Felicitem-nos

Un parell de dies després del nou acord de finançament, que sembla que (finalment) compleix amb l'Estatut i amb les exigències que havien fet un any enrere els partits catalans i la Cambra de Comerç, m'ha sorprès trobar ben pocs articles d'opinió sobre aquest fet. En diaris de paper, digitals i blocs (especialment en blocs) s'ha passat relativament de puntetes sobre la qüestió, que ha tingut molta menys repercussió que qualsevol anunci d'un futur referèndum o que l'enèsima sortida de to d'en Duran. De fet, diria que ha tingut més repercussió el lamentable to pidolaire del president Montilla dissabte a Gavà que l'acord en sí.

Potser és que el tema no és tan important com sembla, perquè, en realitat, l'únic que ha passat és que el govern espanyol ha complert (finalment) la llei. Però cony, que són 826 milions de més. I d'acord que s'ha de veure si es compleix (sembla que hi clàusules que ho asseguren), però, després de tant de temps queixant-nos (i amb raó) que les inversions no eren el que tocaven, dic jo que ens n'hauríem d'haver alegrat una mica més. Potser el que ha passat, per allò que dèiem fa uns dies de la política i el futbol (i que també comentaven uns dies després per aquí, i molts dies abans, per allà), és que hi ha una certa resistència entre el col·lectiu opinador a parlar bé del Govern, ni tant sols quan l'encerten, i molt menys dels estimats sociates. Com que m'he llevat de bon humor perquè avui tinc festa, des d'aquí proposo una sortida honorable per a tothom: no felicitem al Govern ni als socialistes per aquest acord, felicitem al país. En conjunt

Perquè l'acord l'han tancat el tripartit i ZP, cert. Però no hagués estat possible sense la pressió i la mobilització que ha fet bona part dels catalans (incloent-hi innumerables articles d'opinió) des de fa temps. Des d'abans que s'aprovés l'Estatut, de fet. I és cert que, en última instància, tot plegat és una jugada de Zapatero per conservar els seus 21 diputats catalans al Congrés, que tanta falta li faran. Però, al capdavall, això també és mèrit nostre: a Madrid s'han adonat que no ens poden seguir enganyant (tant) i pretendre que, a sobre, els votem. I, per seguir repartint felicitacions, concedim-li també la seva part a en Mas, que s'ha donat pressa a atorgar-se part del merit de l'acord, perquè no.

Malgrat les nostres baralletes internes (lògiques i, de fet, ben saludables), quan els catalans fem una mica de pinya per algun objectiu comú, normalment ens en sortim. Ara que això de la pasta està més o menys solucionat per als propers anys, hem de seguir endavant, que hi ha més feina a fer. Hi ha uns aeroports que hem de gestionar nosaltres, hi ha unes autopistes que no estaria malament rescatar, hi ha un PIB que s'hauria d'apujar i un corrent de deslocalització que s'ha de combatre d'alguna forma. Hi ha poca música en català i encara menys cinema. Seguim-nos barallant, perquè no, i seguim fent feina.

El que Deu ha unit

Un servidor no s'ha refiat mai gaire dels flirtejos constants d'UDC amb la idea de trencar CiU i anar per lliure. Més aviat em semblen una operació cosmètica i electoralista. Tant per als uns, que apareixen com a més centrats davant del suposat catalanisme radical que hauria seduït a Artur Mas, com per als altres. Justament perquè així es potencia la idea d'un Mas tan sobiranista que fins i tot posa nerviosos els seus socis.

Però ves a saber, que de més verdes en maduren. L'altra dia en Duran Lleida va sortir amb una metàfora molt ben trobada. Va comparar CiU amb un matrimoni veterà i no gaire ben avingut i va venir a dir que, si no comparteixen un projecte de futur comú, millor separar-se. Que UDC i CDC se separin finalment o que decideixin seguir-se aguantant una temporada (pels votants, que no en tenen cap culpa), no és una cosa que em preocupi gaire. Ja s'ho faran, que són prou grandets. Potser sí que seria bo pel país que CDC es deslliurés del llast filoespanyolista d'en Duran i companyia. Però, al cap i a la fi, el país també és prou gran i s'ha de saber espavilar independentment del que facin els partits.

