No han entès res

La direcció d'ERC, tot i la seva contrastada preparació intel·lectual i acadèmica, fa gairebé dos anys que no entenen res de res. O, més ben dit, no han entès una única cosa, però fonamental: que els seus votants no aproven el segon tripartit. El primer, aquest sí que l'aprovaven. Perquè, qui més qui menys, tothom en aquest país estava d'acord que calia un canvi de rumb després de 23 anys de pujolisme, especialment després de les dues últimes legislatures. I perquè Maragall, a la seva manera, representava la part catalanista del PSC. Per això, a les eleccions al Parlament del 2003, ERC encara es va mantenir força bé.

El segon tripartit ja és tota una altra cosa. Després de ser expulsats del Govern a mitja legislatura, i després que Zapatero i els del Baix enviessin Maragall a casa seva, ningú no va entendre perquè ERC va fer com si no hagués passat res i va convertir Montilla en president a canvi de no res. I, si de debò calia manar (per construir la majoria social que ha de dur a la independència des del govern, com diu aquest discurs tan bonic que té la direcció d'ERC) el que era imprescindible era marcar un perfil propi ben clar i aconseguir els màxims avenços en matèria lingüística, autogovern, finançament, i desplegament de l'Estatut. Que, els que no tenim la clarividència estratègica d'en Puigcercós, modestament, creiem que és el que ha de fer un partit independentista quan és al Govern. I, no menys important, vendre aquests avenços com a propis. Cosa que ERC, amb els seus crònics problemes de comunicació, difícilment podia fer.

Perquè, per explicar la desfeta de les darreres eleccions, a tota aquesta cadena d'errors hi hem d'afegir encara una no gens menyspreable influència externa, la de la implacable campanya de descrèdit engegada des de l'entorn convergent. Una campanya adreçada directament i des del primer dia contra ERC, hàbilment executada, com una pluja fina (però ben feta), des de mitjans i opinadors afins (pocs, però d'aquells que creen opinió), i destinada exclusivament a trencar el tripartit pel seu cantó més feble i recuperar el Govern. Peti qui peti. Sense importar que, pel camí, els partits d'obediència catalana poguessin perdre presència en favor del PSC i el PP, com així ha estat.

Molt poc patriòtic, tot plegat, és clar. Però potser la responsabilitat més gran la té la direcció d'ERC, precisament per haver regalat l'argument per a tots aquests atacs.

La importància dels matisos

Com era previsible, els partits d'obediència catalana, en conjunt (CiU ha salvat els mobles pels pèls), han perdut pes en aquestes eleccions davant dels d'àmbit estatal, que han sumat més de dos terços dels diputats catalans. Especialment el PSC, que ha repetit el seu rècord de 25 escons de l'any 82 i ara és, més que mai, el partit hegemònic a Catalunya. Però la paradoxa del cas és que els catalans han votat, més que mai, en clau catalanista.

Des del sobiranisme és habitual dir (com fa sovint l'admiradíssim Joan Arnera, per exemple), que el PSOE i el PP, en la seva política nacional respecte a Catalunya, són exactament el mateix. I és cert, però amb matisos. És cert pel que fa al fons de la qüestió, perquè, arribat el moment, i en qüestions de debò fonamentals, tots dos partits no dubtarien ni un segon a imposar la seva raó d'Estat per entendre's-hi i perjudicar els interessos catalans. Però no és menys cert que amb el PSOE es pot pactar un Estatut (encara que després te'l raspallin), mentre que el PP el que fa és sabotejar-lo al Constitucional. I que els socialistes no juguen la carta de l'anticatalanisme per esgarrapar vots a les espanyes i que, al menys de moment, no es plantegen atacar la nostra política lingüística. Mentre que el PP va deixar ben clara la seva intenció (electoralista, o no) de carregar-se el sistema d'immersió lingüística, que és l'única raó que el català encara no sigui una llengua en vies d'extinció.

Perquè ja sabem que aquí hi ha molt d'autoodi. Però, així i tot, és evident que no ens estimem tan poc com per premiar amb 25 diputats el caos de Rodalies, les apagades de l'estiu, l'adjudicació dels espais a la T-Sud o a la retallada de l'Estatut. Els catalans que han votat ara en massa el PSC i que no ho feien abans, no l'han votat pas perquè siguin una colla de babaus a qui se'ls pot prendre el pèl impunement, ni perquè s'hagin deixat entabanar (bé, una mica sí) per la por al llop pepero. Aquests votants, moderadament catalanistes, són els mateixos que donaven majories absolutes a CiU en temps de Pujol, els mateixos que es declaren "tan catalans com espanyols" a les enquestes i que ja els va bé el nivell d'autogovern que tenim, mentre que ningú no vingui a tocar-nos els nassos i disminuir-lo encara més.

