Que, lluny de moure’s pels cànons del liberalisme dominant a tot el món, manté un paper destacat per a l’aparell de l’Estat, amb tota la seva immensa burocràcia. En segon lloc, per un nacionalisme exageradament agressiu. No tant per la invasió i colonització del Tibet ni per les seves reivindicacions sobre Taiwan com per un altre factor més eteri. Que és que els xinesos, en general, comparteixen la idea-força que l'antiga igualtat i les llibertats individuals es poden sacrificar per buscar l’alt objectiu de fer un altre cop de la Xina la primera potència del planeta. Com ho ha estat durant la major part de la història, de fet: els darrers segles són només una anècdota. I, finalment, per un govern dictatorial, que es passa els drets humans per un lloc que jo em sé (aprofitant que el món hi gira l’esquena, que el negoci és el negoci), que és líder mundial en execucions des de fa dècades i al qual això de la llibertat d’expressió li sona, amb perdò, a xino.

Tenim un capitalisme amb una forta intervenció estatal, un govern autoritari que prohibeix la dissidència i elimina la conflictivitat laboral i un nacionalisme ferotge que cobreix i amaga tot plegat. Com es diu la pel·lícula?

Publicat a eldebat.cat

Reproduir-se costa

Justament l’endemà que els diputats espanyols aprovessin la llei d’Igualtat (amb la sonora abstenció, per motius inconfessables, del PP), s’han publicat els resultats d’una enquesta del CSIC que afirma que una de cada quatre dones deixa de treballar després de casar-se. Una de cada quatre, no sembla massa, però resulta que és un percentatge lleugerament superior al que es donava els anys seixanta. L’estudi també diu que el 58 per cent de les dones espanyoles (i a Catalunya deu ser un percentatge semblant, no som tant diferents en això) consideren que tenir fills és un obstacle en la seva vida laboral. I, per a un altre 17 per cent, l’obstacle és insalvable i abandonen definitivament la feina. No anem gaire bé, doncs.

La llei recentment aprovada és modèlica en molts aspectes. En primer lloc perquè no es tracta de discriminació positiva, aquest concepte que costa tant de vendre en els temps liberals que vivim. Seguint l'exemple de països tan modèlics com Suècia o Finlàndia, el que fa és establir una proporció màxima del 60 per cent per a qualsevol dels sexes. Que s’ha d’aplicar obligatòriament en llistes electorals, consells d’administració (una oportuna patadeta al famós sostre de vidre) i en les administracions públiques. Excel·lent, però això no evitarà que segueixi havent massa dones que deixen de treballar quan són mares.

Potser per una raó tant senzilla com que, si no tens un sou una mica decent, surt més a compte deixar de treballar i quedar-se a casa amb el nadó que no pas pagar una guarderia. Quedar-se a casa la dona, s’entén, que és el que acostumen a decidir quasi totes les parelles en casos així. I quan els nens són una mica més grandets i entren i surten de l’escola a unes hores que la major part d'adults en edat laboral estan treballant, si no hi ha uns avis disponibles (i amb bona salut), tampoc no és un gran negoci gastar-se més de la meitat del sou en un cangur.

Posats a copiar els nòrdics, per què no fem com ells, que tenen guarderies públiques i gratuïtes disponibles per a tothom a partir dels sis mesos? Potser perquè, per moltes lleis espectaculars que s’aprovin, en realitat no hi ha una voluntat política real d’assolir la igualtat entre sexes? O potser perquè aquests tristos problemes econòmics de les classes mitges i baixes queden molt lluny de la sensibilitat dels nostres legisladors?

Publicat a eldebat.cat

Els no nacionalistes es treuen la careta

A Catalunya ja sabem que, igual que hi ha nacionalistes catalans, hi ha nacionalistes espanyols. Però, més enllà de l’Ebre, aquesta distinció era desconeguda fins ara. Fins i tot entre els mateixos interessats, aquells que, abans que permetre que la principal companyia energètica de l’Estat tingui la seu a Barcelona, prefereixen vendre-la a uns alemanys. O que, aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid, es dediquen a fer boicot al cava català a la mínima excusa. O que dediquen moltes més energies a preocupar-se del nivell de castellà que tenen els nens catalans que no del que tenen els seus propis fills. Tant se val. Això no és ser nacionalista, on va a parar. Això és ser normal. En el mateix sentit de normalitat que entén l’exseleccionador espanyol de futbol José Antonio Camacho, que un cop, quan entrenava l’Espanyol i un periodista li va fer una pregunta en català, li va respondre amb un “a mi no me hables en catalán, a mi háblame normal” que li va sortir del fons del cor.

