La profecia

Com que el cosmopolitisme es cura viatjant, la meva xicota i un servidor vam anar el cap de setmana a La Rioja. A veure la seva família i, no menys important, a atipar-nos de pinxos al mític carrer Laurel de Logronyo. I vet aquí que, en la barra d'un bar de copes d'aquesta bonica ciutat, la profecia de Francesc Pujols que dona títol a aquest humil bloc es va acomplir un cop més.

Concretament quan el propietari del local, després d'una bona estona de sentir parlar un idioma estrany, va venir cap a nosaltres amb un pretext qualsevol i va aprofitar per preguntar-nos d'on érem. Tot va ser dir-li que érem catalans que se li va il·luminar la cara i ràpidament va treure uns gotets i unes ampolles d'aiguardent (blanc i d'herbes). A partir d'aquell moment, aquest simpàtic admirador del nostre país va desatendre completament els seus parroquians i es va passar la resta de la nit donant-nos conversa i convidant-nos a copes diverses. El punt culminant va ser quan, després de fer una encesa defensa del cava català en què mig es va excusar pel boicot de fa uns anys (en nom seu i de tota la DO), es va capficar a obrir una ampolla d'un freixenet que li havien portat nou, a veure que em semblava. Que no era gaire bo, la veritat, però s'agraeix la intenció. No cal dir que, a l'hora de pagar, el preu va ser més aviat simbòlic.

Anècdotes apart, i amb tot pagat o no, és evident que els catalans podem anar amb el cap ben alt pel món i sense avergonyir-nos de res. És a dir, exactament igual que un italià, un noruec o un alemany, només faltaria. I això inclou també a les espanyes, on (com és molt normal) no comparteixen gaire les nostres aspiracions nacionals, però si hi vas sense complexos i sense canviar el discurs et tracten generalment prou bé. És més, encara m'atreviria a dir que ens tenen un cert respecte i una mica d'admiració. Potser precisament, ja veus tu, pel fet de tenir quatre coses una mica clares.

Per això és difícil d'entendre perquè hi ha tants catalans, no pas anònims, sinó gent amb càrrecs, amb influència i amb poder real, obsessionats a fer-s'ho perdonar. Molt sovint, sense necessitat de sortir del país, que encara és més greu.