Des del punt de vista sobiranista, és clar, tot plegat és un plantejament de poca volada i un error greu, que l'únic que fa és allunyar el dia que serem un país normal d'una vegada. Però, si algú vol atreure (de debò) aquest votants tèbiament catalanistes a posicions nacionals més clares i més desacomplexades, encara seria un error més gran no prendre nota del missatge d'aquestes eleccions. I, com que aquests catalans que han votat PSC com un sol home, per molt que els ignorem, no s'esvairan pas per art de màgia, caldrà comptar amb ells, també, si volem ser un país normal algun dia.

Sobre el vot en blanc

Aquest matí, mentre esmorzava, m'he endut un ensurt força important. Concretament, al llegir l'article d'en Sala i Martin a La Vanguardia. I no pas perquè deixés anar cap animalada ultraliberal, com seria normal, sinó perquè m'he sorprès estant gairebé del tot a favor del que hi deia. Preocupant.

Però al Cèsar el que és del Cèsar, i encara que sigui de la colla de la FCO i dugui unes americanes horribles, si l'home té raó, té raó. I avui en tenia més que un sant quan deia que ERC, que va ser expulsada humiliantment (recordem-ho) del primer tripartit, no ha dubtat a mantenir el PSC al poder a canvi de pràcticament no-res. Bé, els d'ERC sempre s'hi defensen amb la tesi que s'avança millor cap a la independència des del govern que des de l'oposició. I jo me'ls crec, és clar. Com també crec que aquest gran sacrifici el fan per patriotisme, i no pas perquè els seients del Govern són molt còmodes i costa aixecar-se'n. Però, fins i tot amb tanta bona fe, a ningú no se li escapa (ni al Carod ni al Puigcercós, no crec que se'ls hi escapi) que, amb aquesta estratègia, el que estan aconseguint és engreixar una formació clarament contrària a la sobirania de Catalunya com és el PSC. No està malament, per a uns independentistes.

En Sala i Martin és molt llest perquè és liberal i dóna classes a Amèrica (quan, si sempre és per aquí fent política?). Però molts antics votants d'ERC menys llestos que ell també han arribat a les mateixes conclusions i s'han plantejat molt seriosament canviar de vot aquest diumenge. Què votaran, llavors? Que potser votaran CiU, que a més dels seus abundants antecedents en claudicacions de tota mena, ara té un candidat que, aquesta mateixa tarda, durant el seu acte central de campanya, ha repetit cinc cops en dos minuts l'expressió "el president del Govern" referint-se a Zapatero? Difícilment. Per això ha guanyat força la idea que votar en blanc (o nul, o a RC, que ve a ser el mateix) és la opció més sobiranísticament correcta en aquests moments.

No dic que no. I, si el diumenge el vot en blanc creix de manera apreciable, la minoria hiperpolitizada del país podrà passar-se mesos analitzant el fenomen del dret i del revés en tertúlies, articles i blogs sobiranistes. I podrà treure interessants conclusions sobre el toc d'atenció que (suposadament) això representa per als partits. Però, i la resta, les masses poc concienciades, que amb prou feines voten quan toca i que tendeixen a apuntar-se al cavall guanyador, quina conclusió en trauran quan vegin que a Catalunya només han crescut els partits d'obediència espanyola?

Qüestió de fons

Aquests dies s'ha sabut que un dels diaris més prestigiosos del món (si no el que més), el New York Times, té un pla per reduir personal (i despeses) i acomiadar 100 dels seus 750 redactors. No és que el diari estigui perdent diners, ni molt menys, sinó que aquest any n'han guanyat menys del que pensaven. Només 143 milions de dòlars de res.

A mi em preocupa molt, tot plegat. I no només perquè jo també em guanyi les garrofes ajuntant lletres. Això és irrellevant, perquè la moda del downsizing, com li'n diuen, s'està imposant arreu del món com una plaga bíblica, i tant se val que treballis en un banc, en un despatx d'advocats o en una fàbrica de coixinets metàl·lics, que al final t'afectarà d'una manera o una altra.

El més curiós del cas és que la direcció de l'empresa editora està més aviat en contra d'aquesta reducció de plantilla, perquè considera que, amb menys mà d'obra, es perdrà qualitat i al diari li costarà més augmentar les vendes en un futur. Mal va qui no pensa per l'endemà, que diuen. Però tant li fot, i s'ha imposat el criteri de dos fons d'inversions que controlen part del capital, que el que volen és augmentar el valor de les accions, polir-se-les després i ja te les compondràs. Perquè aquest és, justament, el seu model de negoci.