Fa molts anys que juguen a amagar aquesta evidència, que són gent clarament nacionalista, d’un nacionalisme força agressiu, a més. I ho havien aconseguit amb un èxit notable. Fins el passat dissabte, que es van treure la careta en públic sense cap mena de vergonya. Almenys els del PP. Perquè, com se’n diu d’això de manifestar-se onejant milers de banderes espanyoles (aquest cop, gairebé totes constitucionals, menys mal), de veure el teu líder quadrat gairebé militarment mentre escolta l’himne i, per acabar-ho d’adobar, d’acabar la concentració amb tres sonors vives a Espanya? Ves per on, la vergonyosa manifestació de dissabte encara pot tenir algun punt positiu, i és que després d’una sortida de l’armari tant espectacular ara ja sabem de quin peu calcen. Si no fes tanta por, fins i tot ens n’hauríem d’alegrar.

Publicat a eldebat.cat

El TC i la mort del català

El 1990, els professors Rafanell i Rossich van publicar un famós article en què s’afirmava sense embuts que, si no canviaven molt les coses, el català s’extingiria en 50 anys. En el seu moment, quan encara es parlava que la llengua estava en ple procés de normalització i es donava per fet que el futur no podia ser altra cosa que millor, aquest funest presagi es va rebre poc menys que com una boutade. Ara, quan falten 33 anys per a que es produeixi aquesta suposada extinció, l’ocurrència no fa tant de riure. Al contrari, en els darrers anys el debat sobre la hipotètica mort del català ha transcendit l’àmbit estrictament acadèmic i l’ha assumit la opinió pública més o menys informada (quatre gats, tantmateix). I les opinions pessimistes, a més, han fet fortuna. Tanta que el secretari de Política Lingüística, Miquel Pueyo, s’ha vist obligat a escriure un llibre per desmentir que el català estigui en procés de desaparició. I per demanar que se’n deixi de parlar.

L’argument principal de Pueyo per demanar-nos tal cosa, a més d’una sèrie de dades que afirmen que el català es transmet eficaçment de pares a fills i que els immigrants (perdó, els nouvinguts) l’aprenen i l’usen, és que afirmar que la llengua està en seriós perill és contraproduent i paralitzador. Home, la idea era tota una altra. Quan gent tan respectada com Carme Junyent o com Joan Solà van afegir-se al debat amb prediccions igualment pessimistes, està clar que el que pretenien no era desmoralitzar ningú, sinó donar un toc d’atenció: si no en preníem mesures serioses (i aquesta segona persona es refereix, sobretot, al Govern), el català es moriria sense remissió.

Tants anys de rotllo apocalíptic han servit per a alguna cosa. Els mitjans de comunicació són majoritàriament en castellà, el cinema en català és una broma i les pel·lícules en altres llengües ni es doblen ni se subtitulen. Però, almenys, l’Estatut diu ara ben clar que conèixer el català és un deure i no només un dret. Pot semblar simbòlic, però si una llengua oficial no és obligatòria, ja em diràs de què serveix. I com a mínim ja podem demanar un cigaló en qualsevol bar de Catalunya i confiar que ens el portaran. O, que si no ens el porten, ens podem indignar amb tota la cobertura legal del món.

La prova del nou que la mesura no és només simbòlica és que és precisament un dels punts de l’Estatut que el Tribunal Constitucional està plantejant-se anular. Sí després de tants anys i tantes fatigues, quan sembla que comencem a fer bé les coses, ens vinguessin a prohibir una cosa tan bàsica com aquesta, què podríem fer? S’accepten propostes.