Sorprèn una mica sentir tot un democristià fent aquests lloances del divorci. Però és que els temps han canviat, i fins i tot els qui santifiquen les festes comprenen que, diguin el que diguin els mossèns, quan dos cònjuges no s'hi avenen és millor deixar-ho córrer. I tan amics. I és que avui en dia, ni els més rosegaaltars defendrien que, (per posar un exemple del tot improbable i exagerat), una dóna a qui el seu marit la maltracta, li pren els diners del sou el dia 1 per gastar-se'ls en vi i només li'n deixa una mica perquè pugui fer la compra i anar tirant, que aquesta pobra senyora no tingui dret a separar-se d'una vegada.

Aquest dret tan fonamental el tenim tots molt clar, pel que es veu. Amb maltractaments entremig o simplement perquè no hi ha un projecte en comú. Tant per a les persones com per als partits. Però no pugem més amunt, perquè els uns segueixen insistint que el nostre destí està lligat (pels segles dels segles i perquè sí) al país veí, i els altres no diuen ni que sí, ni que no, ni tot el contrari, no fos cas que encara emboliquéssim més la troca. Tot plegat, sense deixar de ser els campions del nacionalisme, és clar. I no com aquests altres, que diuen que volen fer no sé què d'un referèndum. Però no n'hem de fer cas, perquè ja sabem tots que són uns traïdors i uns venuts.

'Vaya, vaya'

Tot i que ja l'han enllaçat en molts altres llocs, no puc estar-me de recomanar aquesta entrada del bloc de la Carme-Laura Gil sobre la darrera campanya estival de l'Ajuntament de Barcelona, la del anunci del "Vaya, vaya, a Barcelona hi ha sis platges" (en rodona a l'original). Val la pena llegir-lo per l'anàlisi que en fa, precís i punyent. I per la mala llet que s'hi gasta, que també té la seva gràcia.

Per ficar-hi cullerada, diria que el problema real, el que sí que és preocupant de debò, no és tant el lamentable ús de la llengua que ha fet l'Ajuntament en aquesta campanya. Molt pitjor és que el publicista de torn, si hagués volgut fer servir una tornada d'una cançó de l'estiu qualsevol (i de qualsevol estiu) en català, ho hagués tingut molt magre.

La Carme-Laura Gil no és que fos sant de la meva devoció quan era consellera. Més aviat al contrari. Gairebé tot el que llegia d'ella m'irritava força. Bàsicament pel seu, diguem-ne, liberalisme, i per la seva dèria amb les escoles concertades. Ara que ja no s'hi dedica, a manar, i sí a escriure, la llegeixo molt més de gust. I de vegades, com en aquest cas, també la trobo molt encertada.

Le drapeau catalan

El passat dissabte, el 33 va emetre la final de la Challenge Cup, una de les principals competicions del Rugbi a XIII europeu, entre els anglesos del St. Helens i els catalans del Catalans Dragons, de Perpinyà. Un encert. Però no va emetre la interpretació prèvia d'Els Segadors, per la qual cosa li han caigut pals de tot arreu. És cert que els informatius de TVC estan concebuts en clau espanyola i que cada cop s'hi parla més castellà, però semblava estrany que "la nostra" practiqués una variant tant extrema de l'autoodi. I, en efecte, si fem cas a aquesta notícia, sembla que l'explicació de l'omissió de l'himne és molt més planera. Gràcies a Déu.

També a Radio Catalunya, just a sota, hi havia una altra notícia encara més interessant, també sobre la final de Wembley. En ella, l'autor es felicita de la publicitat que ha representat l'esdeveniment pel rugbi a XIII a la Catalunya Sud, on aquest esport és pràcticament desconegut (i el rugbi a XV, més o menys igual). També lamenta la nul·la repercussió del matx als mitjans francesos, segurament pel fet que hi jugava un equip català i no un de parisenc, posem per cas. I, finalment s'alegrava del fet que a Wembley no s'hi hagués vist cap bandera francesa i sí, en canvi, moltes de catalanes.

El que hagués estat estrany és el contrari. A la Catalunya Nord, de banderes catalanes, no en falten pas. Te les trobes a tot arreu. Qualsevol associació, qualsevol comerç, d'una cotilleria a una línia d'autobusos interurbans, sembla que els falta alguna cosa si no s'adornen amb les quatre barres i l'adjectiu catalan. Fins al punt que un cossí meu d'Elna, quan es va casar a la catedral, van posar una senyera a l'altar. Això sí, la llengua, de parlar-la, ben poca cosa. Fins i tot els propis Catalans Dragons, que tenen la samarreta (i les graderies de l'estadi) quatribarrades i Els Segadors com a himne, tenen també el seu web íntegrament en francès.

