Carod, una de freda i una de calenta

En Carod-Rovira sempre m'ha recordat a aquells futbolistes una mica genialoides que hi havia abans, que alternaven partits horribles amb dies que justificaven el preu de l'entrada amb una sola jugada. No parlo de cracks indiscutibles que s'adormen als llorers, com el Ronaldinho, sinó més aviat de tipus com aquell Mágico González que jugava al Cadis (potser el recordaran els més granadets), que normalment anava mamat o de ressaca però de vegades sorprenia i es marcava un parell de jugades de traca i mocador. Doncs, en només dos dies, el nostre impagable vicepresident ha donat algunes mostres d'això que diem.

Diumenge, en la jornada de clausura de la Fira de Frankfurt, es deixava endur per la seva coneguda tendència a regalar titulars i anunciava a bombo i platerets que Catalunya tindria un pavelló propi a la propera Biennal de Venècia. Cosa que està per veure. La precipitació de l'anunci l'ha portat a barallar-se amb en Bargalló, perquè diu que aquest l'havia informat malament. I Bargalló, en un gest digne de latituds més nòrdiques, va i presenta la dimissió. Que no l'hi han acceptat, però ja veurem com acaba tot plegat. I encara molt més greu: que, si no ho tenim lligat del tot, això de la Biennale, no fa cap falta anar-ho esbombant, a veure si ara hi haurà pressions al més alt nivell (ja sabem des d'on) i ens quedem un altre cop amb un pam de nas. Com amb l'hoquei.

En canvi, avui dimarts, només fa uns minuts, Carod ha estat apoteòsic al programa de TVE1 Tengo una pregunta para usted, aquest que presenta el Lorenzo Milà i en què tot de ciutadans espanyols anònims interroguen els polítics. Una exhibició. No tant per les seves dots per a la retòrica, que ningú no li discuteix, sinó perquè en cap moment no ha canviat el discurs pel fet de dirigir-se a tot l'Estat. A diferència de la gran majoria de polítics catalans d'avui i de sempre (i no direm noms), en Carod no acostuma a dir una cosa a Catalunya i una altra a fora. Per això ha anat a un programa a Madrid, on li han fet les previsibles preguntes capcioses, i lluny de voler vendre una imatge amable de Catalunya a qualsevol preu (no fos cas que s'enfadessin), ha repetit sense embuts i amb normalitat el que creuen un 38% dels catalans: que en aquesta Espanya, que no ens vol, ja no hi tenim lloc. Fins i tot emprenyant-se, si cal. Com quan ha esbroncat (però ben esbroncats) dos preguntadors castellans (de Castella-Lleó, s'entén) que, per dos cops, han insistit en dir-li José Luis. I en Carod els ha recordat que ell no es diu pas així, i que si Espanya no demostra un mínim de respecte ni en aquesta qüestió tan senzilla, ja em diràs que hi fem. A la segona, fins i tot s'ha guanyat els aplaudiments del públic, que ja té mèrit.

Algú pot argumentar (i amb molta raó) que aquests discurs tan bonic i tan coherent no l'aplica gaire estrictament quan insisteix a fer possible el tripartit. Però, si algú ha vist tot el programa, i concretament el polític, també català, que l'ha precedit, crec que estarà d'acord que la diferència és abismal. Sobren les paraules. Que potser hauria de governar amb aquests altres, en Carod?

El silenci dels instituts

En la última setmana (llarga), s'ha parlat molt, d'això del vel a les escoles. La polèmica va esclatar quan es va saber que hi havia una nena marroquina a Girona que els seus pares no volien que es tragués el hiyab per anar a classe, com exigien les normes de l'escola. I que, finalment, el Departament d'Educació va ordenar a la direcció del centre que l'hi deixessin anar (amb mocador) perquè la criatura no perdés més dies de classe.

A petita escala, l'afer és una repetició del gran debat que va haver-hi fa uns anys a França, i que allà es va resoldre amb una llei que prohibia els símbols religiosos massa evidents a les escoles públiques. Per allò de la laïcitat. Aquí, com que del laïcisme no en fem una religió, les opinions han estat molt més diverses. Hi ha qui ha posat en primer lloc la llibertat personal dels pares (i no exclusivament religiosa) per escollir el que creuen que és el millor per a la seva filla. Hi ha qui, tot el contrari, s'ha referit al vel com a element que limita la llibertat personal, tenint en compte que en moltes ocasions a les noies se'ls imposa de dur-lo.

Alguns veuen en el vel un problema afegit per a la integració dels immigrants musulmans. D'altres, en canvi, creuen que respectar l'opció de dur el vel és un factor més de diversitat i afavoreix la convivència. Hi ha qui ha posat l'accent en el dret a l'educació, i per tant aprova la decisió del Govern. I hi ha qui ha fet notar que, per aquesta mateixa regla de tres, els pares tenen l'obligació d'escolaritzar els fills i no poden decidir així com així de no portar la nena a l'escola. S'ha dit que el vel és un tret cultural (a més de religiós) al qual els musulmans tenen el dret de no renunciar-hi. I, per contra, també s'ha recordat que no tots els els creients d'aquesta religió creuen que sigui obligatori, ni de bon tros, i que no està tant clar que ho digui l'Alcorà.