Publicat a eldebat.cat

El legislador hiperactiu

Sembla que finalment no arribarà la sang al riu i els veïns i els visitants de la bonica ciutat de Tenerife podran celebrar tranquil·lament el seu carnaval, com fan (diuen) des del segle XVIII. Tranquil·lament, entre moltes cometes, perquè ja han avisat que la d’enguany serà una edició especialment sorollosa, com a reacció a l’intent d’un jutge local de prohibir, arran d’una denúncia d’un grup de veïns, i basant-se estrictament en el que diu la llei del Soroll, els actes nocturns que superessin els 55 decibels. És a dir, tots els actes nocturns, perquè aquests 55 decibels és més o menys el soroll que fa una conversa normal entre dues persones.

Com que les protestes dels veïns (excepte els denunciants, és clar) i de les autoritats han estat descomunals, al final un altre jutge ha revocat la mesura amb gran celeritat basant-se en uns quants tecnicismes jurídics. Però amb tot aquest enrenou el Govern canari (i d’altres) ja estan parlant d’introduir alguna modificació a la llei del Soroll perquè aquesta quedi suspesa en segons quines dates assenyalades. D’altra forma, qualsevol ciutadà amargat i misantrop, amb una simple denúncia, podria carregar-se balls de Festa Major, focs d’artifici i, si m’apures, trobades de grallers sempre que vulgui.

Tot i que podríem estar d’acord amb això dels grallers, és evident que el dret individual al descans no pot passar tan radicalment per davant del dret col·lectiu a divertir-se. Dintre d’un ordre, és clar que sí. Però això és el que diu la llei, que més de dues persones parlant ja és contaminació acústica. Potser el problema és que ja fa temps que es legisla massa de cara a la galeria. I, amb això del soroll, que es veu que deu donar vots, o això creuen els polítics, més encara. Per això tenim una llei que, si s’apliqués estrictament, hauria de prohibir el trànsit en gairebé tots els carrers de les nostres ciutats. Si algun ciutadà misantrop (i vianant) s’anima a posar les oportunes denúncies, encara riurem.

Publicat a eldebat.cat

Una estratègia coherent

S’ha criticat molt aquests dies la decisió d’ajusticiar Saddam Hussein. No tant per raons òbvies de rebuig a la pena de mort sinó pel fet que, d’aquesta manera, s’estava creant un màrtir. Però els EUA (i el seu govern titella a l’Iraq, que és qui, en teoria, ha executat Saddam) saben el que fan, oi? Vegem-ho.

Immediatament desprès de l’atemptat de l’11 de setembre de 2001, el govern nordamericà va decidir envair l’Afganistan per atacar el terrorisme islàmic en el seu feu i donar així un cop decisiu contra Al-Qaeda i Bin Laden, els responsables de l’atac contra les torres bessones. El resultat, com ja és sabut, és que Bin Laden va seguir campant i gravant vídeos, que l’estructura d’Al-Qaeda, diuen, és més poderosa que aleshores i que el terrorisme no ha minvat gens a la zona.

Com que rectificar és de savis, en el cas de’Iraq els EUA ho van voler fer una mica millor. Amb el pretext aquell de les armes de destrucció massiva (que, com ja es veia venir, tampoc no n’han trobat) i la invasió conseqüent han aconseguit que un país més aviat tebi en qüestions religioses, on les noies anaven a la universitat amb els cabells al vent, hagi abraçat en massa l’islamisme radical. I no només l’Iraq, sinó que, de rebot, el terrorisme islàmic s’ha multiplicat a tot el món àrab.

No es pot descartar que l'estupidesa humana hi jugui un paper important. Però tal cúmul de despropòsits per part de la garn superpotència sembla difícil d’explicar, fins i tot amb el president que els hi ha tocat en sort. Tant que dóna la impressió que l’objectiu fos precisament atiar el terrorisme, amb ves a saber quin fosc objectiu. O bé que, tot plegat, no siguin més que els efectes col·laterals (i, per tant, negligibles) d’un pla ben calculat per assegurar-se el subministrament de petroli a bon preu i, de passada, guanyar una influència decisiva gairebé al pati del darrera de la Xina.

I no estic segur de quina de les dues opcions acollona més.

