Que s'ha engreixat la Terribas?

Fins fa ben pocs dies (ara ja l'han canviat) es podia veure a les nostres televisions un curiós anunci de la sidra irlandesa Magners. Curiós, no pas pel seu contingut, bastant convencional. Més aviat perquè gairebé tots hi veiem les figures allargades, com en un quadro del Greco. La raó és que l'anunci en qüestió s'emetia en format panoràmic, 16/9, per les cadenes tradicionals, que (encara) emeten tots els seus programes en el típic format quadrat 4/3.

A primera vista, això podria semblar una gran relliscada de l'agència de publicitat encarregada del cas. De no ser, és clar, que els creatius de l'assumpte, en un atac de genialitat, decidissin emetre el seu anunci en aquest format amb tota la intenció, perquè el gaudissin en tot el seu esplendor i en les proporcions correctes els feliços posseïdors d'una tele panoràmica. Que, se suposa, deuen formar part d'aquest fantasmagòric sector de consumidors, el dels joves (segurament urbans) moderns i amb un cert poder adquisitiu, a qui tots els productes de consum diuen dirigir-se.

El problema és que, precisament perquè cap cadena de televisió tradicional emet en format panoràmic, és lògic pensar que qui estigui veient TV3 o Telecinco en el seu flamant aparell panoràmic el tindrà correctament configurat per al format 4/3. Amb la qual cosa, la hipòtesi de la relliscada monumental torna a guanyar consistència. Però els publicistes són genis per naturalesa (o per causa química) i tot el que fan té una explicació. Deuen haver detectat (ja sigui en un bar, veient un partit del Barça en Pay per view o a casa d'un amic també jove i urbà) el curiós fenomen pel qual 9 de cada deu dels propietaris d'una d'aquestes teles panoràmiques, que els han costat una pasta, no s'han parat a pensar en aquestes minúcies i ni s'estranyen de veure que, de sobte, tots els presentadors dels informatius semblen escultures d'en Botero.

El mem

Això dels mems que corren per Internet, no sé fins a quin punt aporta alguna cosa. Però no fa mal a ningú. I a més, si et conviden des d'aquí a fer-ne circular un, qui s'hi podria negar?

Recomana'm un bloc en català: El Galliner de l'Alguer de Paolo
No és dels millors ni dels més ben escrits. Ni tant sols està actualitzat. Però el porta un alguerès que diu quatre veritats desacomplexades sobre la nostra llengua que haurien de fer posar-se vermell a més d'un mandarí.

Recomana’m un bloc en un altre idioma: Fogonazos
D'on treu aquest senyor tantes històries inversemblants? Imprescindible

Recomana’m un post interessant: Sirventès (doble) en prosa
Un bonic exemple de com dir el nom del porc (per part de tots dos) amb contundència, elegància i poques paraules (l'un més que l'altre). El massatge citat s'ha perdut al ciberespai, però crec recordar que, més que massatge, semblava una succió.

Recomana’m un Web: Think Geek
Una bonica col·lecció d'andròmines inútils. És clar que, si tingués quartos de sobres, me les comprava totes

Recomana’m una eina d’internet: Biblija
El meu cool hunter de capçalera m'ha assegurat que la penúltima tendència de moda és el coneixement de les Escriptures. O fer-ho veure. I per a aquest darrer propòsit, aquesta pàgina és utilíssima. Per exemple: que no te'n recordes de quin és el passatge evangèlic que menys llegeixen els democratacristians, i encara menys els cristians liberals i neocons? Doncs busques un parell de paraules clau, et voilà:

Mt 19,24

Recomana'm un video/Recomana'm un audio: How we used to Live
I a més, amb la lletra.

Ecologistes de paraula

Avui hem suat la samarreta a la feina. Literalment, perquè s’ha espatllat l’aire condicionat i l’edifici d’oficines on treballo (com el 90 per cent dels que hi ha al país) és un cub d’acer i vidre sense finestres, a ple sol. Cosa que potser és una bona idea a Estocolm, o fins i tot a la City de Londres, per allò d’estalviar en calefacció. Però que en les nostres latituds és un atemptat al seny i al més elemental ecologisme.

