No han entès res

La direcció d'ERC, tot i la seva contrastada preparació intel·lectual i acadèmica, fa gairebé dos anys que no entenen res de res. O, més ben dit, no han entès una única cosa, però fonamental: que els seus votants no aproven el segon tripartit. El primer, aquest sí que l'aprovaven. Perquè, qui més qui menys, tothom en aquest país estava d'acord que calia un canvi de rumb després de 23 anys de pujolisme, especialment després de les dues últimes legislatures. I perquè Maragall, a la seva manera, representava la part catalanista del PSC. Per això, a les eleccions al Parlament del 2003, ERC encara es va mantenir força bé.

El segon tripartit ja és tota una altra cosa. Després de ser expulsats del Govern a mitja legislatura, i després que Zapatero i els del Baix enviessin Maragall a casa seva, ningú no va entendre perquè ERC va fer com si no hagués passat res i va convertir Montilla en president a canvi de no res. I, si de debò calia manar (per construir la majoria social que ha de dur a la independència des del govern, com diu aquest discurs tan bonic que té la direcció d'ERC) el que era imprescindible era marcar un perfil propi ben clar i aconseguir els màxims avenços en matèria lingüística, autogovern, finançament, i desplegament de l'Estatut. Que, els que no tenim la clarividència estratègica d'en Puigcercós, modestament, creiem que és el que ha de fer un partit independentista quan és al Govern. I, no menys important, vendre aquests avenços com a propis. Cosa que ERC, amb els seus crònics problemes de comunicació, difícilment podia fer.

Perquè, per explicar la desfeta de les darreres eleccions, a tota aquesta cadena d'errors hi hem d'afegir encara una no gens menyspreable influència externa, la de la implacable campanya de descrèdit engegada des de l'entorn convergent. Una campanya adreçada directament i des del primer dia contra ERC, hàbilment executada, com una pluja fina (però ben feta), des de mitjans i opinadors afins (pocs, però d'aquells que creen opinió), i destinada exclusivament a trencar el tripartit pel seu cantó més feble i recuperar el Govern. Peti qui peti. Sense importar que, pel camí, els partits d'obediència catalana poguessin perdre presència en favor del PSC i el PP, com així ha estat.

Molt poc patriòtic, tot plegat, és clar. Però potser la responsabilitat més gran la té la direcció d'ERC, precisament per haver regalat l'argument per a tots aquests atacs.

La importància dels matisos

Com era previsible, els partits d'obediència catalana, en conjunt (CiU ha salvat els mobles pels pèls), han perdut pes en aquestes eleccions davant dels d'àmbit estatal, que han sumat més de dos terços dels diputats catalans. Especialment el PSC, que ha repetit el seu rècord de 25 escons de l'any 82 i ara és, més que mai, el partit hegemònic a Catalunya. Però la paradoxa del cas és que els catalans han votat, més que mai, en clau catalanista.

Des del sobiranisme és habitual dir (com fa sovint l'admiradíssim Joan Arnera, per exemple), que el PSOE i el PP, en la seva política nacional respecte a Catalunya, són exactament el mateix. I és cert, però amb matisos. És cert pel que fa al fons de la qüestió, perquè, arribat el moment, i en qüestions de debò fonamentals, tots dos partits no dubtarien ni un segon a imposar la seva raó d'Estat per entendre's-hi i perjudicar els interessos catalans. Però no és menys cert que amb el PSOE es pot pactar un Estatut (encara que després te'l raspallin), mentre que el PP el que fa és sabotejar-lo al Constitucional. I que els socialistes no juguen la carta de l'anticatalanisme per esgarrapar vots a les espanyes i que, al menys de moment, no es plantegen atacar la nostra política lingüística. Mentre que el PP va deixar ben clara la seva intenció (electoralista, o no) de carregar-se el sistema d'immersió lingüística, que és l'única raó que el català encara no sigui una llengua en vies d'extinció.