Amb més o menys encert, i des de postures contraposades, gairebé tothom ha dit la seva. Hem pogut llegir i escoltar opinions de polítics de tots colors, d'experts en educació, en mediació i en l'Islam, d'associacions de pares (mares i pares, perdó) i d'opinadors de tota mena. Alguns han aprofitat per fer-ne populisme barat i d'altres han deixat anar reflexions ben assenyades. Però, d'entre tota la marea d'opinions sobre el tema, sobta no trobar-ne cap de l'Institut Català de les Dones (ni del seu equivalent espanyol, per cert). Cap opinió, ni en un sentit, ni en l'altre. Ni tant sols han cregut necessari sortir-se'n per la tangent dient que és un assumpte molt delicat i que no és pot emetre un veredicte definitiu. Silenci total.

Potser és que creuen que això del vel (que recordem-ho, només el porten éssers humans de sexe femení) no entra dins de les seves competències. O potser és que estan massa enfeinats empaitant anuncis discriminatoris. Sobre la qual cosa, per cert, sí que tenen un criteri clar i contundent.

La Peri Rossi i el cambrer Ismaïl

Pocs dies abans que Catalunya Ràdio decidís prescindir dels serveis de la Cristina Peri Rossi perquè no parlava en català en antena, i que El Mundo i ella mateixa muntessin un sidral considerable, amb acusacions de persecució lingüística, recollida de signatures i tota la resta, un servidor es disposava a demanar un entrepà i una coca-cola al bar de l'aeroport de Girona. Un fet molt poc transcendent, és cert. Però l'anècdota moralitzant que volia explicar és que el cambrer que em va atendre, que es deia Ismaïl i tenia un fort accent àrab (o amazigh, o el que sigui, però de per allà), ho va fer tota l'estona en un català força correcte. I no sé si la memòria em traeix, però diria que fins i tot va fer servir algun pronom feble.

Cap sorpresa. A Girona, especialment fora de la capital, els immigrants aprenen el català en quatre dies. I el fan servir. No tant perquè els hi ho exigeixin a la feina (que potser també), sinó perquè de seguida veuen que el parla tothom, que és la llengua d'ús normal i que, sense el català, ho tindrien més pelut per fer una vida social en condicions. Tot el contrari del que passa a Barcelona, on és perfectament possible viure, treballar i fins i tot prosperar sense dir una paraula en català en tot el sant dia. Però on, de vegades, en canvi, es fa difícil demanar un tallat, comprar mig quilo de préssecs o que et posin una multa de trànsit sense recórrer al castellà.

Podem criticar la Peri Rossi perquè, després de 33 anys entre nosaltres, no vol parlar la llengua del país a la ràdio (la ràdio nacional, recordem-ho, i que paga els sous amb diners públics, recordem-ho, també). Fins i tot podem criticar els intel·lectuals patris que s'han donat pressa a solidaritzar-s'hi, ja sigui per amistat o perquè, sincerament, creuen que la dona té raó. I, sobretot, podem criticar la CCRTV, que per una cosa que fan bé en qüestions de llengua, van i ho espatllen amb una vergonyosa rectificació.

Però, en realitat, tot això són collonades i el problema de fons és un altre. En els països normals, la gent que ve de fora, ja siguin cambrers amb els estudis mínims o poetes de prestigi, al final acaben parlant la llengua que s'hi troben. Amb total normalitat, a tot arreu i en totes les circumstàncies. I sense que ningú no els hi obligui, perquè no cal. Per això les llengües dels països normals seguiran gaudint de bona salut per molts anys i la nostra, si no ens posem seriosos d'una vegada, ja veurem.

Recomanació

Aquests dies ha saltat una notícia realment escandalosa. Que les facultats de medicina catalanes estan plenes de no catalans (un 46%), molts dels quals, segons sembla, tenen menys mèrits acadèmics per obtenir la plaça que els d'aquí. Tot plegat, mentre al país falten metges per tot arreu i els hem d'importar. Ja se n'ha parlat molt, del tema, però crec que ningú no ho ha fet tan encertadament com el blocaire Elies, que en fa un diagnòstic precís i punyent. Resumint-lo: el sistema és tan pervers que l'esforç (també econòmic) per crear un ensenyament universitari de qualitat no es premia amb més oportunitats per als nostres estudiants, sinó a l'inrevés. Per no parlar de la inevitable qüestió lingüística. Llegiu-lo, que val la pena.

L'Elies sempre diu coses interessants al seu bloc. De vegades el trobo massa crític amb el tripartit (cosa que està molt bé, d'altra banda) i massa poc amb Convergència (que també es mereixen els seus pals). Però, ben mirat, els qui manen també són els que més han de rebre, no?

PS: Al Pinyol d'Oliva també parlen d'això dels metges i encara hi afegeixen un altre problema: els pocs que estudien aquí, encabat se'n van a treballar a l'estranger. La solució que proposa sembla molt políticament incorrecta, però escolta, que té la seva lògica. I, si hem de fer cas a la tele, als EUA (com a mínim a Alaska) ja fa temps que fan una cosa semblant