Felicitem-nos

Un parell de dies després del nou acord de finançament, que sembla que (finalment) compleix amb l'Estatut i amb les exigències que havien fet un any enrere els partits catalans i la Cambra de Comerç, m'ha sorprès trobar ben pocs articles d'opinió sobre aquest fet. En diaris de paper, digitals i blocs (especialment en blocs) s'ha passat relativament de puntetes sobre la qüestió, que ha tingut molta menys repercussió que qualsevol anunci d'un futur referèndum o que l'enèsima sortida de to d'en Duran. De fet, diria que ha tingut més repercussió el lamentable to pidolaire del president Montilla dissabte a Gavà que l'acord en sí.

Potser és que el tema no és tan important com sembla, perquè, en realitat, l'únic que ha passat és que el govern espanyol ha complert (finalment) la llei. Però cony, que són 826 milions de més. I d'acord que s'ha de veure si es compleix (sembla que hi clàusules que ho asseguren), però, després de tant de temps queixant-nos (i amb raó) que les inversions no eren el que tocaven, dic jo que ens n'hauríem d'haver alegrat una mica més. Potser el que ha passat, per allò que dèiem fa uns dies de la política i el futbol (i que també comentaven uns dies després per aquí, i molts dies abans, per allà), és que hi ha una certa resistència entre el col·lectiu opinador a parlar bé del Govern, ni tant sols quan l'encerten, i molt menys dels estimats sociates. Com que m'he llevat de bon humor perquè avui tinc festa, des d'aquí proposo una sortida honorable per a tothom: no felicitem al Govern ni als socialistes per aquest acord, felicitem al país. En conjunt

Perquè l'acord l'han tancat el tripartit i ZP, cert. Però no hagués estat possible sense la pressió i la mobilització que ha fet bona part dels catalans (incloent-hi innumerables articles d'opinió) des de fa temps. Des d'abans que s'aprovés l'Estatut, de fet. I és cert que, en última instància, tot plegat és una jugada de Zapatero per conservar els seus 21 diputats catalans al Congrés, que tanta falta li faran. Però, al capdavall, això també és mèrit nostre: a Madrid s'han adonat que no ens poden seguir enganyant (tant) i pretendre que, a sobre, els votem. I, per seguir repartint felicitacions, concedim-li també la seva part a en Mas, que s'ha donat pressa a atorgar-se part del merit de l'acord, perquè no.

Malgrat les nostres baralletes internes (lògiques i, de fet, ben saludables), quan els catalans fem una mica de pinya per algun objectiu comú, normalment ens en sortim. Ara que això de la pasta està més o menys solucionat per als propers anys, hem de seguir endavant, que hi ha més feina a fer. Hi ha uns aeroports que hem de gestionar nosaltres, hi ha unes autopistes que no estaria malament rescatar, hi ha un PIB que s'hauria d'apujar i un corrent de deslocalització que s'ha de combatre d'alguna forma. Hi ha poca música en català i encara menys cinema. Seguim-nos barallant, perquè no, i seguim fent feina.

El que Deu ha unit

Un servidor no s'ha refiat mai gaire dels flirtejos constants d'UDC amb la idea de trencar CiU i anar per lliure. Més aviat em semblen una operació cosmètica i electoralista. Tant per als uns, que apareixen com a més centrats davant del suposat catalanisme radical que hauria seduït a Artur Mas, com per als altres. Justament perquè així es potencia la idea d'un Mas tan sobiranista que fins i tot posa nerviosos els seus socis.

Però ves a saber, que de més verdes en maduren. L'altra dia en Duran Lleida va sortir amb una metàfora molt ben trobada. Va comparar CiU amb un matrimoni veterà i no gaire ben avingut i va venir a dir que, si no comparteixen un projecte de futur comú, millor separar-se. Que UDC i CDC se separin finalment o que decideixin seguir-se aguantant una temporada (pels votants, que no en tenen cap culpa), no és una cosa que em preocupi gaire. Ja s'ho faran, que són prou grandets. Potser sí que seria bo pel país que CDC es deslliurés del llast filoespanyolista d'en Duran i companyia. Però, al cap i a la fi, el país també és prou gran i s'ha de saber espavilar independentment del que facin els partits.

Sorprèn una mica sentir tot un democristià fent aquests lloances del divorci. Però és que els temps han canviat, i fins i tot els qui santifiquen les festes comprenen que, diguin el que diguin els mossèns, quan dos cònjuges no s'hi avenen és millor deixar-ho córrer. I tan amics. I és que avui en dia, ni els més rosegaaltars defendrien que, (per posar un exemple del tot improbable i exagerat), una dóna a qui el seu marit la maltracta, li pren els diners del sou el dia 1 per gastar-se'ls en vi i només li'n deixa una mica perquè pugui fer la compra i anar tirant, que aquesta pobra senyora no tingui dret a separar-se d'una vegada.

Aquest dret tan fonamental el tenim tots molt clar, pel que es veu. Amb maltractaments entremig o simplement perquè no hi ha un projecte en comú. Tant per a les persones com per als partits. Però no pugem més amunt, perquè els uns segueixen insistint que el nostre destí està lligat (pels segles dels segles i perquè sí) al país veí, i els altres no diuen ni que sí, ni que no, ni tot el contrari, no fos cas que encara emboliquéssim més la troca. Tot plegat, sense deixar de ser els campions del nacionalisme, és clar. I no com aquests altres, que diuen que volen fer no sé què d'un referèndum. Però no n'hem de fer cas, perquè ja sabem tots que són uns traïdors i uns venuts.

'Vaya, vaya'

Tot i que ja l'han enllaçat en molts altres llocs, no puc estar-me de recomanar aquesta entrada del bloc de la Carme-Laura Gil sobre la darrera campanya estival de l'Ajuntament de Barcelona, la del anunci del "Vaya, vaya, a Barcelona hi ha sis platges" (en rodona a l'original). Val la pena llegir-lo per l'anàlisi que en fa, precís i punyent. I per la mala llet que s'hi gasta, que també té la seva gràcia.

Per ficar-hi cullerada, diria que el problema real, el que sí que és preocupant de debò, no és tant el lamentable ús de la llengua que ha fet l'Ajuntament en aquesta campanya. Molt pitjor és que el publicista de torn, si hagués volgut fer servir una tornada d'una cançó de l'estiu qualsevol (i de qualsevol estiu) en català, ho hagués tingut molt magre.

La Carme-Laura Gil no és que fos sant de la meva devoció quan era consellera. Més aviat al contrari. Gairebé tot el que llegia d'ella m'irritava força. Bàsicament pel seu, diguem-ne, liberalisme, i per la seva dèria amb les escoles concertades. Ara que ja no s'hi dedica, a manar, i sí a escriure, la llegeixo molt més de gust. I de vegades, com en aquest cas, també la trobo molt encertada.