Le drapeau catalan

El passat dissabte, el 33 va emetre la final de la Challenge Cup, una de les principals competicions del Rugbi a XIII europeu, entre els anglesos del St. Helens i els catalans del Catalans Dragons, de Perpinyà. Un encert. Però no va emetre la interpretació prèvia d'Els Segadors, per la qual cosa li han caigut pals de tot arreu. És cert que els informatius de TVC estan concebuts en clau espanyola i que cada cop s'hi parla més castellà, però semblava estrany que "la nostra" practiqués una variant tant extrema de l'autoodi. I, en efecte, si fem cas a aquesta notícia, sembla que l'explicació de l'omissió de l'himne és molt més planera. Gràcies a Déu.

També a Radio Catalunya, just a sota, hi havia una altra notícia encara més interessant, també sobre la final de Wembley. En ella, l'autor es felicita de la publicitat que ha representat l'esdeveniment pel rugbi a XIII a la Catalunya Sud, on aquest esport és pràcticament desconegut (i el rugbi a XV, més o menys igual). També lamenta la nul·la repercussió del matx als mitjans francesos, segurament pel fet que hi jugava un equip català i no un de parisenc, posem per cas. I, finalment s'alegrava del fet que a Wembley no s'hi hagués vist cap bandera francesa i sí, en canvi, moltes de catalanes.

El que hagués estat estrany és el contrari. A la Catalunya Nord, de banderes catalanes, no en falten pas. Te les trobes a tot arreu. Qualsevol associació, qualsevol comerç, d'una cotilleria a una línia d'autobusos interurbans, sembla que els falta alguna cosa si no s'adornen amb les quatre barres i l'adjectiu catalan. Fins al punt que un cossí meu d'Elna, quan es va casar a la catedral, van posar una senyera a l'altar. Això sí, la llengua, de parlar-la, ben poca cosa. Fins i tot els propis Catalans Dragons, que tenen la samarreta (i les graderies de l'estadi) quatribarrades i Els Segadors com a himne, tenen també el seu web íntegrament en francès.

A la Catalunya Nord, la situació no dóna per més i s'han de conformar amb aquestes mostres de catalanisme simbòlic. Preocupar-se pels símbols està molt bé. Serveix per reforçar la identitat col·lectiva i és una cosa que fan tots els països amb normalitat. Però, si ens oblidem que el referent real que representen és el que importa de debò, aquí a baix correm el risc d'acabar com els nostres veïns del Nord. Que els saludes dient bon dia i et responen bon jour.

La política, com el futbol

Jordi Pujol no vol ni ha volgut mai la independència de Catalunya. No m'ho invento pas, ho diu molt clarament ell mateix en una entrevista que publicava ahir dimenge l'Avui. "Jo no he advocat per la independència ni ho faig ara". Això és el que diu. Textualment. Més clar, l'aigua. Però encara ha dit més coses. Com ara que està molt preocupat per la "hostilitat" de la societat espanyola respecte a Catalunya i que la culpa és, en bona part, nostra. Per haver-los provocat amb això de l'Estatut i amb el que hem fet "durant els últims tres-quatre anys". Des que ell ja no mana, vaja.

Que Pujol no té res de sobiranista, això ja ho sabíem tots plegats de fa molt de temps. I els dirigents del seu partit (em refereixo als de CDC; dels d'Unió, val més que ni en parlem), tres quarts del mateix. Com es va veure amb l'oferta (demagògica i de calçotada, és cert, però oferta al cap i a la fi) que els van fer des d'ERC, de fer en Mas president si convocava un referèndum per l'autodeterminació, i que CiU, com era de preveure, no es va ni molestar a considerar-la. La cúpula convergent, en general, està molt a gust a Espanya i no els parlis de sortir-se'n. La militància i els votants, això ja és una altra cosa. N'està ple de sobiranistes de debò que, ves a saber per què, encara creuen que són al millor partit possible. No els criticarem pas. També hi ha molts catalanistes de debò ben contents amb el PSC, i a veure qui els convenç del contrari. Deu ser que això de ser d'un partit és com ser d'un equip de futbol, que és per a tota la vida.

