El mal menor

Després de fitxar el mateix Pizarro que esgrimia la Constitució per no permetre que Endesa la comprés una empresa catalana i de marginar Gallardón, un dels pocs elements més o menys presentables i europeus que els hi quedaven, els del PP segueixen fent una exhibició de centrisme i moderació i ara diuen que volen carregar-se la immersió lingüística. Que és una de les quatre o cinc coses bones que va fer en Pujol quan manava i una de les explicacions de per què, contra tot pronòstic, els catalans encara ens entestem a parlar la nostra llengua. I fins i tot tenim algunes esperances que els nostres descendents també la parlin.

Evidentment, aquesta amenaça del PP no és res més que un brindis al sol per mirar d'esgarrapar un grapat més de vots nacionalistes (nacionalistes espanyols, naturalment). Perquè saben que, en el supòsit que guanyessin les eleccions, que de moment ho tenen magre, segurament haurien de pactar amb CiU o amb el PNB, que hem de suposar que no els deixarien fer segons quines animalades.

Aquesta manera d'actuar d'en Rajoy i companyia, de totes maneres, als catalans ens fa venir la por al cos. I ens fa creure que, tot i que amb els socialistes manant a Madrid ens estan donant molt pel sac, amb el PP l'experiència seria encara més dolorosa. I que, per tant, com a mal menor, hauríem de votar tots en massa la Chacón, per aturar aquests fatxes perillossíssims del PP.

Greu error. Evidentment que, dintre del que hi ha, Catalunya sempre anirà pitjor amb el PP a Madrid. Als socialistes, almenys de moment, no se'ls passaria pel cap de tocar el nostre model d'ensenyament, ni de recórrer l'Estatut davant del Constitucional (retallar-lo, això sí, veus?), ni d'altres bestieses que ha fet i farà el PP. Però el PSC no pot ser, en cap cas, una opció de vot vàlida per als catalans en aquestes eleccions. Per la senzilla raó que, diguin el que diguin, les decisions no les prenen pas íntegrament a Catalunya.

En aquestes eleccions, i d'entre els partits amb representació parlamentària, només hi ha tres opcions vàlides. És cert que CiU es presenta amb un cap de llista inequívocament unionista, del qual val més no perdre el temps parlant-ne. Que ERC té una direcció que actua d'esquena a les bases i que sembla més preocupada per enfortir el PSC que per anar cap a la independència, que és, justament, el que volen els seus votants. I que a ICV s'han convertit en un partit d'esquerres per a la burgesia, cosa que és una perversió del missatge senzillament inacceptable. Però mira, tots tres, almenys, prenen les seves decisions a Catalunya, i no han de donar explicacions a Madrid del que voten els seus diputats al Congrés.

És clar que estarem una mica més tranquils amb Zapatero de president espanyol que amb Rajoy. Però encara estaríem millor si la immensa majoria dels diputats catalans al Congrés fossin d'obediència estrictament catalana i votessin tots a una en les qüestions que ens afecten. Cosa que al 1906 tenien molt clara els nostres rebesavis, però que ara sembla que ens n'hem oblidat.

I que ningú no s'enganyi, perquè la cosa és molt simple. És igual siguis nacionalista, independentista, unionista o, fins i tot, socialista. Mentre el PSC no tingui com a mínim un grup parlamentari propi a Madrid, i mentre aquest grup no voti, quan calgui, en contra dels seus socis del carrer Ferraz, el PSC no pot ser una opció vàlida de vot.