Publicat a eldebat.cat

Separar-se

A Catalunya ens costa molt fer les coses. I no perquè siguem un país de gent mandrosa, evidentment. Sinó perquè qualsevol petita conquesta, que en un país normal seria cosa de bufar i fer ampolles, aquí es complica i s'allarga més que l'obra de la Seu. O que els treballs de Sísif. Com ara els esforços que ha costat tenir a Barcelona un trist organisme regulador d'abast estatal (la CMT, concretament), després d'àrdues negociacions d'alt nivell que ves a saber quina contrapartida política han comportat. I patint fins l'últim dia, no fos cas que el Tribunal Suprem ens tragués el caramel de la boca.

Més exemples: tenim la capacitat (i les ganes) de tenir un aeroport de categoria internacional, probablement el més important del Sud d'Europa, però ens costa Déu i ajuda, no ja trobar el finançament, sinó que ens en donin el permís. Ens conviden amb grans honors a ser els protagonistes a Francfort i encara estem discutint en quines llengües presentar-nos, no fos cas que s'ofengués algú. Fem una llei perquè una part (no pas tot) del cinema que s'estrena a les nostres sales sigui en català i no la podem aplicar perquè les multinacionals no s'hi avenen. En alguns casos, ni que els hi paguem el doblatge. Fem un gran enrenou per tenir seleccions nacionals però resulta que, per poder tenir un equip en un esport on som una potència mundial absoluta, hem de fer la rocambolesca jugada d'anar a competir pel títol sudamericà.

Encara trobaríem molts més casos, és clar. Més exemples de la molta energia que malgasta el país per fer cada pas endavant i per obtenir cada minúscula conquesta. Unes conquestes que (només és una idea) si ens separéssim d'una vegada i per sempre, ens vindrien totes donades. De la nit al dia i sense tant d'esforç.

Publicat a eldebat.cat

Soroll de primera i de segona

Ja fa temps que l'ajuntament de Barcelona es preocupa amb especial atenció de lluitar contra el soroll a la ciutat. Especialment si el xivarri el causen els noctàmbuls que s'entesten a divertir-se més enllà de certes hores. La darrera actuació en aquest sentit ha estat ordenar el tancament de La Paloma, la centenària sala de ball del Raval, que haurà de tancar les seves portes l'u de gener si no fa les apropiades reformes per insonoritzar el local. Unes reformes que, ja ho han dit els propietaris, són massa cares i no els surt a compte fer, per la qual cosa prefereixen tancar definitivament.

És la mateixa decisió que van prendre, fa un parell d'anys, els propietaris de la sala Cibeles, un altre ball històric on s'han divertit generacions de barcelonins i que també va haver de plegar pel mateix motiu. En el seu lloc, on encara ara hi ha l'edifici original (també centenari), s'hi farà un asèptic i silenciós gimnàs.

És una gran notícia que l'ajuntament es preocupi amb tant d'interés pel descans dels ciutadans, així com està molt bé veure amb quina celeritat es pren en consideració les queixes dels veïns afectats pel soroll nocturn. Però hi ha uns quants dubtes que ens venen al cap. Com ara fins a quin punt tenen (moralment) dret uns veïns que acaben d'arribar al barri a queixar-se d'un local que fa cent anys que és un clàssic de la gresca de la ciutat. O, també, si en farien el mateix cas als veïns de (posem per cas) la Gran Via o el carrer Aragó si es queixessin del soroll dels cotxes que hi circulen les 24 hores del dia. Un soroll que (els hi ho puc assegurar) és molt més desagradable que el que puguin fer quatre (o quatre-cents) borratxos cada dissabte a la nit.

Publicat a eldebat.cat

Un nou model urbà

Ja fa bastants mesos, sense esperar a la inauguració de la línia del TGV a Tarragona, que les immobiliàries madrilenyes anuncien apartaments a Salou a tres hores de la capital espanyola. A Lleida no tenen platja però, des que hi arriba el TGV, els preus de l’habitatge han començat a pujar notablement. No tant perquè estan connectats a gran velocitat amb Madrid sinó perquè l’any que ve (si Déu vol) ho estaran també amb Barcelona.

I és que constructores i immobiliàries s’estan fregant les mans imaginant el que passarà quan Barcelona estigui separada per només mitja horeta de res de Tarragona i no gaire més de Lleida i de Girona. Preveuen un èxode massiu de professionals de classe mitjana que fugiran de la ciutat i dels seus preus inversemblants i correran a instal·lar-se a comarques. També a preus exagerats, per cert.

