Qüestió de fons

Aquests dies s'ha sabut que un dels diaris més prestigiosos del món (si no el que més), el New York Times, té un pla per reduir personal (i despeses) i acomiadar 100 dels seus 750 redactors. No és que el diari estigui perdent diners, ni molt menys, sinó que aquest any n'han guanyat menys del que pensaven. Només 143 milions de dòlars de res.

A mi em preocupa molt, tot plegat. I no només perquè jo també em guanyi les garrofes ajuntant lletres. Això és irrellevant, perquè la moda del downsizing, com li'n diuen, s'està imposant arreu del món com una plaga bíblica, i tant se val que treballis en un banc, en un despatx d'advocats o en una fàbrica de coixinets metàl·lics, que al final t'afectarà d'una manera o una altra.

El més curiós del cas és que la direcció de l'empresa editora està més aviat en contra d'aquesta reducció de plantilla, perquè considera que, amb menys mà d'obra, es perdrà qualitat i al diari li costarà més augmentar les vendes en un futur. Mal va qui no pensa per l'endemà, que diuen. Però tant li fot, i s'ha imposat el criteri de dos fons d'inversions que controlen part del capital, que el que volen és augmentar el valor de les accions, polir-se-les després i ja te les compondràs. Perquè aquest és, justament, el seu model de negoci.

O sigui que, si algun dia voleu contractar un fons de pensions (per si un cas, que diuen que la Seguretat Social farà un pet un dia o un altre) doncs endavant. Però penseu-hi abans, només un segon, perquè podríeu estar contribuint que, d'aquí uns quants anys, us acomiadin amablement. Perquè algú haurà decidit que cal fer servir els vostres estalvis per apujar artificialment d'una dècima el valor d'unes accions. I els amics ultraliberals que venen alegrement doctrina com si fos ciència empírica, que s'ho pensin més encara.