Pensi el que pensi la militància, el model de CiU sempre ha estat el mateix. L'anar fent típic dels 23 anys de pujolisme (sobretot, dels darrers), aquell anar negociant els pressupostos any rere any, i alternar les declaracions catalanistes (d'un catalanisme simbòlic) dels dissabtes a Bellaterra amb una molt poca exigència amb els governs de Madrid, no fos cas que es disgustessin. Això, si fa no fa, és el que va venir a dir l'altre dia en Montilla quan va deixar anar allò que CiU, quan estava al poder, estava "obsessionada" pel debat sobre la identitat més que pel debat "sobre el país real". Per dir això li han caigut molts pals. Alguns, ben merescuts, perquè la identitat d'un país (no normal) com el nostre és una qüestió fonamental. Però, deixant de banda la poca traça d'en Montilla a l'hora de parlar en públic, el missatge de fons segueix sent vàlid. Els governs de CiU no es van ocupar com calia de totes aquestes qüestions que ara ens preocupen tant. Com ara el dèficit fiscal, la manca d'inversions i d'infraestructures o la gestió de l'aeroport. O la llengua, que CiU sempre hi legislava amb una excessiva prudència.

Si no ens preocupem d'aquestes qüestions cabdals, si som més aviat tebis en qüestions lingüístiques i si, a sobre, no ens volem separar, què ens queda? Ben poca cosa. Si fa no fa, ens queda un PSC lleugerament més conservador i amb un catalanisme simbòlic més marcat (un alcalde de CiU no hagués sortit mai amb allò del fino i el pescaíto, com l'Hereu a la Fira d'Abril. Hauria pagat la Fira igualment, però s'hauria quedat calladet). Tot plegat, un magre equipatge per anar pel camí de ser un país normal.

Però, per alguna estranya raó (que deu tenir a veure amb allò que dèiem del futbol), si ERC pacta amb el PSC són uns botiflers que ens porten a l'ensulsiada general. I si ho hagués fet amb CiU, en canvi, ara estaríem davant d'una època gloriosa per a Catalunya i, amb una mica de sort, a les mateixes portes de la independència.

La profecia

Com que el cosmopolitisme es cura viatjant, la meva xicota i un servidor vam anar el cap de setmana a La Rioja. A veure la seva família i, no menys important, a atipar-nos de pinxos al mític carrer Laurel de Logronyo. I vet aquí que, en la barra d'un bar de copes d'aquesta bonica ciutat, la profecia de Francesc Pujols que dona títol a aquest humil bloc es va acomplir un cop més.

Concretament quan el propietari del local, després d'una bona estona de sentir parlar un idioma estrany, va venir cap a nosaltres amb un pretext qualsevol i va aprofitar per preguntar-nos d'on érem. Tot va ser dir-li que érem catalans que se li va il·luminar la cara i ràpidament va treure uns gotets i unes ampolles d'aiguardent (blanc i d'herbes). A partir d'aquell moment, aquest simpàtic admirador del nostre país va desatendre completament els seus parroquians i es va passar la resta de la nit donant-nos conversa i convidant-nos a copes diverses. El punt culminant va ser quan, després de fer una encesa defensa del cava català en què mig es va excusar pel boicot de fa uns anys (en nom seu i de tota la DO), es va capficar a obrir una ampolla d'un freixenet que li havien portat nou, a veure que em semblava. Que no era gaire bo, la veritat, però s'agraeix la intenció. No cal dir que, a l'hora de pagar, el preu va ser més aviat simbòlic.

Anècdotes apart, i amb tot pagat o no, és evident que els catalans podem anar amb el cap ben alt pel món i sense avergonyir-nos de res. És a dir, exactament igual que un italià, un noruec o un alemany, només faltaria. I això inclou també a les espanyes, on (com és molt normal) no comparteixen gaire les nostres aspiracions nacionals, però si hi vas sense complexos i sense canviar el discurs et tracten generalment prou bé. És més, encara m'atreviria a dir que ens tenen un cert respecte i una mica d'admiració. Potser precisament, ja veus tu, pel fet de tenir quatre coses una mica clares.

Per això és difícil d'entendre perquè hi ha tants catalans, no pas anònims, sinó gent amb càrrecs, amb influència i amb poder real, obsessionats a fer-s'ho perdonar. Molt sovint, sense necessitat de sortir del país, que encara és més greu.