dijous, 20 de setembre del 2007

Felicitem-nos

Un parell de dies després del nou acord de finançament, que sembla que (finalment) compleix amb l'Estatut i amb les exigències que havien fet un any enrere els partits catalans i la Cambra de Comerç, m'ha sorprès trobar ben pocs articles d'opinió sobre aquest fet. En diaris de paper, digitals i blocs (especialment en blocs) s'ha passat relativament de puntetes sobre la qüestió, que ha tingut molta menys repercussió que qualsevol anunci d'un futur referèndum o que l'enèsima sortida de to d'en Duran. De fet, diria que ha tingut més repercussió el lamentable to pidolaire del president Montilla dissabte a Gavà que l'acord en sí.

Potser és que el tema no és tan important com sembla, perquè, en realitat, l'únic que ha passat és que el govern espanyol ha complert (finalment) la llei. Però cony, que són 826 milions de més. I d'acord que s'ha de veure si es compleix (sembla que hi clàusules que ho asseguren), però, després de tant de temps queixant-nos (i amb raó) que les inversions no eren el que tocaven, dic jo que ens n'hauríem d'haver alegrat una mica més. Potser el que ha passat, per allò que dèiem fa uns dies de la política i el futbol (i que també comentaven uns dies després per aquí, i molts dies abans, per allà), és que hi ha una certa resistència entre el col·lectiu opinador a parlar bé del Govern, ni tant sols quan l'encerten, i molt menys dels estimats sociates. Com que m'he llevat de bon humor perquè avui tinc festa, des d'aquí proposo una sortida honorable per a tothom: no felicitem al Govern ni als socialistes per aquest acord, felicitem al país. En conjunt

Perquè l'acord l'han tancat el tripartit i ZP, cert. Però no hagués estat possible sense la pressió i la mobilització que ha fet bona part dels catalans (incloent-hi innumerables articles d'opinió) des de fa temps. Des d'abans que s'aprovés l'Estatut, de fet. I és cert que, en última instància, tot plegat és una jugada de Zapatero per conservar els seus 21 diputats catalans al Congrés, que tanta falta li faran. Però, al capdavall, això també és mèrit nostre: a Madrid s'han adonat que no ens poden seguir enganyant (tant) i pretendre que, a sobre, els votem. I, per seguir repartint felicitacions, concedim-li també la seva part a en Mas, que s'ha donat pressa a atorgar-se part del merit de l'acord, perquè no.

Malgrat les nostres baralletes internes (lògiques i, de fet, ben saludables), quan els catalans fem una mica de pinya per algun objectiu comú, normalment ens en sortim. Ara que això de la pasta està més o menys solucionat per als propers anys, hem de seguir endavant, que hi ha més feina a fer. Hi ha uns aeroports que hem de gestionar nosaltres, hi ha unes autopistes que no estaria malament rescatar, hi ha un PIB que s'hauria d'apujar i un corrent de deslocalització que s'ha de combatre d'alguna forma. Hi ha poca música en català i encara menys cinema. Seguim-nos barallant, perquè no, i seguim fent feina.

3 comentaris:

Joan Arnera ha dit...

Noi, quina bona jeia, avui. Vols dir que ens hem de felicitar com a país per haver aconseguit quelcom que, en principi, fa un any que ja havíem aconseguit, quelcom que a més és de justícia (i encara queda molt i molt curt), i quelcom que, el mateix ministre Solbes ha dit que sense Estatut hauríem aconseguit igual?
De fet, naturalment tensa raó, i sí que ens podem felicitar... però hem de fer.ho?
Els catalans som la hòstia, això sí. Com és possible que essent una gent tan patètica i trista, encara sobrevivim com a poble? La raó és que som la hòstia. Reconsagrada, és clar.

Anònim ha dit...

M'han tornat el canvi que "suposadament" em pertoca,si hem de felicitar-nos per això, és que som masells

Dessmond ha dit...

Avui ja surt alguna notícia de que l'acord ja ha patit el ribot, moda aquesta tan espanyola. I tan previsible.