El cinema català, en castellà

La darrera (i interessant) pel·lícula dirigida per la Silvia Munt, Pretextos, que arribarà a les pantalles el proper 13 de juny, té una característica ben cridanera per als espectadors catalans. Està ambientada en una Barcelona on tothom parla en castellà. Artistes, intel·lectuals, jubilats i cambrers, tothom. I no només això, sinó que la retolació dels establiments és, no ja bilingüe, sinó monolingüe en castellà i les obres de teatre de risc també es representen en la llengua de Cervantes.

No ens n'hem d'estranyar. La indústria del cinema de casa nostra, fins fa ben poc, raquítica, ha crescut admirablement en els darrers anys. Però, tampoc no ens enganyem, el percentatge de pel·lícules rodades en català és tan testimonial com sempre. Per això cada cop és més normal veure films amb equip, producció (i subvenció) catalanes parlats només en castellà. Com ara, per posar un altre exemple, Cobardes, del televisiu i excubano José Corbacho, rodat en un l'Hospitalet on el català és senzillament inexistent i en comptes de Mossos d'Esquadra hi ha Guàrdia Civil. Però mentre en aquest cas, segons explicava el seu director, la intenció era ambientar el film en una ciutat indeterminada (i ben espanyola, això sí), a Pretextos les coses queden més clares. No tant perquè els intèrprets principals es diguin Munt, Madaula i Marull. Sinó per un parell d'escenes on ens mostren ben clarament, primer, la Sagrada Família i, després, una enorme pancarta d'"Aturem la guerra".

No cal dir-ho, fer la pel·lícula en castellà és una opció ben legitima de la directora i dels productors. Que deuen haver pensat, amb molt bon criteri, que prou malament està el mercat cinematogràfic per als films d'autor com per fiar-ho tot al mercat català, necessàriament reduït per òbvies raons demogràfiques (i de les altres).

Però, posats a ser cosmopolites, no cal passar necessàriament per Madrid. Com s'han encarregat de demostrar els productors catalans més eixerits, els que més han contribuït a fer créixer la indústria, i que, en els darrers anys, s'estan fent d'or participant en un grapat de films de gran pressupost a l'Amèrica Llatina (Sultanes del Sur, el gran èxit de l'any passat al minúscul mercat mexicà, per exemple) o, fins i tot, rodades directament en anglès i concebudes per a un públic internacional. Com la propera de Woody Allen, sense anar més lluny.

Perquè, no ho oblidem, per molt que ens vulguem creure que de debò hi ha una Espanya plural, els productes culturals catalans (i els no culturals, de vegades també: recordem el famós boicot al cava) tenen una nul·la acceptació Ebre enllà. Fins i tot traduïts, el que molesta és el seu origen. Per això hi ha escriptors catalans que venen més en alemany que en castellà, per això els intents d'alguns grups del país per passar-se a cantar en castellà han estat sempre un fracàs i per això tots els exhibidors madrilenys saben que estrenar un film inequívocament català (en l'idioma que sigui) és poc menys que un suïcidi econòmic. I per això també (i tant de bo m'equivoqui), la darrera obra de la Munt, que pot agradar tant a un cinèfil novaiorquès com a un de Berlín, passarà sense pena ni glòria pels cinemes espanyols.

Cosa que és un nou argument en contra d'aquesta gran fal·làcia, que molts s'obstinen a mantenir, que ve a dir que en un món globalitzat on, cada cop més, l'únic mercat és ja tot el planeta, els catalans hem de fer bondat i hem d'abaixar el cap per mantenir el mercat espanyol i que ens surtin els números.