A la Catalunya Nord, la situació no dóna per més i s'han de conformar amb aquestes mostres de catalanisme simbòlic. Preocupar-se pels símbols està molt bé. Serveix per reforçar la identitat col·lectiva i és una cosa que fan tots els països amb normalitat. Però, si ens oblidem que el referent real que representen és el que importa de debò, aquí a baix correm el risc d'acabar com els nostres veïns del Nord. Que els saludes dient bon dia i et responen bon jour.

La política, com el futbol

Jordi Pujol no vol ni ha volgut mai la independència de Catalunya. No m'ho invento pas, ho diu molt clarament ell mateix en una entrevista que publicava ahir dimenge l'Avui. "Jo no he advocat per la independència ni ho faig ara". Això és el que diu. Textualment. Més clar, l'aigua. Però encara ha dit més coses. Com ara que està molt preocupat per la "hostilitat" de la societat espanyola respecte a Catalunya i que la culpa és, en bona part, nostra. Per haver-los provocat amb això de l'Estatut i amb el que hem fet "durant els últims tres-quatre anys". Des que ell ja no mana, vaja.

Que Pujol no té res de sobiranista, això ja ho sabíem tots plegats de fa molt de temps. I els dirigents del seu partit (em refereixo als de CDC; dels d'Unió, val més que ni en parlem), tres quarts del mateix. Com es va veure amb l'oferta (demagògica i de calçotada, és cert, però oferta al cap i a la fi) que els van fer des d'ERC, de fer en Mas president si convocava un referèndum per l'autodeterminació, i que CiU, com era de preveure, no es va ni molestar a considerar-la. La cúpula convergent, en general, està molt a gust a Espanya i no els parlis de sortir-se'n. La militància i els votants, això ja és una altra cosa. N'està ple de sobiranistes de debò que, ves a saber per què, encara creuen que són al millor partit possible. No els criticarem pas. També hi ha molts catalanistes de debò ben contents amb el PSC, i a veure qui els convenç del contrari. Deu ser que això de ser d'un partit és com ser d'un equip de futbol, que és per a tota la vida.

Pensi el que pensi la militància, el model de CiU sempre ha estat el mateix. L'anar fent típic dels 23 anys de pujolisme (sobretot, dels darrers), aquell anar negociant els pressupostos any rere any, i alternar les declaracions catalanistes (d'un catalanisme simbòlic) dels dissabtes a Bellaterra amb una molt poca exigència amb els governs de Madrid, no fos cas que es disgustessin. Això, si fa no fa, és el que va venir a dir l'altre dia en Montilla quan va deixar anar allò que CiU, quan estava al poder, estava "obsessionada" pel debat sobre la identitat més que pel debat "sobre el país real". Per dir això li han caigut molts pals. Alguns, ben merescuts, perquè la identitat d'un país (no normal) com el nostre és una qüestió fonamental. Però, deixant de banda la poca traça d'en Montilla a l'hora de parlar en públic, el missatge de fons segueix sent vàlid. Els governs de CiU no es van ocupar com calia de totes aquestes qüestions que ara ens preocupen tant. Com ara el dèficit fiscal, la manca d'inversions i d'infraestructures o la gestió de l'aeroport. O la llengua, que CiU sempre hi legislava amb una excessiva prudència.

Si no ens preocupem d'aquestes qüestions cabdals, si som més aviat tebis en qüestions lingüístiques i si, a sobre, no ens volem separar, què ens queda? Ben poca cosa. Si fa no fa, ens queda un PSC lleugerament més conservador i amb un catalanisme simbòlic més marcat (un alcalde de CiU no hagués sortit mai amb allò del fino i el pescaíto, com l'Hereu a la Fira d'Abril. Hauria pagat la Fira igualment, però s'hauria quedat calladet). Tot plegat, un magre equipatge per anar pel camí de ser un país normal.

Però, per alguna estranya raó (que deu tenir a veure amb allò que dèiem del futbol), si ERC pacta amb el PSC són uns botiflers que ens porten a l'ensulsiada general. I si ho hagués fet amb CiU, en canvi, ara estaríem davant d'una època gloriosa per a Catalunya i, amb una mica de sort, a les mateixes portes de la independència.