La perspectiva però, no només sembla positiva pels professionals de la totxana. Perquè es evident que és molt millor que els barcelonins que marxen facin créixer els nuclis urbans de la resta de capitals catalanes (també Perpinyà, compte), contribuint així a l’equilibri territorial, que no que s’escampin com bolets pel Baix Llobregat o pel Maresme. Com passa fins ara, seguint una pauta de creixement horitzontal insostenible que crea problemes seriosos de manca d’equipaments, de trànsit i, de passada, d’inseguretat. I que és una mala còpia d'un pretès model ideal nordamericà que, per cert, als EUA ja fa temps que s’estan replantejant.

Publicat a eldebat.cat

Català de baixa velocitat

Mentre que per aquí a baix sembla que encara no ens hem posat totalment d’acord sobre per on ha de passar i on ha de parar el TGV, una mica més al nord ho tenen tot força més clar. Al Roselló fa temps que estan entusiasmats amb la perspectiva que el 2009 (si Déu vol) el nou tren deixi Barcelona i Perpinyà a una hora justa de trajecte. És clar que també hi ha qui dubta. Mentre que l’alcalde, Jean Paul Alduy, està encantat amb les noves perspectives de negoci que s’obren, un recent estudi que ha donat molt a parlar a Perpinyà manté que el TGV ocasionarà un èxode massiu de rossellonesos que vindran a Barcelona els caps de setmana a fer turisme cultural com bojos.

És una teoria força lògica. Entre els habitants de moltes comarques relativament properes a Barcelona sempre ha estat habitual baixar (o pujar) a Barcelona per anar de compres, a sopar, al teatre o al cinema. Fa molts anys que es fa i es la cosa més natural, en tots els països de les nostres dimensions, que qui viu relativament a prop s’hi apropi de tant en quant a gaudir de les oportunitats que dóna la capital. La novetat important és que, si es confirmen aquestes previsions, hi haurà una gens menyspreable quantitat de rossellonesos que, tot d’una, hauran convertit Barcelona en la seva capital a efectes pràctics, s’hi deixaran caure sovint i, vulguis que no, potser decideixen que no seria mala idea recuperar la llengua aquella que sons pares ja no els van ensenyar perquè no portava enlloc.

Si totes aquestes previsions optimistes es compleixen i, d’aquí a dos anys, hi ha una gernació de catalans del nord que es maten per baixar (ara sí) a Barcelona els dissabtes i, després de les compres pertinents, posem per cas que volen anar a sopar i després, al cinema, ¿quantes pel·lícules en la nostra llengua els podríem oferir?

Si parlem d’aquest cap de setmana, només deu, la meitat de les quals són dirigides a un públic infantil. Potser no els estem ajudant gaire.

Publicat a eldebat.cat

Antisistemes de paraula

Tot i que Xavier Trias considera que és una vergonya i que Fernández Díaz hi veu motius pel cessament immediat, gairebé tot el que va dir ahir Imma Mayol és força raonable. És raonable preocupar-se perquè l’accés a l’habitatge és ara molt més difícil que fa 20 anys. És raonable pensar que, si el mercat no ha pogut solucionar aquesta situació, les administracions han de fer-hi alguna cosa. És molt raonable voler prendre mesures (en forma de cànon o del que sigui) perquè la quantitat exagerada de pisos buits que hi ha al país entrin al mercat de lloguer.

I és raonable, i a més conseqüent amb tot plegat, pensar que okupar una casa o una fàbrica buida de fa molts anys, rehabilitar-la i fins i tot fer-hi activitats pel barri no hauria de ser delicte. No ho va ser fins que va entrar en vigor el nefast codi penal de 1995, no ho és en països seriosos com França o Alemanya i, en el nostre, hauria de deixar de ser-ho. Com que Imma Mayol té aquestes perilloses idees, no dubta a qualificar-se a ella mateixa, en un atac sobtat de segolenisme, d’antisistema.

És curiós que una persona tan ben integrada al poder encara pugui creure que està fora del sistema. Però el que pugui pensar d’ella mateixa la senyora Mayol, ben mirat, és el de menys. El que compta són els actes. I el que li hauríem de tirar en cara, per tant, no són aquests excessos verbals, sinó que, en tots els anys que fa que és al govern de Barcelona (i ja en són uns quants) ha permès que l’Ajuntament fes una política d’habitatge totalment oposada al que ara predica.