Perquè ja sabem que aquí hi ha molt d'autoodi. Però, així i tot, és evident que no ens estimem tan poc com per premiar amb 25 diputats el caos de Rodalies, les apagades de l'estiu, l'adjudicació dels espais a la T-Sud o a la retallada de l'Estatut. Els catalans que han votat ara en massa el PSC i que no ho feien abans, no l'han votat pas perquè siguin una colla de babaus a qui se'ls pot prendre el pèl impunement, ni perquè s'hagin deixat entabanar (bé, una mica sí) per la por al llop pepero. Aquests votants, moderadament catalanistes, són els mateixos que donaven majories absolutes a CiU en temps de Pujol, els mateixos que es declaren "tan catalans com espanyols" a les enquestes i que ja els va bé el nivell d'autogovern que tenim, mentre que ningú no vingui a tocar-nos els nassos i disminuir-lo encara més.

Des del punt de vista sobiranista, és clar, tot plegat és un plantejament de poca volada i un error greu, que l'únic que fa és allunyar el dia que serem un país normal d'una vegada. Però, si algú vol atreure (de debò) aquest votants tèbiament catalanistes a posicions nacionals més clares i més desacomplexades, encara seria un error més gran no prendre nota del missatge d'aquestes eleccions. I, com que aquests catalans que han votat PSC com un sol home, per molt que els ignorem, no s'esvairan pas per art de màgia, caldrà comptar amb ells, també, si volem ser un país normal algun dia.

Sobre el vot en blanc

Aquest matí, mentre esmorzava, m'he endut un ensurt força important. Concretament, al llegir l'article d'en Sala i Martin a La Vanguardia. I no pas perquè deixés anar cap animalada ultraliberal, com seria normal, sinó perquè m'he sorprès estant gairebé del tot a favor del que hi deia. Preocupant.

Però al Cèsar el que és del Cèsar, i encara que sigui de la colla de la FCO i dugui unes americanes horribles, si l'home té raó, té raó. I avui en tenia més que un sant quan deia que ERC, que va ser expulsada humiliantment (recordem-ho) del primer tripartit, no ha dubtat a mantenir el PSC al poder a canvi de pràcticament no-res. Bé, els d'ERC sempre s'hi defensen amb la tesi que s'avança millor cap a la independència des del govern que des de l'oposició. I jo me'ls crec, és clar. Com també crec que aquest gran sacrifici el fan per patriotisme, i no pas perquè els seients del Govern són molt còmodes i costa aixecar-se'n. Però, fins i tot amb tanta bona fe, a ningú no se li escapa (ni al Carod ni al Puigcercós, no crec que se'ls hi escapi) que, amb aquesta estratègia, el que estan aconseguint és engreixar una formació clarament contrària a la sobirania de Catalunya com és el PSC. No està malament, per a uns independentistes.

En Sala i Martin és molt llest perquè és liberal i dóna classes a Amèrica (quan, si sempre és per aquí fent política?). Però molts antics votants d'ERC menys llestos que ell també han arribat a les mateixes conclusions i s'han plantejat molt seriosament canviar de vot aquest diumenge. Què votaran, llavors? Que potser votaran CiU, que a més dels seus abundants antecedents en claudicacions de tota mena, ara té un candidat que, aquesta mateixa tarda, durant el seu acte central de campanya, ha repetit cinc cops en dos minuts l'expressió "el president del Govern" referint-se a Zapatero? Difícilment. Per això ha guanyat força la idea que votar en blanc (o nul, o a RC, que ve a ser el mateix) és la opció més sobiranísticament correcta en aquests moments.

No dic que no. I, si el diumenge el vot en blanc creix de manera apreciable, la minoria hiperpolitizada del país podrà passar-se mesos analitzant el fenomen del dret i del revés en tertúlies, articles i blogs sobiranistes. I podrà treure interessants conclusions sobre el toc d'atenció que (suposadament) això representa per als partits. Però, i la resta, les masses poc concienciades, que amb prou feines voten quan toca i que tendeixen a apuntar-se al cavall guanyador, quina conclusió en trauran quan vegin que a Catalunya només han crescut els partits d'obediència espanyola?