Le drapeau catalan

El passat dissabte, el 33 va emetre la final de la Challenge Cup, una de les principals competicions del Rugbi a XIII europeu, entre els anglesos del St. Helens i els catalans del Catalans Dragons, de Perpinyà. Un encert. Però no va emetre la interpretació prèvia d'Els Segadors, per la qual cosa li han caigut pals de tot arreu. És cert que els informatius de TVC estan concebuts en clau espanyola i que cada cop s'hi parla més castellà, però semblava estrany que "la nostra" practiqués una variant tant extrema de l'autoodi. I, en efecte, si fem cas a aquesta notícia, sembla que l'explicació de l'omissió de l'himne és molt més planera. Gràcies a Déu.

També a Radio Catalunya, just a sota, hi havia una altra notícia encara més interessant, també sobre la final de Wembley. En ella, l'autor es felicita de la publicitat que ha representat l'esdeveniment pel rugbi a XIII a la Catalunya Sud, on aquest esport és pràcticament desconegut (i el rugbi a XV, més o menys igual). També lamenta la nul·la repercussió del matx als mitjans francesos, segurament pel fet que hi jugava un equip català i no un de parisenc, posem per cas. I, finalment s'alegrava del fet que a Wembley no s'hi hagués vist cap bandera francesa i sí, en canvi, moltes de catalanes.

El que hagués estat estrany és el contrari. A la Catalunya Nord, de banderes catalanes, no en falten pas. Te les trobes a tot arreu. Qualsevol associació, qualsevol comerç, d'una cotilleria a una línia d'autobusos interurbans, sembla que els falta alguna cosa si no s'adornen amb les quatre barres i l'adjectiu catalan. Fins al punt que un cossí meu d'Elna, quan es va casar a la catedral, van posar una senyera a l'altar. Això sí, la llengua, de parlar-la, ben poca cosa. Fins i tot els propis Catalans Dragons, que tenen la samarreta (i les graderies de l'estadi) quatribarrades i Els Segadors com a himne, tenen també el seu web íntegrament en francès.

A la Catalunya Nord, la situació no dóna per més i s'han de conformar amb aquestes mostres de catalanisme simbòlic. Preocupar-se pels símbols està molt bé. Serveix per reforçar la identitat col·lectiva i és una cosa que fan tots els països amb normalitat. Però, si ens oblidem que el referent real que representen és el que importa de debò, aquí a baix correm el risc d'acabar com els nostres veïns del Nord. Que els saludes dient bon dia i et responen bon jour.

La política, com el futbol

Jordi Pujol no vol ni ha volgut mai la independència de Catalunya. No m'ho invento pas, ho diu molt clarament ell mateix en una entrevista que publicava ahir dimenge l'Avui. "Jo no he advocat per la independència ni ho faig ara". Això és el que diu. Textualment. Més clar, l'aigua. Però encara ha dit més coses. Com ara que està molt preocupat per la "hostilitat" de la societat espanyola respecte a Catalunya i que la culpa és, en bona part, nostra. Per haver-los provocat amb això de l'Estatut i amb el que hem fet "durant els últims tres-quatre anys". Des que ell ja no mana, vaja.

Que Pujol no té res de sobiranista, això ja ho sabíem tots plegats de fa molt de temps. I els dirigents del seu partit (em refereixo als de CDC; dels d'Unió, val més que ni en parlem), tres quarts del mateix. Com es va veure amb l'oferta (demagògica i de calçotada, és cert, però oferta al cap i a la fi) que els van fer des d'ERC, de fer en Mas president si convocava un referèndum per l'autodeterminació, i que CiU, com era de preveure, no es va ni molestar a considerar-la. La cúpula convergent, en general, està molt a gust a Espanya i no els parlis de sortir-se'n. La militància i els votants, això ja és una altra cosa. N'està ple de sobiranistes de debò que, ves a saber per què, encara creuen que són al millor partit possible. No els criticarem pas. També hi ha molts catalanistes de debò ben contents amb el PSC, i a veure qui els convenç del contrari. Deu ser que això de ser d'un partit és com ser d'un equip de futbol, que és per a tota la vida.