Publicat a eldebat.cat

Rebels de pa sucat amb oli

Aquest dissabte va actuar al Palau Sant Jordi de Barcelona, davant 16.000 seguidors (ple absolut) el grup RBD, una creació de laboratori integrada pels actors de la sèrie mexicana de televisió Rebelde. Pels qui no la coneguin, aquesta sèrie (un dels mols plagis descarats que ha sofert l’original argentina, Rebelde way) està triomfant entre els adolescents de mig món mostrant les peripècies dels alumnes d’una escola d’elit, d’aquelles que és obligatori l’uniforme amb vestit i corbata. La rebel·lia d’aquests joves estudiants consisteix principalment a dur la corbata fluixa i el cabell curosament despentinat (ells) i a vestir amb botes de taló d’agulla i uniformes de la coneguda marca Dostallesmenys (elles).

Ens podria sobtar que una, diguem-ne, proposta artística d’aquesta categoria pugui omplir el Sant Jordi. Però, en plena època OT, està clar que els gustos musicals del nostre poble estan sota mínims i ja no s’hi pot fer res. També podria semblar estrany que les històries d’uns nens de casa bona amb ben poca cosa dins del cap tinguin tant d’èxit entre nosaltres (i no precisament entre les classes acomodades). Però és prou sabut que, encara que sembli estrany, gairebé tothom prefereix identificar-se en la ficció amb gent molt més rica que ell. És un fenomen comprensible, però no tant en adolescents que, segons diuen, van de rebels per la vida. Sembla ser que les tradicionals ànsies de rebel·lió de la joventut, que de tota la vida (almenys en les darreres dècades) s’han traduït en un desig de canviar el món, ara s’expressen (amb el mateix desordre i la mateixa empenta adolescent) en el desig de prosperar i ascendir en l’escala social.

La generació que, fa trenta anys, de jovenets, eren tots trosquistes i maoistes han canviat la revolució permanent per les privatitzacions i el llibre roig per la Guia Michelin. Si aquests esquerranosos ens han portat al món ultraliberal d’avui en dia, fa feredat pensar de què pot ser capaç la canalla que escolta RBD d’aquí a uns anys.

Publicat a eldebat.cat

El tramvia fantasma

L’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, està molt amoïnat per la onada d’incidències a la xarxa de rodalies de RENFE. Més que res perquè, des que els trens s’espatllen dia sí i dia no, hi ha 50.000 vehicles de més circulant cada dia per Barcelona, cosa que complica encara més el trànsit per la ciutat, que ja és complicat de per sí. Per això ha demanat la revisió del pla d’infrastructures metropolità amb caracter urgent per incrementar-ne la dotació.

Amb desastres a RENFE o sense ells, les entrades i sortides de Barcelona son un calvari monumental des de fa anys. Semblava que la cosa s’arreglava una mica quan van fer els rondes. Però en aquests quinze, anys, entre la diàspora dels urbanites cap als seus adossats suburbans, el creixement de la població i l’augment del nombre de vehicles, les rondes també s’han col·lapsat. No falla. Fer més vies de circulació, igual que fer més carrils, només serveix per a augmentar el volum del tràfic, com no es cansen de recordar els experts en mobilitat. La única soluciño, doncs, és augmentar el transport públic i, alhora, aplicar mesures dissuasòries.

De dissuasori, allò de l’àrea verda ja ho sembalva. Però no deu haver fet molt d’efecte, perquè certes vies de Barcelona van cada cop més plenes. No ja a les nou del matí, sinó gairebé tot el dia. Una d’elles és la Diagonal, que abandona la ciutat transcorrent en paral·lel al trambaix, el fabulós tramvia que, deien, havia de solucionar no sé quants problemes de circulació. I que circula relativament buit a l’hora que, pel seu costat, l’embús és inenarrable. Més o menys el mateix que ocorre amb el Tram Besós, a l’altra banda de la ciutat, al seu pas per la Gran Via.

