La Peri Rossi i el cambrer Ismaïl

Pocs dies abans que Catalunya Ràdio decidís prescindir dels serveis de la Cristina Peri Rossi perquè no parlava en català en antena, i que El Mundo i ella mateixa muntessin un sidral considerable, amb acusacions de persecució lingüística, recollida de signatures i tota la resta, un servidor es disposava a demanar un entrepà i una coca-cola al bar de l'aeroport de Girona. Un fet molt poc transcendent, és cert. Però l'anècdota moralitzant que volia explicar és que el cambrer que em va atendre, que es deia Ismaïl i tenia un fort accent àrab (o amazigh, o el que sigui, però de per allà), ho va fer tota l'estona en un català força correcte. I no sé si la memòria em traeix, però diria que fins i tot va fer servir algun pronom feble.

Cap sorpresa. A Girona, especialment fora de la capital, els immigrants aprenen el català en quatre dies. I el fan servir. No tant perquè els hi ho exigeixin a la feina (que potser també), sinó perquè de seguida veuen que el parla tothom, que és la llengua d'ús normal i que, sense el català, ho tindrien més pelut per fer una vida social en condicions. Tot el contrari del que passa a Barcelona, on és perfectament possible viure, treballar i fins i tot prosperar sense dir una paraula en català en tot el sant dia. Però on, de vegades, en canvi, es fa difícil demanar un tallat, comprar mig quilo de préssecs o que et posin una multa de trànsit sense recórrer al castellà.

Podem criticar la Peri Rossi perquè, després de 33 anys entre nosaltres, no vol parlar la llengua del país a la ràdio (la ràdio nacional, recordem-ho, i que paga els sous amb diners públics, recordem-ho, també). Fins i tot podem criticar els intel·lectuals patris que s'han donat pressa a solidaritzar-s'hi, ja sigui per amistat o perquè, sincerament, creuen que la dona té raó. I, sobretot, podem criticar la CCRTV, que per una cosa que fan bé en qüestions de llengua, van i ho espatllen amb una vergonyosa rectificació.

Però, en realitat, tot això són collonades i el problema de fons és un altre. En els països normals, la gent que ve de fora, ja siguin cambrers amb els estudis mínims o poetes de prestigi, al final acaben parlant la llengua que s'hi troben. Amb total normalitat, a tot arreu i en totes les circumstàncies. I sense que ningú no els hi obligui, perquè no cal. Per això les llengües dels països normals seguiran gaudint de bona salut per molts anys i la nostra, si no ens posem seriosos d'una vegada, ja veurem.