O sigui que, si algun dia voleu contractar un fons de pensions (per si un cas, que diuen que la Seguretat Social farà un pet un dia o un altre) doncs endavant. Però penseu-hi abans, només un segon, perquè podríeu estar contribuint que, d'aquí uns quants anys, us acomiadin amablement. Perquè algú haurà decidit que cal fer servir els vostres estalvis per apujar artificialment d'una dècima el valor d'unes accions. I els amics ultraliberals que venen alegrement doctrina com si fos ciència empírica, que s'ho pensin més encara.

El mal menor

Després de fitxar el mateix Pizarro que esgrimia la Constitució per no permetre que Endesa la comprés una empresa catalana i de marginar Gallardón, un dels pocs elements més o menys presentables i europeus que els hi quedaven, els del PP segueixen fent una exhibició de centrisme i moderació i ara diuen que volen carregar-se la immersió lingüística. Que és una de les quatre o cinc coses bones que va fer en Pujol quan manava i una de les explicacions de per què, contra tot pronòstic, els catalans encara ens entestem a parlar la nostra llengua. I fins i tot tenim algunes esperances que els nostres descendents també la parlin.

Evidentment, aquesta amenaça del PP no és res més que un brindis al sol per mirar d'esgarrapar un grapat més de vots nacionalistes (nacionalistes espanyols, naturalment). Perquè saben que, en el supòsit que guanyessin les eleccions, que de moment ho tenen magre, segurament haurien de pactar amb CiU o amb el PNB, que hem de suposar que no els deixarien fer segons quines animalades.

Aquesta manera d'actuar d'en Rajoy i companyia, de totes maneres, als catalans ens fa venir la por al cos. I ens fa creure que, tot i que amb els socialistes manant a Madrid ens estan donant molt pel sac, amb el PP l'experiència seria encara més dolorosa. I que, per tant, com a mal menor, hauríem de votar tots en massa la Chacón, per aturar aquests fatxes perillossíssims del PP.

Greu error. Evidentment que, dintre del que hi ha, Catalunya sempre anirà pitjor amb el PP a Madrid. Als socialistes, almenys de moment, no se'ls passaria pel cap de tocar el nostre model d'ensenyament, ni de recórrer l'Estatut davant del Constitucional (retallar-lo, això sí, veus?), ni d'altres bestieses que ha fet i farà el PP. Però el PSC no pot ser, en cap cas, una opció de vot vàlida per als catalans en aquestes eleccions. Per la senzilla raó que, diguin el que diguin, les decisions no les prenen pas íntegrament a Catalunya.

En aquestes eleccions, i d'entre els partits amb representació parlamentària, només hi ha tres opcions vàlides. És cert que CiU es presenta amb un cap de llista inequívocament unionista, del qual val més no perdre el temps parlant-ne. Que ERC té una direcció que actua d'esquena a les bases i que sembla més preocupada per enfortir el PSC que per anar cap a la independència, que és, justament, el que volen els seus votants. I que a ICV s'han convertit en un partit d'esquerres per a la burgesia, cosa que és una perversió del missatge senzillament inacceptable. Però mira, tots tres, almenys, prenen les seves decisions a Catalunya, i no han de donar explicacions a Madrid del que voten els seus diputats al Congrés.

És clar que estarem una mica més tranquils amb Zapatero de president espanyol que amb Rajoy. Però encara estaríem millor si la immensa majoria dels diputats catalans al Congrés fossin d'obediència estrictament catalana i votessin tots a una en les qüestions que ens afecten. Cosa que al 1906 tenien molt clara els nostres rebesavis, però que ara sembla que ens n'hem oblidat.

I que ningú no s'enganyi, perquè la cosa és molt simple. És igual siguis nacionalista, independentista, unionista o, fins i tot, socialista. Mentre el PSC no tingui com a mínim un grup parlamentari propi a Madrid, i mentre aquest grup no voti, quan calgui, en contra dels seus socis del carrer Ferraz, el PSC no pot ser una opció vàlida de vot.

'Pero mira como beben'

Aprofitant que tenia festa i que dissabte em van tocar 100 euros a la rifa de Nadal, aquesta tarda l'he dedicat al consumisme més, diguem-ne, eixelebrat. I, com cada any en aquesta data, m'he tornat a sorprendre de la quantitat de comerços que tanquen a mitja tarda (o, directament, ja no obren) perquè han de preparar el sopar de Nadal. Sorprèn, perquè els catalans, almenys durant el darrer segle, poc que sopem, la nit de Nadal. I, per tant, hi ha ben poca cosa per preparar. Tot i que això canvia a cada família, la tradició diu que avui se sopa més o menys com sempre (potser amb algun petit caprici), es va a la Missa del Gall i, encabat, es fa un ressopó, ja de matinada, amb torrons, neules, carquinyolis o el que sigui. I, a casa, com que mon pare és d'aquells vells anticlericals de tota la vida (gràcies a Déu), fins i tot la missa que ens estalviem.