Pensi el que pensi la militància, el model de CiU sempre ha estat el mateix. L'anar fent típic dels 23 anys de pujolisme (sobretot, dels darrers), aquell anar negociant els pressupostos any rere any, i alternar les declaracions catalanistes (d'un catalanisme simbòlic) dels dissabtes a Bellaterra amb una molt poca exigència amb els governs de Madrid, no fos cas que es disgustessin. Això, si fa no fa, és el que va venir a dir l'altre dia en Montilla quan va deixar anar allò que CiU, quan estava al poder, estava "obsessionada" pel debat sobre la identitat més que pel debat "sobre el país real". Per dir això li han caigut molts pals. Alguns, ben merescuts, perquè la identitat d'un país (no normal) com el nostre és una qüestió fonamental. Però, deixant de banda la poca traça d'en Montilla a l'hora de parlar en públic, el missatge de fons segueix sent vàlid. Els governs de CiU no es van ocupar com calia de totes aquestes qüestions que ara ens preocupen tant. Com ara el dèficit fiscal, la manca d'inversions i d'infraestructures o la gestió de l'aeroport. O la llengua, que CiU sempre hi legislava amb una excessiva prudència.

Si no ens preocupem d'aquestes qüestions cabdals, si som més aviat tebis en qüestions lingüístiques i si, a sobre, no ens volem separar, què ens queda? Ben poca cosa. Si fa no fa, ens queda un PSC lleugerament més conservador i amb un catalanisme simbòlic més marcat (un alcalde de CiU no hagués sortit mai amb allò del fino i el pescaíto, com l'Hereu a la Fira d'Abril. Hauria pagat la Fira igualment, però s'hauria quedat calladet). Tot plegat, un magre equipatge per anar pel camí de ser un país normal.

Però, per alguna estranya raó (que deu tenir a veure amb allò que dèiem del futbol), si ERC pacta amb el PSC són uns botiflers que ens porten a l'ensulsiada general. I si ho hagués fet amb CiU, en canvi, ara estaríem davant d'una època gloriosa per a Catalunya i, amb una mica de sort, a les mateixes portes de la independència.

La profecia

Com que el cosmopolitisme es cura viatjant, la meva xicota i un servidor vam anar el cap de setmana a La Rioja. A veure la seva família i, no menys important, a atipar-nos de pinxos al mític carrer Laurel de Logronyo. I vet aquí que, en la barra d'un bar de copes d'aquesta bonica ciutat, la profecia de Francesc Pujols que dona títol a aquest humil bloc es va acomplir un cop més.

Concretament quan el propietari del local, després d'una bona estona de sentir parlar un idioma estrany, va venir cap a nosaltres amb un pretext qualsevol i va aprofitar per preguntar-nos d'on érem. Tot va ser dir-li que érem catalans que se li va il·luminar la cara i ràpidament va treure uns gotets i unes ampolles d'aiguardent (blanc i d'herbes). A partir d'aquell moment, aquest simpàtic admirador del nostre país va desatendre completament els seus parroquians i es va passar la resta de la nit donant-nos conversa i convidant-nos a copes diverses. El punt culminant va ser quan, després de fer una encesa defensa del cava català en què mig es va excusar pel boicot de fa uns anys (en nom seu i de tota la DO), es va capficar a obrir una ampolla d'un freixenet que li havien portat nou, a veure que em semblava. Que no era gaire bo, la veritat, però s'agraeix la intenció. No cal dir que, a l'hora de pagar, el preu va ser més aviat simbòlic.

Anècdotes apart, i amb tot pagat o no, és evident que els catalans podem anar amb el cap ben alt pel món i sense avergonyir-nos de res. És a dir, exactament igual que un italià, un noruec o un alemany, només faltaria. I això inclou també a les espanyes, on (com és molt normal) no comparteixen gaire les nostres aspiracions nacionals, però si hi vas sense complexos i sense canviar el discurs et tracten generalment prou bé. És més, encara m'atreviria a dir que ens tenen un cert respecte i una mica d'admiració. Potser precisament, ja veus tu, pel fet de tenir quatre coses una mica clares.