Potser és perquè als barcelonins no els agraden els tramvies. Podria ser, fa cinquanta anys, ja en van fer vaga, i es veu que va ser una cosa molt sonada. O podria ser perquè l’ajuntament encara no s’ha decidit a unir els dos tramvies pel tram que faltra a la diagonal, tot i els estudis que demostren que d’aquesta manera es duplicarien el nombre d’usuaris, amb el consegüent estalvi en cost del transport públic i en una cosa potser més intangible, però igual d’important econòmicament, com és la disminució del temps de desplaçament.

La cosa més curiosa és que aquest traçat ja va quedar aprovat al Pla Director d’Infrastructures de 1999. Però, quan només quedava decidir si el traçat aniria en superfície o soterrat, l’Ajuntament va vetar el projecte i l’ha ajornat sine die. Potser perquè en un moment donat es va decidir que l’explotació del tramvia la faria un altre organisme. O potser perquè no s’atreveixen a assumir el cost electoral de tenir un dels carrers més cèntrics i transitats de Barcelona en obres durant una temporada. No sé quina de les dues opcions em dóna més ganes de confiar en el govern municipal, sincerament.

Publicat a eldebat.cat

El carril bici fantasma

La setmana passada els barcelonins van rebre la nova edició de la guia de la ciutat. La guia, que aquest any està dissenyada en un bonic color negre, s’ha convertit ja en un clàssic de totes les cases de Barcelona des que l’Ajuntament la va començar a repartir, ara fa 16 anys. També crida l’atenció la periodicitat de la guia: cada quatre anys, justament uns mesos abans de les eleccions municipals. Deu ser casualitat.

De tots els múltiples i utilíssims apartats de la guia, un dels més interessants és, sens dubte, el plànol dels carrils bici de la ciutat. El plànol en qüestió mostra una trama urbana digna d'Amsterdam o de Copenhague: farcida de carrils bici. Dividits, com és ja tradicional, en dues categories: existents i previstos. I, com és fàcil d’imaginar, l’extensió dels carrils previstos supera (de molt) la dels existents. I si agafem la guia del 2003, veurem que ja aleshores passava el mateix i que els carrils bici pels quals es podia circular de debò eren molts menys que els que sortien al mapa, perquè l’ajuntament hi havia inclòs els que encara eren un projecte. I si algú conserva les guies anteriors, podrà comprovar que això sempre ha estat així. De fet, hi ha alguns trams que segueixen estant previstos (i presents a les successives edicions de la guia de la ciutat) des de l'any 1991. Està clar que l’Ajuntament de Barcelona és molt previsor.

Publicat a eldebat.cat

Nos ancêtres les gaulois

Molts dels musulmans britànics voldrien regir-se per la llei islàmica. Sobretot els més joves. Segons una enquesta que s’ha fet pública aquests dies, els joves musulmans del regne unit (bona part d’ells, immigrants de segona generació) preferirien, en un percentatge bastant alt, regir-se per la sharia abans que per les lleis del seu país i voldrien que les dones anessin pel carrer cobertes amb el vel islàmic. Amb totes les prevencions que cal prendre davant d’una enquesta, no hi ha dubte que es tracta d’una pèssima notícia. Sobretot per als britànics, és clar. Però també és un senyal molt clar que el model multiculturalista, típic de la Gran Bretanya, no ha funcionat a l’hora d’integrar la immigració.

Durant molts anys, les institucions i la societat britànica han procurat respectar al màxim les particularitats dels seus immigrants, fins i tot impartint el corresponent ensenyament religiós a les escoles. Això ha fet que conservin la seva identitat de forma admirable. Però, per contra, també els ha impedit una autèntica integració en el país d’acollida. Un cas contrari és el de França. El seu model pretén assimilar l’immigrant i convertir-lo en un bon francès devot dels valors republicans, incloent-hi mesures tan polèmiques com la de prohibir el mocador islàmic a les escoles. Tot plegat molt jacobí, això que ens fa tanta ràbia als catalans, i molt poc respectuós amb les identitats respectives dels nouvinguts. I tampoc no podem dir que la societat francesa sigui una bassa d’oli pel que fa a la immigració. Tots recordem els disturbis que hi va haver als barris de la perifèria de París fa uns mesos. La diferència és què, mentre a París els descontents es dedicaven a cremar cotxes, a Londres posaven bombes al metro. I no és el mateix.