La profecia

Com que el cosmopolitisme es cura viatjant, la meva xicota i un servidor vam anar el cap de setmana a La Rioja. A veure la seva família i, no menys important, a atipar-nos de pinxos al mític carrer Laurel de Logronyo. I vet aquí que, en la barra d'un bar de copes d'aquesta bonica ciutat, la profecia de Francesc Pujols que dona títol a aquest humil bloc es va acomplir un cop més.

Concretament quan el propietari del local, després d'una bona estona de sentir parlar un idioma estrany, va venir cap a nosaltres amb un pretext qualsevol i va aprofitar per preguntar-nos d'on érem. Tot va ser dir-li que érem catalans que se li va il·luminar la cara i ràpidament va treure uns gotets i unes ampolles d'aiguardent (blanc i d'herbes). A partir d'aquell moment, aquest simpàtic admirador del nostre país va desatendre completament els seus parroquians i es va passar la resta de la nit donant-nos conversa i convidant-nos a copes diverses. El punt culminant va ser quan, després de fer una encesa defensa del cava català en què mig es va excusar pel boicot de fa uns anys (en nom seu i de tota la DO), es va capficar a obrir una ampolla d'un freixenet que li havien portat nou, a veure que em semblava. Que no era gaire bo, la veritat, però s'agraeix la intenció. No cal dir que, a l'hora de pagar, el preu va ser més aviat simbòlic.

Anècdotes apart, i amb tot pagat o no, és evident que els catalans podem anar amb el cap ben alt pel món i sense avergonyir-nos de res. És a dir, exactament igual que un italià, un noruec o un alemany, només faltaria. I això inclou també a les espanyes, on (com és molt normal) no comparteixen gaire les nostres aspiracions nacionals, però si hi vas sense complexos i sense canviar el discurs et tracten generalment prou bé. És més, encara m'atreviria a dir que ens tenen un cert respecte i una mica d'admiració. Potser precisament, ja veus tu, pel fet de tenir quatre coses una mica clares.

Per això és difícil d'entendre perquè hi ha tants catalans, no pas anònims, sinó gent amb càrrecs, amb influència i amb poder real, obsessionats a fer-s'ho perdonar. Molt sovint, sense necessitat de sortir del país, que encara és més greu.

Que s'ha engreixat la Terribas?

Fins fa ben pocs dies (ara ja l'han canviat) es podia veure a les nostres televisions un curiós anunci de la sidra irlandesa Magners. Curiós, no pas pel seu contingut, bastant convencional. Més aviat perquè gairebé tots hi veiem les figures allargades, com en un quadro del Greco. La raó és que l'anunci en qüestió s'emetia en format panoràmic, 16/9, per les cadenes tradicionals, que (encara) emeten tots els seus programes en el típic format quadrat 4/3.

A primera vista, això podria semblar una gran relliscada de l'agència de publicitat encarregada del cas. De no ser, és clar, que els creatius de l'assumpte, en un atac de genialitat, decidissin emetre el seu anunci en aquest format amb tota la intenció, perquè el gaudissin en tot el seu esplendor i en les proporcions correctes els feliços posseïdors d'una tele panoràmica. Que, se suposa, deuen formar part d'aquest fantasmagòric sector de consumidors, el dels joves (segurament urbans) moderns i amb un cert poder adquisitiu, a qui tots els productes de consum diuen dirigir-se.

El problema és que, precisament perquè cap cadena de televisió tradicional emet en format panoràmic, és lògic pensar que qui estigui veient TV3 o Telecinco en el seu flamant aparell panoràmic el tindrà correctament configurat per al format 4/3. Amb la qual cosa, la hipòtesi de la relliscada monumental torna a guanyar consistència. Però els publicistes són genis per naturalesa (o per causa química) i tot el que fan té una explicació. Deuen haver detectat (ja sigui en un bar, veient un partit del Barça en Pay per view o a casa d'un amic també jove i urbà) el curiós fenomen pel qual 9 de cada deu dels propietaris d'una d'aquestes teles panoràmiques, que els han costat una pasta, no s'han parat a pensar en aquestes minúcies i ni s'estranyen de veure que, de sobte, tots els presentadors dels informatius semblen escultures d'en Botero.