La política, com el futbol

Jordi Pujol no vol ni ha volgut mai la independència de Catalunya. No m'ho invento pas, ho diu molt clarament ell mateix en una entrevista que publicava ahir dimenge l'Avui. "Jo no he advocat per la independència ni ho faig ara". Això és el que diu. Textualment. Més clar, l'aigua. Però encara ha dit més coses. Com ara que està molt preocupat per la "hostilitat" de la societat espanyola respecte a Catalunya i que la culpa és, en bona part, nostra. Per haver-los provocat amb això de l'Estatut i amb el que hem fet "durant els últims tres-quatre anys". Des que ell ja no mana, vaja.

Que Pujol no té res de sobiranista, això ja ho sabíem tots plegats de fa molt de temps. I els dirigents del seu partit (em refereixo als de CDC; dels d'Unió, val més que ni en parlem), tres quarts del mateix. Com es va veure amb l'oferta (demagògica i de calçotada, és cert, però oferta al cap i a la fi) que els van fer des d'ERC, de fer en Mas president si convocava un referèndum per l'autodeterminació, i que CiU, com era de preveure, no es va ni molestar a considerar-la. La cúpula convergent, en general, està molt a gust a Espanya i no els parlis de sortir-se'n. La militància i els votants, això ja és una altra cosa. N'està ple de sobiranistes de debò que, ves a saber per què, encara creuen que són al millor partit possible. No els criticarem pas. També hi ha molts catalanistes de debò ben contents amb el PSC, i a veure qui els convenç del contrari. Deu ser que això de ser d'un partit és com ser d'un equip de futbol, que és per a tota la vida.

Pensi el que pensi la militància, el model de CiU sempre ha estat el mateix. L'anar fent típic dels 23 anys de pujolisme (sobretot, dels darrers), aquell anar negociant els pressupostos any rere any, i alternar les declaracions catalanistes (d'un catalanisme simbòlic) dels dissabtes a Bellaterra amb una molt poca exigència amb els governs de Madrid, no fos cas que es disgustessin. Això, si fa no fa, és el que va venir a dir l'altre dia en Montilla quan va deixar anar allò que CiU, quan estava al poder, estava "obsessionada" pel debat sobre la identitat més que pel debat "sobre el país real". Per dir això li han caigut molts pals. Alguns, ben merescuts, perquè la identitat d'un país (no normal) com el nostre és una qüestió fonamental. Però, deixant de banda la poca traça d'en Montilla a l'hora de parlar en públic, el missatge de fons segueix sent vàlid. Els governs de CiU no es van ocupar com calia de totes aquestes qüestions que ara ens preocupen tant. Com ara el dèficit fiscal, la manca d'inversions i d'infraestructures o la gestió de l'aeroport. O la llengua, que CiU sempre hi legislava amb una excessiva prudència.

Si no ens preocupem d'aquestes qüestions cabdals, si som més aviat tebis en qüestions lingüístiques i si, a sobre, no ens volem separar, què ens queda? Ben poca cosa. Si fa no fa, ens queda un PSC lleugerament més conservador i amb un catalanisme simbòlic més marcat (un alcalde de CiU no hagués sortit mai amb allò del fino i el pescaíto, com l'Hereu a la Fira d'Abril. Hauria pagat la Fira igualment, però s'hauria quedat calladet). Tot plegat, un magre equipatge per anar pel camí de ser un país normal.

Però, per alguna estranya raó (que deu tenir a veure amb allò que dèiem del futbol), si ERC pacta amb el PSC són uns botiflers que ens porten a l'ensulsiada general. I si ho hagués fet amb CiU, en canvi, ara estaríem davant d'una època gloriosa per a Catalunya i, amb una mica de sort, a les mateixes portes de la independència.