Fa ja unes quantes dècades que es parla d’ecologisme. Cada cop més, fins al punt que els partits ecologistes estan en vies de desaparició, perquè l’ecologisme ha entrat en l’agenda dels governs i dels partits majoritaris i qui més qui menys s’adorna amb el verd en les seves sigles o obre un departament o un ministeri de Medi Ambient. Fins i tot l’exvicepresident del país més contaminant del planeta s’ha reconvertit en apòstol de l’ecologisme i en fa bandera (i negoci). És clar que, com passa sovint, com més se’n parla del que sigui, menys se’n fa. Només uns quants anys enrere, quan la preocupació general pel medi ambient era molt menor, les ampolles de vidre de les begudes no s’havien de reciclar perquè eren totes reutilitzables, la gent anava al forn amb la seva pròpia bossa del pa (de roba) i als llocs de treball, als bars i als restaurants, a l’estiu, ens refrescàvem deixant entrar l’aire del carrer i no pas gastant electricitat.

Després d'estar suant com un porc tot el sant dia, i per acabar-ho d'adobar, un servidor gairebé agafa una galipàndria a l'autobús. Es pot admetre que els empresaris grans i petits del món occidental s’hagin tornat bojos tots plegats i prefereixin llençar els diners en la factura de la llum abans que obrir una finestra. Però, tenint en compte com en són d’ecologistes els nostres governants, cal que al transport públic es faci exactament el mateix?

L'impecable discurs de Ciutadans

Tot el discurs de Ciutadans-Partido de la Ciudadanía es basa en una gran mentida, en la idea que el castellà està perseguit a Catalunya. És una mentida tant evident que gairebé no cal ni perdre temps donant-hi voltes. Però també és un discurs molt hàbil i molt difícil de rebatre.

Si un marcià es teletransportés aquí a baix un parell de dies, potser tornaria al seu planeta amb la conclusió que la llengua de Catalunya és el castellà. Perquè en aquest país es pot viure en castellà les 24 hores del dia sense massa problemes. Amb les molt concretes excepcions de l'ensenyament a primària i d'aspectes tant formals com la retolació de les botigues, la comunicació institucional i poca cosa més. Que són precisament les qüestions que el partit de Rivera i companyia ataca sistemàticament. Amb gran habilitat per la seva part i amb un discurs fals, però formalment impecable. Perquè si bé qualsevol que tingui dos dits de front se n'adona que la immersió lingüística és imprescindible per evitar la creació de dues comunitats separades per la llengua (i, mig termini, per evitar la desaparició del català), no és menys cert que les llei del país diuen ben clar que totes dues llengües són oficials i que els catalans tenen el mateix dret d'usar una i l'altra.

D'aquí a fer-se un bonic ideari (aparentment) no nacionalista, que demana l'estricte bilingüisme i la neutralitat de l'administració en qüestions lingüístiques només hi ha un petit pas. Si fins ara ningú no l'havia donat i no havia sorgit un partit com Ciutadans és per pura casualitat. I perquè existia un consens tàcit (i ben fràgil, com s'ha vist) entre totes les forces polítiques, PP català inclòs, que consagrava el model lingüístic vigent des de fa un quart de segle. Potser a canvi de no anar més enllà en d'altres reivindicacions.

El discurs de Ciutadans, minoritari però molt sorollós, ataca la mateixa línia de flotació del futur del català: és la llengua feble del país, però qualsevol tímid intent de protegir-la ens converteix automàticament en bruts i irracionals nacionalistes que no respecten la llibertat personal. Si Martí l'Humà hagués tingut millor gens, i els seus fills més bona salut, ara no estaríem perdent el temps (ni l'energia) en aquestes discussions bizantines, l'idioma oficial seria l'idioma propi del país i ni als menys nacionalistes els hi passaria pel cap discutir-ho. El passat ja no es pot canviar, però el futur. és clar, nomes depèn de nosaltres.