Diguin el que diguin les nostres tradicions, cada any et trobes més botigues tancades el dia 24 a la tarda i més amics i companys de feina que, la setmana abans, comenten com s'atiparan d'allò més amb el sopar de la Nochebuena. Que és una altra bonica tradició introduïda al nostre país per les successives onades d'immigrants espanyols del segle XX. I que darrerament s'hi està implantant cada cop més, perquè els darrers nouvinguts, tant d'Amèrica Llatina com de l'Est d'Europa, també fan la festa grossa aquesta nit. Que a Catalunya la gent s'afarti la nit del 24 o el migdia del 25, que mengi pollastre farcit o gambes a la planxa, per al país i el seu futur, és ben indiferent. Però, tot plegat, no és només una anècdota. És un símptoma. Ara passa amb el Nadal, l'endemà passarà amb la llengua. I l'últim, que apagui el llum.

En la primera escena de El declivi de l'imperi americà, que no és pas cap obra mestra, però que a mi sempre m'ha agradat molt, hi surt un professor dient una gran veritat als seus alumnes. Que en història només hi ha tres coses importants: el nombre, el nombre i, finalment, el nombre. I que per això els negres de Sud-àfrica acabarien guanyant i els dels EUA, en canvi, ho tenien pelut. No sé si li va agradar tant la pel·lícula com a mi, però el president Pujol, això de la demografia ho tenia molt clar. I també tenia una estratègia clara i contundent al respecte: que els catalans tinguéssim tots tres fills.

N'hi ha altres camins, però. La meva àvia, que era analfabeta i mai no va aprendre a parlar en català (ni tant sols en castellà estàndard, de fet), sí que va veure clares quatre coses només arribar a Catalunya. I per això ens convidava a tota la família a menjar una au al forn el 25 i a canelons el 26. I per això, ara mateix la seva filla està tallant uns torrons i alguna altra fotesa per a aquesta nit, i demà hauré de matinar per ajudar-la amb l'escudella. Sembla evident que afavorir la integració és molt més efectiu (i practicable) que la reproducció massiva que propugnava en Pujol. Però, errònia o no, era una estratègia. Ara no en tenim cap, els immigrants, si s'integren, ho fan com a espanyols, i a ningú no sembla importar-li el més mínim. I qui dia passa, any empeny, fins a l'ensulsiada final.

Qüestió de símbols

L'Institut Català de les Dones s'ha gastat la bonica quantitat de 900.000 euros en una campanya per prevenir la violència masclista entre els joves. O, com diu la pròpia institució en un català molt més planer i més entenedor, per "fer arribar a la població jove i adolescent de Catalunya missatges que els puguin ajudar a detectar i allunyar-se de conductes de domini, possessió, control i agressivitat, que poden aparèixer en les primeres relacions sentimentals i que són naturalitzades a la nostra societat com a inherents a les relacions entre dones i homes".

Una iniciativa molt lloable. Aquestes coses, com abans es previnguin, millor. Per tal que el missatge arribi al seu target, l'ICD ha preparat un espot de televisió, una falca de ràdio i tres cartells que intenten adoptar un estil juvenil, però sense caure en tòpics i procurant tractar els joves com a éssers més o menys intel·ligents. Fins aquí, tot perfecte.

El que passa és que, potser per aquestes mateixes ànsies de semblar moderns i juvenils, a una de les noies de l'anunci li han fet dur un collar de gos al coll. Una mena de penjoll que, si no ha canviat la moda en els darrers cinc minuts, diria que no és pas gaire habitual entre la canalla. Els collars de gos, de fet, només són extremadament populars en dos col·lectius (humans) ben diferents. Per una banda, entre els punkis, que ara fa exactament 20 anys, i per allò de provocar, van començar a passejar-se ben cofois pels carrers de Londres adornats d'aquesta forma. Per l'altra, aquesta mena de collars també estan molt sol·licitats entre els aficionats al sadomaso, la dominació, el BDSM, o digueu-li com vulgueu, pels quals és un símbol inequívoc de submissió (i fins i tot, d'esclavitud) d'aquell qui el porta. Com que la noia en qüestió, més que una punki a punt de destapar xibeques, el que recorda és a una de les cantants de Macedònia, en el seu cas potser ens hauríem d'inclinar per la segona opció.

No passa res. Tothom es diverteix com pot i aquí pau i després glòria. Però sorprèn una mica que, en un text on el concepte de llibertat és repeteix fins a cinc vegades, la simbologia ens apunti tant poderosament cap a la submissió. I encara sorprèn més venint com ve d'una institució tan hàbil a l'hora d'interpretar la iconografia d'altri, i capaç de veure violacions múltiples i d'altres barrabassades allà on molta gent, per molt que hi miri, no hi veu res de res.