El que Deu ha unit

Un servidor no s'ha refiat mai gaire dels flirtejos constants d'UDC amb la idea de trencar CiU i anar per lliure. Més aviat em semblen una operació cosmètica i electoralista. Tant per als uns, que apareixen com a més centrats davant del suposat catalanisme radical que hauria seduït a Artur Mas, com per als altres. Justament perquè així es potencia la idea d'un Mas tan sobiranista que fins i tot posa nerviosos els seus socis.

Però ves a saber, que de més verdes en maduren. L'altra dia en Duran Lleida va sortir amb una metàfora molt ben trobada. Va comparar CiU amb un matrimoni veterà i no gaire ben avingut i va venir a dir que, si no comparteixen un projecte de futur comú, millor separar-se. Que UDC i CDC se separin finalment o que decideixin seguir-se aguantant una temporada (pels votants, que no en tenen cap culpa), no és una cosa que em preocupi gaire. Ja s'ho faran, que són prou grandets. Potser sí que seria bo pel país que CDC es deslliurés del llast filoespanyolista d'en Duran i companyia. Però, al cap i a la fi, el país també és prou gran i s'ha de saber espavilar independentment del que facin els partits.

Sorprèn una mica sentir tot un democristià fent aquests lloances del divorci. Però és que els temps han canviat, i fins i tot els qui santifiquen les festes comprenen que, diguin el que diguin els mossèns, quan dos cònjuges no s'hi avenen és millor deixar-ho córrer. I tan amics. I és que avui en dia, ni els més rosegaaltars defendrien que, (per posar un exemple del tot improbable i exagerat), una dóna a qui el seu marit la maltracta, li pren els diners del sou el dia 1 per gastar-se'ls en vi i només li'n deixa una mica perquè pugui fer la compra i anar tirant, que aquesta pobra senyora no tingui dret a separar-se d'una vegada.

Aquest dret tan fonamental el tenim tots molt clar, pel que es veu. Amb maltractaments entremig o simplement perquè no hi ha un projecte en comú. Tant per a les persones com per als partits. Però no pugem més amunt, perquè els uns segueixen insistint que el nostre destí està lligat (pels segles dels segles i perquè sí) al país veí, i els altres no diuen ni que sí, ni que no, ni tot el contrari, no fos cas que encara emboliquéssim més la troca. Tot plegat, sense deixar de ser els campions del nacionalisme, és clar. I no com aquests altres, que diuen que volen fer no sé què d'un referèndum. Però no n'hem de fer cas, perquè ja sabem tots que són uns traïdors i uns venuts.