Publicat a eldebat.cat

Boicot als treballadors

Fa pocs dies, les joventuts d’un dels nostres sindicats van celebrar una jornada al voltant del boicot “com a eina d’acció sindical”, segons deien ells mateixos. És significatiu que siguin precisament els joves els qui s’hagin adonat que el món ha canviat i que la forma de pressió tradicional dels treballadors, la vaga, serveix de ben poc avui en dia. Perquè quan del que es tracta ja no és que t’apugin uns quants euros el sou, sinó d’evitar que la propietat plegui i s’endugui la fàbrica a la Xina, ja em diràs quina importància té una vaga més o menys.

La idea és que, en una societat postindustrial on el consum està deslligat de la producció, el treballador ja no és tan valuós per la seva força de treball (que és perfectament substituïble en qualsevol moment), com per la seva capacitat de consumir. I si, posem per cas, hi hagués un acord general de no comprar productes de certes marques, potser les empreses diguem-ne, deslocalitzadores, s’ho pensarien dos cops abans de començar a tancar fàbriques. Els treballadors europeus i americans encara no han acabat de veure la jugada, però les empreses (que en aquestes coses sempre van uns quants anys per endavant) ja ho han entès perfectament. Per això procuren amagar sempre que poden on es fabriquen de debò els seus productes, perquè intueixen que val més que no se sàpiga molt, això.

De tant en quant se sent parlar del boicot com a recurs i les administracions, invariablement, no dubten a fer tot de crides a la calma i a argumentar que no cal arribar a aquests extrems. Potser no. Però s’hauria de veure qui està boicotejant a qui en realitat. Perquè, sinó, com en podríem dir d’un moviment organitzat (ho ensenyen a les escoles de negocis) que es dedica a desmantellar sistemàticament milers de llocs de treball a Occident, encara que això vulgui dir a carregar-se el seu mercat principal, només per millorar unes dècimes el compte de resultats?

Publicat a eldebat.cat

Com interpretar un anunci

Desprès d’un parell de dies d’intensa polèmica, finalment la firma Dolce & Gabbana ha fet cas de les repetides exigències de l’Institut de la Dona (el català i l’espanyol) i ha retirat el seu polèmic anunci. Dóna la sensació, des de fa uns anys, que aquests organismes dediquen una energia extraordinària a descobrir manifestacions sexistes en la publicitat, la televisió i el cinema, i potser no tanta a analitzar (ja no diem a solucionar) per què el salari femení és, de mitjana, força inferior al masculí o per què hi ha tantes dones que són sistemàticament acomiadades de la feina quan es queden embarassades. Per posar dos exemples.

Però, fins i tot deixant de banda aquestes consideracions (i fent obvietat del poc respecte per la llibertat d'expressió que han demostrat alguns), també criden molt l’atenció les interpretacions que diuen que l’anunci en qüestió incita a la violència contra les dones, que redueix la dona a un objecte sexual o, ja posats, que vulnera els drets humans. Tot perquè hi surt un noi agafant dels canells una noia i hi ha quatre més que s’ho miren, en el que molts han vist, immediatament, la representació estilitzada d’una violació múltiple. Vaja, n’hauríem de parlar molt. Com acostuma a passar en les representacions artístiques de qualsevol tipus, la fotografia de l’anunci és suficientment ambigua com perquè la interpretació depengui en bona part de l’espectador. I, de la mateixa manera que hi ha qui hi veu de manera tant diàfana (tant com per amenaçar d’anar als tribunals, com ha fet l’Institut Català de les Dones) que a la noia estan a punt de forçar-la cinc desaprensius, també es pot interpretar, amb la mateixa lògica, que és ella qui està a punt de beneficiar-se, un rere l’altre, tots aquests homes tant atlètics i atractius.

Si aquest anunci hagués aparegut fa uns quants anys, abans que el puritanisme més ranci comencés a disfressar-se de feminisme i de progressisme políticament correcte, segur que la segona interpretació hagués estat la preferida del públic i la crítica. I tothom (excepte quatre carques) hagués alabat el publicista de Dolce & Gabbana per mostrar una dona independent, segura de la seva sexualitat i que trencava amb una pila d’estereotips imposats per segles de repressió masclista. Hem anat molt cap enrere.

Publicat a eldebat.cat