La victòria del populisme

Tot i que encara falta la segona volta, ja es pot avançar que el guanyador de les eleccions franceses serà Jean Marie Le Pen. Aquesta afirmació pot semblar una boutade. I ho és, però no del tot. A primera vista pot semblar que, com han interpretat alguns, l'autèntic derrotat de les presidencials franceses sigui, precisament, Le Pen i el seu Front Nacional, que ha perdut bona part del vot que fa cinc anys el va fer passar a la segona ronda. Potser sí. Però fixem-nos també en com el populisme lepenià ha impregnat el discurs dels candidats majoritaris. De tots, perquè fins i tot Royal exhortava fa poc els francesos a penjar la tricolor al menjador i no se li queia la cara de vergonya. Però molt especialment de Sarkozy, que des dels inicis de la seva llarga cursa cap a l'Elisi ha intentat robar-li terreny a la ultradreta fent de l'autoritat, la seguretat i el control de la immigració els principals arguments del seu programa. I no li ha anat pas malament.

El discurs populista dóna cada cop més vots als qui el practiquen. I al tanto, que això no passa només a França. També entre nosaltres es dóna el curiós fenomen que les classes baixes voten ara a la dreta. Potser perquè, per allò de la llei del pèndol, ara toca que el pensament dretà (i perdó per la paradoxa) domini la cosmovisió d'Occident. Potser perquè la desindustrialització i la deslocalització d'empreses han deixat a la cuneta i sense perspectives de futur bona part de la classe treballadora europea, que està disposada a acceptar qualsevol solució màgica. Com ara expulsar els immigrants, que es veu que són els autèntics culpables de tot plegat.

Però potser també és l'esquerra qui té una bona part de responsabilitat. Perquè mai no ha tingut un discurs articulat sobre la immigració que anés més enllà d'un confús multiculturalisme. Perquè encara que el treballador autòcton no llegeixi les pàgines d'economia dels diaris, tampoc no és tan tonto i sempre ha intuït que, a més mà d'obra disponible, menys sou. I des de l'esquerra no ha hagut ningú, en els darrers deu o quinze anys, que li oferís una explicació raonable al respecte. I ja se sap, si a casa no et donen el que et fa falta...

Publicat a eldebat.cat

Al cinema, en castellà

El Govern va anunciar l'altra dia que dedicarà una sèrie de milions per doblar pel·lícules al català. O sigui, que les poques, poquíssimes produccions que s'estrenen en català a Catalunya (l'any 2006, només un 2,6 per cent, és a dir, 22 títols; la pràctica totalitat dels quals estaven dirigits a un públic infantil) les paguem de la nostra butxaca. Perquè si no, les distribuïdores ni s'ho plantejarien.

Si bé en d'altres aspectes de la cultura la situació del català és més o menys acceptable, amb tots els matisos que hi vulguem posar, en això del cinema la cosa fa la mateixa pena de sempre. A les multinacionals, que lògicament només pensen en el seu compte de resultats, el debat sobre la mort de la llengua els importa ben poc. I si la gent ja s'ha acostumat a anar al cinema en castellà, vés per què s'haurien de complicar la vida. Davant d'aquesta innegable realitat, la nostra resposta ha estat la de sempre: negociar molt i, al final, acabar pagant.