Per això és difícil d'entendre perquè hi ha tants catalans, no pas anònims, sinó gent amb càrrecs, amb influència i amb poder real, obsessionats a fer-s'ho perdonar. Molt sovint, sense necessitat de sortir del país, que encara és més greu.

Que s'ha engreixat la Terribas?

Fins fa ben pocs dies (ara ja l'han canviat) es podia veure a les nostres televisions un curiós anunci de la sidra irlandesa Magners. Curiós, no pas pel seu contingut, bastant convencional. Més aviat perquè gairebé tots hi veiem les figures allargades, com en un quadro del Greco. La raó és que l'anunci en qüestió s'emetia en format panoràmic, 16/9, per les cadenes tradicionals, que (encara) emeten tots els seus programes en el típic format quadrat 4/3.

A primera vista, això podria semblar una gran relliscada de l'agència de publicitat encarregada del cas. De no ser, és clar, que els creatius de l'assumpte, en un atac de genialitat, decidissin emetre el seu anunci en aquest format amb tota la intenció, perquè el gaudissin en tot el seu esplendor i en les proporcions correctes els feliços posseïdors d'una tele panoràmica. Que, se suposa, deuen formar part d'aquest fantasmagòric sector de consumidors, el dels joves (segurament urbans) moderns i amb un cert poder adquisitiu, a qui tots els productes de consum diuen dirigir-se.

El problema és que, precisament perquè cap cadena de televisió tradicional emet en format panoràmic, és lògic pensar que qui estigui veient TV3 o Telecinco en el seu flamant aparell panoràmic el tindrà correctament configurat per al format 4/3. Amb la qual cosa, la hipòtesi de la relliscada monumental torna a guanyar consistència. Però els publicistes són genis per naturalesa (o per causa química) i tot el que fan té una explicació. Deuen haver detectat (ja sigui en un bar, veient un partit del Barça en Pay per view o a casa d'un amic també jove i urbà) el curiós fenomen pel qual 9 de cada deu dels propietaris d'una d'aquestes teles panoràmiques, que els han costat una pasta, no s'han parat a pensar en aquestes minúcies i ni s'estranyen de veure que, de sobte, tots els presentadors dels informatius semblen escultures d'en Botero.

El mem

Això dels mems que corren per Internet, no sé fins a quin punt aporta alguna cosa. Però no fa mal a ningú. I a més, si et conviden des d'aquí a fer-ne circular un, qui s'hi podria negar?

Recomana'm un bloc en català: El Galliner de l'Alguer de Paolo
No és dels millors ni dels més ben escrits. Ni tant sols està actualitzat. Però el porta un alguerès que diu quatre veritats desacomplexades sobre la nostra llengua que haurien de fer posar-se vermell a més d'un mandarí.

Recomana’m un bloc en un altre idioma: Fogonazos
D'on treu aquest senyor tantes històries inversemblants? Imprescindible

Recomana’m un post interessant: Sirventès (doble) en prosa
Un bonic exemple de com dir el nom del porc (per part de tots dos) amb contundència, elegància i poques paraules (l'un més que l'altre). El massatge citat s'ha perdut al ciberespai, però crec recordar que, més que massatge, semblava una succió.

Recomana’m un Web: Think Geek
Una bonica col·lecció d'andròmines inútils. És clar que, si tingués quartos de sobres, me les comprava totes

Recomana’m una eina d’internet: Biblija
El meu cool hunter de capçalera m'ha assegurat que la penúltima tendència de moda és el coneixement de les Escriptures. O fer-ho veure. I per a aquest darrer propòsit, aquesta pàgina és utilíssima. Per exemple: que no te'n recordes de quin és el passatge evangèlic que menys llegeixen els democratacristians, i encara menys els cristians liberals i neocons? Doncs busques un parell de paraules clau, et voilà:

Mt 19,24

Recomana'm un video/Recomana'm un audio: How we used to Live
I a més, amb la lletra.

Ecologistes de paraula

Avui hem suat la samarreta a la feina. Literalment, perquè s’ha espatllat l’aire condicionat i l’edifici d’oficines on treballo (com el 90 per cent dels que hi ha al país) és un cub d’acer i vidre sense finestres, a ple sol. Cosa que potser és una bona idea a Estocolm, o fins i tot a la City de Londres, per allò d’estalviar en calefacció. Però que en les nostres latituds és un atemptat al seny i al més elemental ecologisme.

