El silenci dels instituts

En la última setmana (llarga), s'ha parlat molt, d'això del vel a les escoles. La polèmica va esclatar quan es va saber que hi havia una nena marroquina a Girona que els seus pares no volien que es tragués el hiyab per anar a classe, com exigien les normes de l'escola. I que, finalment, el Departament d'Educació va ordenar a la direcció del centre que l'hi deixessin anar (amb mocador) perquè la criatura no perdés més dies de classe.

A petita escala, l'afer és una repetició del gran debat que va haver-hi fa uns anys a França, i que allà es va resoldre amb una llei que prohibia els símbols religiosos massa evidents a les escoles públiques. Per allò de la laïcitat. Aquí, com que del laïcisme no en fem una religió, les opinions han estat molt més diverses. Hi ha qui ha posat en primer lloc la llibertat personal dels pares (i no exclusivament religiosa) per escollir el que creuen que és el millor per a la seva filla. Hi ha qui, tot el contrari, s'ha referit al vel com a element que limita la llibertat personal, tenint en compte que en moltes ocasions a les noies se'ls imposa de dur-lo.

Alguns veuen en el vel un problema afegit per a la integració dels immigrants musulmans. D'altres, en canvi, creuen que respectar l'opció de dur el vel és un factor més de diversitat i afavoreix la convivència. Hi ha qui ha posat l'accent en el dret a l'educació, i per tant aprova la decisió del Govern. I hi ha qui ha fet notar que, per aquesta mateixa regla de tres, els pares tenen l'obligació d'escolaritzar els fills i no poden decidir així com així de no portar la nena a l'escola. S'ha dit que el vel és un tret cultural (a més de religiós) al qual els musulmans tenen el dret de no renunciar-hi. I, per contra, també s'ha recordat que no tots els els creients d'aquesta religió creuen que sigui obligatori, ni de bon tros, i que no està tant clar que ho digui l'Alcorà.

Amb més o menys encert, i des de postures contraposades, gairebé tothom ha dit la seva. Hem pogut llegir i escoltar opinions de polítics de tots colors, d'experts en educació, en mediació i en l'Islam, d'associacions de pares (mares i pares, perdó) i d'opinadors de tota mena. Alguns han aprofitat per fer-ne populisme barat i d'altres han deixat anar reflexions ben assenyades. Però, d'entre tota la marea d'opinions sobre el tema, sobta no trobar-ne cap de l'Institut Català de les Dones (ni del seu equivalent espanyol, per cert). Cap opinió, ni en un sentit, ni en l'altre. Ni tant sols han cregut necessari sortir-se'n per la tangent dient que és un assumpte molt delicat i que no és pot emetre un veredicte definitiu. Silenci total.

Potser és que creuen que això del vel (que recordem-ho, només el porten éssers humans de sexe femení) no entra dins de les seves competències. O potser és que estan massa enfeinats empaitant anuncis discriminatoris. Sobre la qual cosa, per cert, sí que tenen un criteri clar i contundent.