Fa cosa de deu anys, però, semblava que això podia canviar. L'executiu convergent d'aleshores va tenir un inesperat atac de bon govern quan preparava la llei del Català i es va plantejar molt seriosament d'incloure una quota lingüística per al cinema. Que, lamentablement, es va tirar enrere a la que les distribuïdores nordamericanes van pressionar una mica amb dos arguments que van acollonir molt. Les més agressives (Disney, concretament) amenaçaven de no estrenar a Catalunya. La resta van dir que, si les obligaven a fer servir el català, subtitularien en comptes de doblar. El primer argument era un farol que no s'ho creien ells mateixos ni borratxos. Per allò que hem dit abans del compte de resultats, evidentment. El segon, en canvi, era molt més creïble i feia molta més por. El que temia el Govern era una situació en què les grans superproduccions nordamericanes s'estrenessin doblades al castellà en unes sales i subtitulades en català en d'altres. I que, com que se suposa que el públic plebeu prefereix no llegir al cinema, les versions castellanes guanyarien per golejada a la taquilla. Amb gran vergonya nacional i grans riallades dels tertulians madrilenys.

Potser sí. O potser no, que la gent és més llesta del que sembla. En tot cas, 10 anys després resulta que només tenim, entre versions originals, doblades i subtitulades, un patètic 2,6% d'estrenes en català. Potser els nostres governs haurien de tenir una més d'ambició i una mica menys de tendència al vol gallinaci, d'una vegada per totes.

Publicat a eldebat.cat

La bossa del pa i la doctrina neoliberal

Fins fa no gaires anys, com que als forns no donaven bosses de plàstic, quan la gent hi anava duia sempre una bossa de roba específica per a posar-hi les barres i els panets. La bossa de pa de tota la vida, vaja. I, ja un cop a casa, el pa es guardava en aquesta mateixa bossa, on es conservava cruixent i en bones condicions fins a l'endemà. Però vet aquí que, a partir d'un cert moment, forns i ciutadans van començar a fer servir bosses de plàstic. Fins i tot per guardar el pa a casa. Cosa que, a més de ser molt poc ecològica, fa que en menys de dues hores el pa agafi una consistència com de xiclet francament desagradable. Per què es va abandonar una solució tradicional i que funcionava de tota la vida per una altra que només té inconvenients? Potser per una raó tan poderosa com que tothom ho feia, era més modern i així, com qui no vol la cosa, es va decidir que les bosses del pa de roba eren cosa del passat.

També fins fa no gaires anys, el estats d'Europa Occidental tenien en mans públiques la major part dels subministraments que ara en diuen estratègics: energia, comunicacions, transports ferroviari i poca cosa més. Una solució que, tenint en compte que el continent venia d'un dels seus períodes més llargs de benestar, no deuria ser pas tan dolenta. Però a partir d'un cert moment, els governs van començar a desprendre's del seu patrimoni. En ocasions, molt per sota del preu de mercat.

Els motius d'aquesta canvi radical són diversos. En principi, la teoria diu que així es fomenta la competència, que hauria d'incentivar les rebaixes de preus i la innovació tecnològica. Tot i que, en la pràctica, el consumidor ni s'hagi assabentat i tot i que les empreses privatitzades es dediquin a maximitzar el benefici per la via més fàcil, la de reduir les inversions. I, també en teoria, se suposa que les empreses privades estan més ben gestionades, cosa que no deixa de ser un dogma de fe molt poc científic. En realitat, un sospita que el motiu principal de tot plegat és que tothom ho fa, que és el futur, i que ara la moda és dir que un sector públic fort és una cosa obsoleta. Ho diu la doctrina, no cal pensar-hi més.

És clar que la doctrina pot variar i els savis econòmics (que fa unes dècades tenien uns dogmes ben diferents) també poden canviar d'opinió qualsevol dia. De la mateixa forma que ara hi ha qui s'ha adonat que les bosses de pa de tota la vida són més eficients que les de plàstic per guardar-hi el pa i, de propina, més sostenibles. El problema és que, mentre que fer una campanya per convèncer els veïns de fer servir una bossa o una altra és una cosa ben fàcil, renacionalitzar una empresa privatitzada, en canvi, només es pot fer amb molt diner públic pel mig. O amb molts pebrots. I d'una forma o l'altre, al final acaba sortint per un ull de la cara.

Publicat a eldebat.cat