Fa ja unes quantes dècades que es parla d’ecologisme. Cada cop més, fins al punt que els partits ecologistes estan en vies de desaparició, perquè l’ecologisme ha entrat en l’agenda dels governs i dels partits majoritaris i qui més qui menys s’adorna amb el verd en les seves sigles o obre un departament o un ministeri de Medi Ambient. Fins i tot l’exvicepresident del país més contaminant del planeta s’ha reconvertit en apòstol de l’ecologisme i en fa bandera (i negoci). És clar que, com passa sovint, com més se’n parla del que sigui, menys se’n fa. Només uns quants anys enrere, quan la preocupació general pel medi ambient era molt menor, les ampolles de vidre de les begudes no s’havien de reciclar perquè eren totes reutilitzables, la gent anava al forn amb la seva pròpia bossa del pa (de roba) i als llocs de treball, als bars i als restaurants, a l’estiu, ens refrescàvem deixant entrar l’aire del carrer i no pas gastant electricitat.

Després d'estar suant com un porc tot el sant dia, i per acabar-ho d'adobar, un servidor gairebé agafa una galipàndria a l'autobús. Es pot admetre que els empresaris grans i petits del món occidental s’hagin tornat bojos tots plegats i prefereixin llençar els diners en la factura de la llum abans que obrir una finestra. Però, tenint en compte com en són d’ecologistes els nostres governants, cal que al transport públic es faci exactament el mateix?

L'impecable discurs de Ciutadans

Tot el discurs de Ciutadans-Partido de la Ciudadanía es basa en una gran mentida, en la idea que el castellà està perseguit a Catalunya. És una mentida tant evident que gairebé no cal ni perdre temps donant-hi voltes. Però també és un discurs molt hàbil i molt difícil de rebatre.

Si un marcià es teletransportés aquí a baix un parell de dies, potser tornaria al seu planeta amb la conclusió que la llengua de Catalunya és el castellà. Perquè en aquest país es pot viure en castellà les 24 hores del dia sense massa problemes. Amb les molt concretes excepcions de l'ensenyament a primària i d'aspectes tant formals com la retolació de les botigues, la comunicació institucional i poca cosa més. Que són precisament les qüestions que el partit de Rivera i companyia ataca sistemàticament. Amb gran habilitat per la seva part i amb un discurs fals, però formalment impecable. Perquè si bé qualsevol que tingui dos dits de front se n'adona que la immersió lingüística és imprescindible per evitar la creació de dues comunitats separades per la llengua (i, mig termini, per evitar la desaparició del català), no és menys cert que les llei del país diuen ben clar que totes dues llengües són oficials i que els catalans tenen el mateix dret d'usar una i l'altra.

D'aquí a fer-se un bonic ideari (aparentment) no nacionalista, que demana l'estricte bilingüisme i la neutralitat de l'administració en qüestions lingüístiques només hi ha un petit pas. Si fins ara ningú no l'havia donat i no havia sorgit un partit com Ciutadans és per pura casualitat. I perquè existia un consens tàcit (i ben fràgil, com s'ha vist) entre totes les forces polítiques, PP català inclòs, que consagrava el model lingüístic vigent des de fa un quart de segle. Potser a canvi de no anar més enllà en d'altres reivindicacions.

El discurs de Ciutadans, minoritari però molt sorollós, ataca la mateixa línia de flotació del futur del català: és la llengua feble del país, però qualsevol tímid intent de protegir-la ens converteix automàticament en bruts i irracionals nacionalistes que no respecten la llibertat personal. Si Martí l'Humà hagués tingut millor gens, i els seus fills més bona salut, ara no estaríem perdent el temps (ni l'energia) en aquestes discussions bizantines, l'idioma oficial seria l'idioma propi del país i ni als menys nacionalistes els hi passaria pel cap discutir-ho. El passat ja no es pot canviar, però el futur. és clar, nomes depèn de nosaltres.